Oferta massiva i precària per a sanitaris

MadridL’Helena es va presentar a l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid el 31 d’agost amb un paper a la mà i li van dir que ara ja no es tiren currículums, però la van fer passar al despatx de recursos humans i li van posar sobre la taula set propostes diferents. Va triar un contracte de substitució de tres mesos de torn nocturn de 12 hores amb un dia de descans. L’endemà, aquesta infermera barcelonina de 25 anys començava a treballar.

La història del José, murcià, és semblant. A la seva terra estava en unes condicions en què d’un dia per l’altre el podien enviar a un centre de salut a 50 quilòmetres de casa. “El diumenge 26 de juliol vaig trucar directament al Marañón, hi vaig enviar el currículum i en vint minuts em van dir: «Vine ja, que necessitem infermers». Em vaig quedar de pedra”, explica. Va fer les maletes amb dos companys més de promoció i tots tres van fer ruta amb el cotxe cap a Madrid de matinada per firmar el contracte l’endemà a les set del matí. Són conscients que l’oferta massiva és fruit del moment, però reflecteix una realitat: contractes precaris que els obligaran a marxar.

Infermeres i metges comparteixen problemàtica a Madrid: males condicions que desincentiven exercir a la capital espanyola. De fet, el col·lectiu de la infermeria va començar una vaga indefinida dimecres per exigir que es rebaixin les ràtios i, així, oferir una atenció de qualitat. L’estat d’alarma, però, ha portat el sindicat SATSE a ajornar-la fins al 28 d’octubre adduint “principis professionals”. Els metges d’atenció primària també van desconvocar a finals de setembre una vaga després d’arribar a un acord amb el govern d’Isabel Díaz Ayuso, però les negociacions no van per gaire bon camí, segons el sindicat AMYTS. L’atenció primària vol posar fi a les consultes de 40 a 50 pacients diaris i es conformaria amb fer-ne de 30, però destaquen que a Suècia són d’entre 15 i 20.

A Madrid van ser molt debatudes fa uns dies unes paraules de la presidenta madrilenya, que assegurava que “falten metges”. Traslladava així la culpa de la irritació del sector al ministeri de Sanitat, que és l’encarregat de gestionar el sistema MIR. Es produeix un coll d’ampolla per la quantitat de titulats que hi ha cada any a tot l’Estat i que es presenten a examen -la xifra se situa sobre els 15.000- en relació a les places disponibles: 7.615 en l’última convocatòria. Per complir amb els dos anys de pràctiques clíniques exigides per la normativa europea per poder exercir cal fer la residència.

Un altra pedra a la sabata és l’escenari que s’obre als metges que acaben la residència a Madrid: la falta de places i, vinculat a això, les poques oposicions. Cada tres o quatre anys n’hi ha d’atenció primària; d’especialitats cada vuit o nou anys, i d’algunes urgències hospitalàries les últimes van ser el 2001. La portaveu d’AMYTS, Ángela Hernández, posa xifres a la situació: l’any passat van acabar 1.400 residents a Madrid i un mínim de 700 no es van quedar. En el cas d’especialistes de família, 223, menys del 50%, no van acceptar els contractes que se’ls van oferir perquè eren de substitució i de llocs de treball que no eren fixos. Els pròxims cinc anys es jubila un 30% de la plantilla de metges a Madrid i es podrà descongestionar una mica la situació, però no del tot, i caldrà veure amb quines condicions. Espanya és quarta per la cua en retribució dels països de l’OCDE, amb un sou base de 1.203 euros, apunta Hernández.

L’alternativa de l’estranger

La sortida que molts professionals madrilenys trien són altres comunitats amb una interinitat més llarga o oposicions més freqüents, però també hi ha l’opció de l’estranger. De mitjana a Espanya uns 3.500 metges demanen el certificat d’idoneïtat a l’Organització Mèdica Col·legial cada any, tot i que no se sap exactament quants efectivament marxen perquè no existeix un registre. D’infermeres se’n contracten algunes més, però es troben amb el mateix problema. La Marina és de Valladolid i el segon dia de l’estat d’alarma del març va començar a la unitat de crítics de l’Hospital Ramón y Cajal. Encara hi és, empalmant contractes temporals i amb la incertesa de si podrà renovar el pis de lloguer. Assumeix que quan el covid passi haurà de marxar.