Opus Dei: així és l'organització religiosa a l’ombra del poder

BarcelonaHi ha una organització de l’Església sempre entre bastidors del poder polític i econòmic de l’Estat. No és cap orde religiós ni tampoc una religió en si mateixa. L’Opus Dei és una institució creada el 1928 per Josepmaria Escrivà de Balaguer i des del 1982 se la considera una prelatura personal, una fórmula creada gairebé només per a aquesta organització. El seu objectiu és, a grans trets, buscar la santedat en la vida ordinària, és a dir, a través de la feina i de la família. En formen part unes 90.000 persones arreu del món, i més de la meitat de fidels són europeus. A l’Estat, Madrid, Navarra i Catalunya -on hi ha uns 5.000 membres- són els territoris amb més seguidors.

Des de fa uns anys, l’Opus Dei ha intentat deslliurar-se de l’ombra del franquisme. Cap a finals dels 50, amb l’economia espanyola en hores baixes, el dictador va designar diversos membres de l’Opus Dei com a ministres i alts càrrecs. Eren els anomenats tecnòcrates, un grup d’experts que tenia l’encàrrec de reflotar el país impulsant mesures per liberalitzar l’economia. En total, vuit dels 116 ministres que va tenir Franco van pertànyer a l’Opus Dei, però la influència de l’organització va anar molt més ellà. El CSIC, el Centre Superior d’Investigacions Científiques, va ser fundat per membres de l’Obra. Ho va deixar clar José Ibáñez Martín, ministre franquista i president del CSIC, durant la inauguració: “La nostra ciència actual vol ser, sobretot, catòlica”.

Ara l’Opus Dei s’esforça per desvincular-se de la política. Fernando Ocáriz, el nou prelat que des de fa uns mesos dirigeix des de Roma la institució, ho reivindica sovint. Fill d’un militar republicà exiliat a França després de la Guerra Civil, Ocáriz és el quart prelat de l’Obra -així s’anomena internament l’organització- i el primer que no ha conegut directament el fundador. El cert és que, amb el temps, ja no només els més conservadors formen part de l’Opus Dei: a l’Estat, en són fidels des de l’exministre del PP Federico Trillo fins a l’exdiputat d’Amaiur Rafael Larreina.

Un 2% són sacerdots

Com s’estructura l’Opus? Dos de cada 100 fidels són sacerdots -a Catalunya n’hi ha un centenar-, i la resta, un 98%, són laics. És així com s’anomenen els fidels rasos, que es divideixen en diferents categories, encara que “tots estan al mateix nivell i ningú està per sobre dels altres”, segons remarca Miquel Codolar, director de comunicació de l’Opus Dei a Catalunya. Una de les peces clau són els numeraris i numeràries, generalment amb carrera universitària, que viuen separats per sexes en centres de l’Opus Dei. No són monjos ni monges -no vesteixen amb hàbit, sinó amb roba de carrer- i es dediquen fonamentalment a donar formació. Entreguen tot el que cobren a l’organització, que a canvi els dona un petit sou en funció de les seves necessitats però, sobretot, de la seva professió. Formen part d’aquest grup les numeràries auxiliars, que fan les feines domèstiques tant dels centres masculins com dels femenins. Ara bé, encara que netegin i cuinin als centres d’homes, en cap moment es troben. A banda dels numeraris i numeràries hi ha un altre col·lectiu que també viu en celibat. Són els agregats, que no viuen en centres de l’Opus Dei sinó a casa seva.

Ara bé, la gran majoria de fidels (un 70%) són supernumeraris. Són aquells homes i dones que normalment estan casats i acostumen a formar famílies nombroses. Fan donacions econòmiques a l’organització, que a canvi els ajudarà si en algun moment passen dificultats. A més, hi ha els cooperadors, que són propers a l’Opus Dei i participen en algunes activitats. Segons Codolar, l’Opus Dei “no té diners”, perquè el patrimoni econòmic es destina a formar sacerdots, cobrir les necessitats diàries dels centres i finançar missions humanitàries.

Qualsevol membre de l’Obra pot abandonar l’organització lliurement, però el cert és que ho tenen complicat a l’hora d’adaptar-se a la seva nova vida: molts d’ells treballen per a l’Obra i, en sortir-ne, es queden sense feina; no han pogut estalviar i tenen pocs vincles socials.

Cada membre de l’Obra decideix, guiant-se pels consells dels formadors (se’ls anomena preceptors) i sacerdots de confiança, de quin grup vol formar part. Quan és major d’edat, ho comunica al prelat mitjançant una carta, en un acte que s’anomena pitar. Encara hauran de passar cinc anys perquè s’incorpori definitivament com a membre de l’Opus Dei. Durant aquest temps, es pot forçar el fidel a passar de numerari a agregat o de numerari a supernumerari, per exemple, però mai de supernumerari a numerari.

“Petites mortificacions”

Tant els fidels del clergat com els laics tenen alguns costums. Cada dia van a missa i llegeixen els Evangelis, i es confessen assíduament. De fet, la penitència és un aspecte clau entre els fidels de l’Opus, que acostumen a fer “petites mortificacions” per “imitar Jesucrist”, segons recullen els documents d’informació que publica l’oficina d’informació de la prelatura a Catalunya. Per exemple, alguns dels fidels -bàsicament els numeraris i sacerdots- utilitzen cilicis (cinturons de filferro que es fixen a la cuixa), dormen en llits sense matalàs, es dutxen amb aigua freda i fan dejunis.

La formació és un àmbit fonamental en el dia a dia d’un membre de l’Opus: assisteixen un cop a la setmana als cercles -classes en què es comenten capítols evangèlics- i almenys un cop a l’any van de recés espiritual, uns dies destinats a l’oració personal i a la reflexió en silenci. Un dels llocs més habituals per anar de recés és a Torreciutat, un santuari que Escrivà de Balaguer va fer construir prop de Barbastre (Osca).

Ara bé, l’estructura de l’Opus Dei no s’entendria sense les escoles, els epicentres -juntament amb els centres juvenils- des d’on es transmet la formació de l’organització. A Catalunya n’hi ha 16, totes concertades per la Generalitat. Totes segreguen per sexe: nens i nenes van separats a partir de primer de primària; a més, a les escoles de noies només hi ha professores, i a les masculines només hi ha professors. La religió hi és molt present: els alumnes resen quatre cops al dia (a les 9 h, a les 12 h, a les 15 h i a les 17 h), van a missa un cop a la setmana i assisteixen a plàtiques, unes xerrades impartides pel sacerdot de l’escola.

La majoria de les escoles són centres més o menys autònoms, impulsats per grups de pares i mares, que tenen convenis amb l’Opus Dei perquè s’hi imparteixin els postulats de l’Obra. Però també hi ha centres que són d’obra corporativa, que significa que tenen la “garantia moral” de l’Opus Dei, on pràcticament tots els professors són fidels de l’Obra. A banda de les escoles, la xarxa de l’Opus Dei també compta amb clubs esportius, com Brafa; universitats i centres de negocis, com la Universitat de Navarra, la UIC o l’IESE; col·legis majors, i hospitals. Encara que l’Opus Dei no rep directament subvencions públiques, només les 16 escoles de Catalunya reben cada any 30 milions d’euros en concerts educatius.