Oriol Bonnin: “Estar malalt és de les Coses que més iguala totes les persones”

Ha tingut més de 10.000 cors a les seves mans. Oriol Bonnin (Barcelona, 1946), més de 25 anys després de posar en marxa el primer servei de cirurgia cardíaca a les Balears, afirma que no es va equivocar instal·lant-se a Mallorca i deixant enrere una trajectòria que, en pocs anys, l’havia duit a ser part de l’equip que va fer el primer trasplantament de cor amb èxit a Espanya, a ser el cirurgià a qui Cruyff confià el cor, i a convertir el Sant Jordi en centre de referència en cirurgia cardiovascular, el servei que dirigia. Ara la Universitat de les Illes Balears té damunt la taula la proposta de concedir-li el doctorat honoris causa. Jubilat de la pràctica de la cirurgia a la sanitat pública -opera a la Quirón-PalmaPlanas-, hi deixa una herència inqüestionable: l’equip de l’Hospital Son Espases que ell ha dirigit fins a la jubilació té una de les taxes de mortalitat més baixes del món en bypass coronari i la més baixa de l’Estat.

¿Que en la darrera dècada hagin fet més de 300 bypasses l’any i que durant tres anys seguits hagin tingut una taxa de mortalitat del 0% i els altres una mitjana d’entre un 1% i un 1,5% és un gran èxit personal?

Un cirurgià no fa res sol. No és falsa modèstia. L’èxit és de l’equip que he dirigit i del qual encara formo part, però també de tots els serveis paral·lels que han de treballar conjuntament. És clau estudiar els riscos que hi pot haver dins del quiròfan i en el postoperatori. I sobretot és essencial l’experiència d’haver operat molt. La seguretat i l’agilitat en cirurgia venen de la pràctica diària. Estar al voltant d’un 1% de mortalitat és una taxa molt baixa en bypass, però el malalt ha de saber que corre un risc que no es pot menystenir. Sempre dic que si tinguéssim aquesta probabilitat en pujar a un avió, potser no volaríem.

Entre els comentaris que fan de vostè a les xarxes en destaquem dos. El primer: “M’ha salvat la vida”.

Jo no parlo de salvar vides, sinó de solucionar el problema al malalt. Com a professional, el que has de procurar és tornar-li la salut al pacient perquè pugui gaudir al màxim de la vida.

Els seus pacients diuen reiteradament “És una excel·lent persona”. Això és important al quiròfan?

Fa molts anys vaig llegir un article d’Ortega y Gasset on afirmava que la medicina no és una ciència, sinó que és una professió destinada sobretot a tenir cura del pacient. No hi ha dubte que la medicina ha d’aplicar els avenços tècnics i científics, però això ho podria fer un robot. El metge ha d’escoltar i ajudar el malalt a superar una fase crítica que no és només d’un òrgan, sinó també mental i emotiva. La malaltia coronària és un cop molt fort per al cervell.

És cirurgià. El darrer és operar?

No, depèn de la patologia. Nosaltres, sistemàticament, feim sessions mèdico-quirúrgiques, perquè és molt important que cirurgians i cardiòlegs valorin el malalt conjuntament. Jo som un cirurgià cardíac que ha comprès molt bé el que han suposat els stents i les angioplàsties perquè abans vaig fer cardiologia, però aquestes tècniques no sempre són la solució. S’ha de valorar en quins casos aniran bé les tècniques no quirúrgiques i en quins és millor operar. I sempre s’ha de fer el que és millor per al pacient, no el que al metge li convé més. Totes les espècies defensen el seu territori, però en medicina la prioritat ha de ser la defensa del malalt, que és el territori del metge.

Per què ens referim al cor quan parlam de sentiments?

El cor transmet les emocions i els sentiments, i ho fa millor que altres òrgans. Un disgust, tot i que el processi el cervell, el notes al cor. Però el cor aguanta molt, és un òrgan extraordinàriament fidel, capaç de bategar fins i tot després de la mort cerebral. El cor és l’últim que diu prou.

La mort ens iguala a tots. ¿En la malaltia som diferents?

Estar malalt és de les coses que més iguala totes les persones. N’he operat de totes les nacionalitats, de totes les condicions i, essencialment, tothom és igual. Ets un ésser humà malalt i totes les altres coses passen a un segon terme. Quan estam malalts ens assemblam tots.

¿I el cirurgià és igual si opera Cruyff o qualsevol altra persona?

Dins del quiròfan has d’oblidar amb qui estàs. Les preocupacions venen per la complexitat del problema. No importa qui sigui. He dit molts pics “Ara no som el teu amic, som el teu metge”. Al malalt li has d’explicar el que representa l’operació i donar-li un període de reflexió. Sempre dic: “Si no n’està segur, pensi-s’ho”. Així ho vaig fer amb Cruyff, li vaig dir què li havien de fer i que ell havia de triar qui volia que l’operàs. Va contestar de seguida: “Tu”.

Si en comptes d’instal·lar-se a Mallorca ho hagués fet a Nova York s’hauria fet ric.

No vaig triar la professió pensant en fer-me ric. A les Balears, a principis dels anys 90, no hi havia cirurgia cardíaca i els malalts havien d’anar a Barcelona, amb tots els riscos del desplaçament. Després d’operar Johan Cruyff em demanaven per què me n’anava. I jo pensava: soc més necessari a Mallorca. No em vaig equivocar. Vaig venir a posar en marxa el servei i molts d’anys hem operat més de 600 malalts. Era una aventura, però era necessària. Potser resulta que tinc un esperit aventurer que no coneixia.