Oriol Parés: “Tots els interns es mereixen una altra oportunitat i l’esport els hi pot donar”

Oriol Parés, llicenciat en INEF, treballava en una gran superfície quan va descobrir que es convocaven places per treballar com a tècnic esportiu de presons. “No m’ho vaig pensar ni un segon; era el que sempre havia volgut”, explica. També coordina una plataforma de coneixement que agrupa tècnics de tot Catalunya i que organitza diferents activitats formatives per aprofundir en la pràctica de l’esport als centres penitenciaris.

Quina feina fa un tècnic d’esports de presons?

Ens encarreguem de tot el que fa referència a l’esport dins del sistema penitenciari: planifiquem les activitats, on les farem, amb qui, amb quins objectius, amb quina metodologia... Formem part d’uns equips en què també hi ha toxicòlegs, educadors socials, mestres, etc., de cada centre, i intentem estudiar individualment cada cas per veure quina activitat física li anirà millor, tot i que, esclar, a Brians 2 hi ha 1.500 interns i a vegades la feina ens sobrepassa.

Quines activitats són les que més es practiquen?

L’activitat reina és la musculació; en aquest sentit, el tòpic de les pel·lícules dels interns fent peses al pati és força real. Hi ha molt culte al cos. I hi muntem rutines, com en qualsevol gimnàs públic. Després també tenim esports d’equip: futbol sala, handbol, voleibol, esports de raqueta..., i també esport per a la gent gran. Tot depèn dels recursos que tinguis. No és el mateix tenir un pati amb dues porteries dibuixades que treballar a Brians 2, on, per sort, hi ha pistes d’esquaix, de ping-pong, un pavelló poliesportiu per jugar a futbol sala, a bàsquet i a handbol, un gran gimnàs, piscina...

Piscina, fins i tot?

Sí, a vegades hi ha gent que no ho entén. Però això no és cap luxe, no és per gaudir-ne, només. A la piscina hi ha interns africans que aprenen a nedar; d’altres fan cursos de socorrisme que potser l’endemà els serviran per trobar una feina i no haver de tornar a delinquir. Moltes vegades t’informes de l’historial d’un intern i t’adones que, per la vida que li ha tocat viure, tenia tots els números perquè li toqués aquesta loteria. Tots es mereixen una segona oportunitat i l’esport els hi pot donar.

També feu alguna sortida relacionada amb les activitats esportives.

Sí, amb els interns que tenen tercer grau o que ja disposen de permisos fem sortides programades. Fa poc vam anar a una cursa de muntanya. Hi va anar un intern que feia set anys que no sortia de la presó. No et pots imaginar el que va suposar per a ell... També tenim contacte amb clubs que vénen a jugar partits a dins la presó. Per als nostres nois és genial; s’ho prenen seriosament i estan tan agraïts que es comporten impecablement.

Quins objectius es busquen fomentant l’esport dins de les presons?

Per començar, establir una normes de comportament, ja que a moltes de les persones que tenim a les presons els falten molts hàbits. Per exemple, quan vam començar a organitzar partits de futbol, potser n’hi havia un que de sobte es descalçava per jugar, un altre marxava sense avisar, un altre creuava la pista amb un cafè a la mà, s’escridassaven entre ells, uns quants no deixaven jugar els altres... A través de l’esport, aquestes qüestions tan bàsiques del respecte es van treballant a poc a poc. També hi ha casos d’interns que havien entrat a la presó amb sobrepès i que han après a cuidar-se més a través de l’activitat física, i d’altres que potser tenien una tendència a la violència i han après a canalitzar part d’aquesta ràbia amb l’esport.

També hi deu haver interns amb problemes de drogues...

Sí. Ara, precisament, estem fent un programa pilot específic amb interns amb toxicomanies, perquè en aquests casos la pràctica de l’esport és especialment valuosa. Els valorem el fet que vinguin, que facin l’activitat, l’actitud que tinguin..., amb la intenció que en el futur ho tinguin més fàcil per rehabilitar-se i reinserir-se en la societat.

¿Tota aquesta feina dóna els seus fruits?

Mira, ara penso en el cas d’un noi que ens ajudava a netejar les pistes, a tenir les instal·lacions en condicions... Quan el vam conèixer tenia un sobrepès important, no feia gens d’esport i a més arrossegava un problema toxicològic molt greu. A través de l’activitat esportiva va deixar de consumir, ara ja està en tercer grau, i de vegades comentem amb els companys que, només per ell, ja val la pena la feina que fem. T’ho recompensa tot, malgrat que, després, evidentment, hi ha molts altres casos en què el resultat no és tan bo.

Quina és la part més dura d’aquesta feina?

De vegades te’n vas cap a casa i tu et reincorpores a la vida normal, però ets conscient que hi ha molta gent que es queda allà, vivint una vida molt diferent de la nostra. Però vaja, faig la feina que m’agrada.

¿El sistema penitenciari posa prou èmfasi en la reinserció?

Sempre es pot fer més; si jo pogués treballar amb grups de 10 interns, en lloc de tenir-ne 50 al mateix temps al gimnàs, seria molt millor. Però, en general, crec que la feina que es fa a Catalunya perquè els interns es reinsereixin a la societat és modèlica. De fet, hi ha professionals de tot Europa que vénen sovint als nostres centres per veure com treballem.