Opositors a Madrid: quatre anys enclaustrats per ser alt funcionari

MadridSi entreu a YouTube és possible que us salti un anunci en què un senyor anomenat José María Bea, famós per haver guanyat diversos concursos memorístics a la televisió, promet tenir la fórmula per fer-vos guanyar una oposició. “Has viscut enganyat, tothom pot tenir una memòria com la meva”, afirma mirant a càmera. Milers de persones s’enfronten a una oposició cada any a tot l’Estat, però a Madrid es concentra l’elit d’aquests estudiants, els que aspiren a una plaça d’alt funcionari i que dediquen una mitjana de quatre anys d’estudi i sacrificis per aconseguir una feina segura per a tota la vida que, a més, com veurem, t’obre moltes portes més. I la memòria, com bé ha detectat José María Bea, hi juga un paper cabdal.

L'Ingrid (nom fictici) ho té clar des que va acabar el doble grau de dret i economia a la UPF: vol ser economista de l’Estat. “No em veia en el sector privat i m’agrada el servei públic”, afirma. Els Tècnics Comercials i Economistes de l’Estat (TCEE) són el cos de funcionaris que elaboren i executen les polítiques econòmiques del govern central. Va començar a estudiar fa un any i mig a casa seva en una acadèmia online i fa sis mesos que va arribar a Madrid per instal·lar-se en un dels col·legis majors més prestigiosos de la capital, el César Carlos, on ella i un centenar de companys provinents de la resta de l'Estat (els madrilenys no hi poden accedir) fan una vida gairebé monacal. “Mentre estem aquí no ens hem de preocupar de res. Normalment estudiem durant vuit hores reals, però abans dels exàmens podem estar-ne fins a deu o dotze. I només descansem un dia a la setmana, el dissabte o el diumenge”.

L'Ingrid va passar el primer filtre, un test, on de 260 aspirants ja només en van quedar 85. Ara aquests 85 competeixen per 17 places. La seva rutina passa per l’estudi i pels cantes, una paraula d’argot amb què es fa referència als exercicis en què s’ha d’exposar un tema durant 30 minuts. En el primer examen, d’aquí unes setmanes, entren 90 temes. I en el segon, uns mesos més tard, seran 60. En total, 150. Una barbaritat. I això que la seva oposició no és de les més memorístiques, perquè inclou casos pràctics.

“El sistema d’accés al funcionariat està completament obsolet, ja que ara calen un altre tipus d’habilitats més enllà de les memorístiques”, afirma Carles Ramió, catedràtic de ciència política i de l’administració de la UPF. Ramió és un dels experts que van elaborar un informe sobre la reforma de l’administració pública per al ministre Miquel Iceta quan estava al capdavant de Política Territorial, i assenyala que en la qüestió de la selecció hi va haver consens. “Ara l’accés acaba sent endogàmic i elitista. Moltes vegades són fills de funcionaris que s’han socialitzat en aquest ambient i de famílies que tenen recursos econòmics i es poden pagar les despeses que suposa preparar una oposició”.

El cost de ser opositor

L'Ingrid paga 600 euros al mes per la seva plaça al César Carlos, però admet que aquest és un col·legi subvencionat per l’Estat i que els totalment privats se’n van per sobre dels mil euros. Després s’han de sumar les despeses en una acadèmia o en els preparadors, que són alts funcionaris que ja han aconseguit la plaça i aconsegueixen un sobresou formant opositors. Amb ells es preparen els cantes dels temes en sessions d’una a dues hores que costen uns 70 euros. En total, els que estan en col·legis majors poden arribar a necessitar entre 1.500 i 2.000 euros al mes. L’Ingrid no considera, però, que el biaix econòmic sigui molt més elevat que, per exemple, a l’hora de fer un màster. “Moltes famílies s’ho poden permetre”, conclou. Ella és filla d’advocats.

Aquí també entra la picaresca. Eldiario.es va destapar fa unes setmanes que alts funcionaris del Banc d’Espanya havien preparat una acadèmia ad hoc per preparar opositors en què tot es pagava en negre. “És una pràctica habitual”, diu Ramió, i això que es tracta d’alts funcionaris com advocats de l’Estat o fins i tot inspectors d’Hisenda.

La mitjana per aconseguir una plaça d’alt funcionari són quatre o cinc anys, i en alguns casos, com la carrera diplomàtica, s’enfila a set. “Com en tot hi ha classes. Hi ha famílies senceres que són alts funcionaris i es mira malament els que només són TAC (Cos Superior d’Administradors Civils de l’Estat)”, explica Ramió. La majoria, però, ho deixen després d’invertir-hi anys. 

La competència és ferotge i a Madrid, on hi ha les places més cobejades, es concentren estudiants brillants de tot l’Estat amb un mateix objectiu. A prop del Col·legi Major César Carlos n’hi ha d’altres. No en va, a la capital de l’Estat hi ha tota una indústria de l’opositor. Per a l’Ingrid, és un sacrifici que val la pena. Ara bé, has d’estar disposat a “perdre” els teus millors anys, des que s’acaba la carrera fins a la trentena, de vegades.

Ara bé, el premi no és només una plaça de per vida, sinó entrar a formar part d’una elit amb ramificacions en la política i l’economia. “Es calcula que un 60% dels advocats de l’Estat estan en excedència perquè o bé estan en política o bé els han fitxat les empreses de l’Íbex”, diu Ramió. “Això vol dir que controlen la triple agenda: l’administrativa, la política i l’econòmica”. 

Hi ha fins i tot promocions d’advocats de l’Estat que són famoses. És el cas de La Gloriosa del 1996, la promoció de l’exvicepresidenta amb Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría. En van sortir diversos alts executius de Telefónica (com el mateix marit de Santamaría), subsecretaris de diversos ministeris a l’època de Rajoy i Aznar. És especialment significatiu el cas de Marta Silva, filla de l’exministre d’Obres Públiques franquista i fundador d’Alianza Popular (el partit predecessor del PP), Federico Silva, i neboda de l’extresorer del partit Álvaro Lapuerta, un dels implicats en el cas Gürtel que ja han mort. Marta Silva va ser persona de confiança de Florentino Pérez, secretària general del Reial Madrid i de Sacyr Vallehermoso.

Origen i cognoms

La gran pregunta és si aquests cossos de l’Estat són representatius de tota la població o tenen un biaix de classe social i territorial. Per respondre a aquesta pregunta amb dades a la mà, el professor de la Universitat de Warwick Manuel F. Bagués va estudiar el 2005 diverses variables i va arribar a conclusions molt interessants. Per exemple, en les oposicions a advocat de l’Estat o diplomàtic més del 40% dels aspirants són d’origen madrileny. Bagués també destaca l’abundància de cognoms compostos entre els opositors a alt funcionari, que són un 10%, quan en la resta d’oposicions no arriben al 4%. Això també podria ser un indicador d’endogàmia.

“Dins de l’alt funcionariat hi ha autèntiques sagues familiars”, diu Ramió. Com a exemples recents vinculats al Procés podem citar el cas dels germans De los Cobos (un coronel de la Guàrdia Civil i l’altre president del TC) o les germanes Lamela (una magistrada de l’Audiència Nacional i l’altra interventora general de l’Estat encarregada de controlar les finances de la Generalitat). Ramió coneix molt bé aquesta realitat perquè ell mateix va estudiar durant set anys a Madrid. “I quan vaig acabar pensava com ells!”, diu rient. “No és només els que són de Madrid, sinó els que venen de fora i acaben sent com els de Madrid. Això és un problema, perquè a l’Estat predomina només aquest punt de vista centralista”.

Ara mateix està en tràmit una llei que intenta canviar un sistema d’accés a la funció pública més que centenari per treure pes al factor memorístic i assegurar els principis d’igualtat, mèrit i capacitat. Les associacions d’alts funcionaris consideren que el sistema és el més objectiu possible i que canviar-lo podria donar peu a certa politització o arbitrarietat. “Això no és cert”, rebat Ramió, que recorda que a la Comissió Europea ja han introduït canvis en els processos de selecció per incorporar factors com el treball en equip. “El moment de fer-ho és ara, ja que fins al 2030 es jubilaran un milió de funcionaris”, afegeix.

L’Ingrid i els seus companys no hi arribaran a temps i hauran de continuar estudiant amb el vell sistema. Hi ha una dita castellana que recorda quin és l’objectiu: “El garbanzo del estado es duro pero seguro”.