Omella, l’home del Papa a Catalunya

MadridVa ser el 26 de juny del 2005. Una setmana després que una vintena de bisbes sortissin al carrer, per primera vegada en la història democràtica d’Espanya, per manifestar-se contra el govern de José Luis Rodríguez Zapatero per l’aprovació del matrimoni gai, l’ara nou arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella (que no havia assistit a aquella manifestació), acudia a una altra marxa: aquesta era contra la pobresa. Aquest gest defineix l’home que avui es convertirà oficialment en el successor del cardenal Lluís Martínez Sistach al capdavant de la principal diòcesi catalana: un bisbe social, preocupat pels pobres i els descartats, i allunyat de les tesis més reaccionàries de l’episcopat espanyol.

I és que monsenyor Omella (Cretes, 1946) és, al costat de Carlos Osoro, l’home del papa Francesc a Espanya. No en va Bergoglio el va designar fa pocs mesos membre de la Congregació de Bisbes. El seu nomenament marca el desig del Papa que l’Església catalana mantingui una posició no partidista en el procés independentista, perquè, sigui quin sigui el resultat final, hi seguirà havent fidels als quals guiar.

No obstant això, els que coneixen Omella el defineixen com un home sensible a la qüestió catalana i que coneix el català (va néixer i es va criar al Matarranya). “És un pastor obert, ponderat, que coneix la situació i que no ve amb prejudicis anticatalanistes”, assegura un eclesiàstic que ha viscut de prop el nomenament, que ha comptat amb la tutela, i el vistiplau, del cardenal Sistach. Malgrat tot, la seva designació ha sorprès, i molt, importants sectors de l’Església catalana, que consideraven que, en l’actual situació, el candidat natural era l’arquebisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra, Joan-Enric Vives, o el bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull.

El nomenament, segons ha pogut saber aquest diari, ha caigut com una galleda d’aigua freda en sectors cristians del Govern, que fins a última hora van intentar intercedir davant la Santa Seu perquè el designat fos un eclesiàstic català. Monsenyor Omella no ho tindrà fàcil. L’actual situació a Catalunya, immersa en un procés de conseqüències impredictibles, no afavoreix la presència d’un estrany. El nou arquebisbe de Barcelona no és català i els seus primers passos seran analitzats amb lupa tant des de la Generalitat com des de Madrid. Els més veterans recorden les dificultats que va tenir el cardenal Marcelo González Martín quan va ser imposat pel franquisme el 1967, i no volen que la història es repeteixi.

Amb el suport de Sistach

Per contra, el nou bisbe tindrà a favor l’absolut suport del cardenal sortint, Martínez Sistach, i del papa Francesc, que ha apostat fort per Omella. Amb aquest nomenament, Bergoglio vol mostrar als bisbes espanyols quin ha de ser el perfil de pastor en l’actual moment històric: homes pròxims als seus fidels, que sàpiguen trobar-se amb tothom, que escoltin abans de prendre decisions, que sàpiguen construir ponts (cosa imprescindible avui a Catalunya) i que s’impliquin de debò amb els descartats de la societat. I en això Omella és un dels líders entre els bisbes espanyols.

A la seva ploma es deu la publicació de l’última instrucció pastoral de la Conferència Episcopal Espanyola, Església, servidora dels pobres, el primer text de l’etapa post-Rouco, en el qual els bisbes volen aprofundir en el servei als més desfavorits de la societat, de manera que canvia l’eix de la política episcopal de les últimes dècades, basada en la condemna, la prohibició i una excessiva obsessió per la doctrina sexual i el maneig del poder.

En els últims mesos, el bisbe ha reclamat als partits polítics, especialment de cara a les pròximes eleccions generals, un pacte d’estat que “deixi de banda la ideologia i els partidismes” per “treballar de forma conjunta i amb altres associacions i entitats per aconseguir un pacte social, en el qual pugui participar tothom i no s’aïlli ningú”.

Juntament amb la seva tasca social, monsenyor Omella s’ha convertit en el punt de connexió entre el papa Francesc i Espanya, especialment en les qüestions més delicades. Així, el futur arquebisbe de Barcelona ha tingut un paper destacat en la gestió d’alguns dels últims escàndols relacionats amb abusos a menors, especialment els esdevinguts a Granada -el famós cas Romanones- i i el cas del menor víctima de presumptes abusos al col·legi Gaztelueta, propietat de l’Opus Dei a Biscaia.