La cursa d’obstacles de les dones per sortir de la violència masclista

BarcelonaSón set deficiències, però no són totes. Les dones que volen sortir de la violència masclista experimenten múltiples entrebancs no només quan denuncien, també abans i després. Aquesta cursa d’obstacles, que no hauria d’existir, afegeix més dificultats a les víctimes. Amb motiu de la celebració demà del 25-N, el Dia Mundial per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, l’ARA recull set exemples en què el sistema complica la voluntat de les dones de fugir de la foscor.

Diverses declaracions i hores d’espera

“Tenim un protocol per a víctimes de la violència masclista per minimitzar l’impacte de venir a comissaria i exposar el que han patit”, explica la cap del grup central d’atenció a la víctima dels Mossos d’Esquadra, la caporala Andrea García. L’oficina d’atenció al ciutadà les rep els 365 dies de l’any i les 24 hores. Des del moment que volen denunciar, la llei obliga a oferir una assistència jurídica gratuïta i l’advocat de comissaria és el mateix que al jutjat, diu García. També hi actua el grup d’atenció a la víctima dels Mossos, que les assessora abans de denunciar i fa el seguiment policial els dies següents. L’atenció va a càrrec d’agents, tant homes com dones, perquè “la qualitat no està vinculada al sexe”, defensa García, que afegeix que si les denunciants demanen ser ateses per agents dones se’ls ho facilita. A comissaria declaren per primer cop.

Quan arriben al jutjat, les víctimes han de ratificar la denúncia i tornar a declarar. “Hi arriben cansades, després d’hores de declarar, i han de tornar a passar altre cop pel mateix”, explica el jutge Carlos Pascual Alfaro, que fa dotze anys que és al capdavant del jutjat de violència contra la dona número 1 de Barcelona. Quan acaben de declarar, elles s’esperen a la saleta mentre el jutge escolta el presumpte agressor i els testimonis i decideix si cal adoptar alguna mesura cautelar. “És una experiència bastant dura”, conclou Pascual, que afegeix que es tracta només del primer pas d’un camí judicial que pot arribar a durar pràcticament un any, fins que hi hagi sentència, “amb els interrogants que això genera”. “És un procés llarg i la imatge de la justícia no els inspira confiança”, admet el jutge, que explica que el repte ha de ser capgirar-ho i fer “molta pedagogia”.

L’avaluació del risc

A comissaria, els Mossos també fan una avaluació del risc de les víctimes. Amb 25 preguntes es determina si és molt alt, alt, mitjà, baix o no apreciat. En el 85% dels casos és baix o no apreciat; en els altres, els Mossos poden oferir una protecció policial -excepte quan la víctima no ho vol, una decisió que es respecta-. Ara mateix 43 dones tenen un risc molt alt, 65 alt i 303 mitjà, però els Mossos només donen protecció a un centenar d’elles perquè la resta no en necessiten, perquè l’agressor és a la presó o ella és en un lloc segur. La protecció, que dura com a mínim d’un a tres mesos, pot ser una vigilància aleatòria o de patrullatge, acompanyar la víctima cada cop que surt al carrer o, en la situació més extrema, 24 hores al dia amb escorta: ara n’hi ha un cas.

La policia estableix el risc segons la perillositat de l’agressor: si és violent amb la dona i els fills, pels antecedents o per l’amenaça de suïcidi, perquè així pot intentar fomentar el xantatge emocional i la dependència. També depèn de la vulnerabilitat de la víctima: la por de possibles represàlies, si l’entorn la pot ajudar, si està embarassada o si té fills. García diu que tenen perfils d’agressors però no de víctimes perquè, depenent de la violència que pateixen, “poden actuar d’una manera o d’una altra”.

Falta de protecció i diferents criteris

Una de les coses que més s’ha retret al sistema judicial és que es dicten poques ordres de protecció respecte a les que es demanen. Enguany se n’han acordat un 10% més que el 2018, segons les últimes dades de la memòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. L’any passat Catalunya es va situar a la cua de l’Estat en ordres de protecció acceptades pels jutges.

Una de les paradoxes del sistema és que no totes les dones que reben protecció de la policia tenen una ordre de protecció del jutjat -perquè una cosa és independent de l’altra-. De les 43 víctimes que tenen un risc molt alt segons els Mossos, 34 disposen d’una ordre de protecció judicial i les altres no. “Són nou casos en què nosaltres considerem que també els hem de garantir una protecció”, defensa García, que atribueix la diferència entre el criteri policial i el del jutjat al fet que la policia es basa en l’eina de 25 preguntes i els jutges en la declaració en seu judicial.

Una llei del segle XIX i uns actors sense comunicació

Per a Pascual, un dels grans problemes és que la llei d’enjudiciament criminal és del 1882 i “no està pensada des de la perspectiva de la víctima”. L’Estatut de la Víctima havia de servir per contrarestar aquesta situació, però encara no s’ha desenvolupat del tot ni s’aplica amb prou freqüència. “Fins ara la dona ha sigut la gran oblidada”, admet Pascual, que explica que se les ha tingut en compte per la necessitat que el cas comptés amb el seu testimoni, però després passava a un segon pla. “Per això no se senten ben tractades”. El jutge creu que seria clau reformar la llei “tenint en compte la perspectiva de les víctimes”.

El pes de la causa el carreguen les víctimes

El fet que siguin les víctimes les que hagin de declarar en diferents ocasions, ratificar la primera denúncia al jutjat, tornar-hi a comparèixer i carregar amb tots els tràmits implica que se’ls acaba donant el pes del procediment. Pascual explica que el dret penal “és molt garantista, s’han de fer molts tràmits i requereix un sacrifici molt important per a les víctimes, és un procés dur i molt llarg per a elles”, admet el magistrat.

Un sistema que no ha sabut connectar amb elles

Pascual assegura que en més d’una dècada el sistema ha millorat molt. “Els jutges som més conscients que hi ha un problema perquè les víctimes no volen denunciar o s’acaben apartant del procediment”, admet, però també reconeix que l’assignatura pendent és que els magistrats i el sistema sàpiguen connectar amb les víctimes. “No confien en nosaltres”, reconeix el jutge. “Hem de saber guanyar-nos-les”, conclou Pascual, que diu que el problema és que el dret penal és molt garantista i les víctimes acaben sentint-se “atacades”. Ara bé, el jutge també recorda que “no denunciar és continuar en la violència”.

En aquest sentit, García apunta que a vegades les víctimes no es ratifiquen davant el jutjat perquè no volen declarar contra la seva parella, cosa que fa que el procés judicial s’acabi. Malgrat això, la caporala dels Mossos diu que fan un seguiment de les dones excepte les que no ho vulguin, cosa “ben poc” usual.

Falta de recursos assistencials

Segons el departament d’Afers Socials i Famílies, el temps mitjà d’espera perquè les dones puguin accedir a una casa d’acollida -un servei substitutori de la llar o de recuperació per a víctimes de violència masclista-és de dos mesos. Sobre això, García diu que, si no s’ha evitat que les dones siguin víctimes, cal assegurar tot el procés. “L’atenció ha de ser contínua. Tenim problemes per gestionar l’acolliment de dones que necessiten marxar del seu domicili de manera urgent. S’ha d’invertir més en prevenció i recursos. Si fan el pas de denunciar, han de tenir garanties”, defensa la caporala dels Mossos.

La Fundació Surt té una casa d’urgència per a víctimes de tota mena de violències. La seva directora, Sira Viladell, diu que l’abordatge especialitzat està en un estadi “massa avançat” i que molts professionals que fan la primera atenció no tenen prou “especialització”.