“M’obliguen a dur la comanda, la responsabilitat és de l’empresa”

BarcelonaPassades les deu de la nit, pels carrers de l’Eixample barceloní ahir hi havia una barreja de desconeixement i laxitud, un equilibri entre els que no sabien ben bé quan entrava en vigor el toc de queda anunciat pel Govern només unes hores abans i els que, sent plenament conscients de les mesures, sabien que durant la primera nit no hi hauria sancions.

Barcelona no era una ciutat adormida, però sí una ciutat en repòs, on contrastava un carrer Consell de Cent buit, on la mirada es podia perdre en l’horitzó sense cap cotxe que tranqués la calma, amb el carrer Aragó, per on desfilaven incansables els vehicles, una imatge que ja forma part de l’imaginari de la ciutat.

Els que també seguien amunt i avall, esbufegant per arribar a temps a portar el menjar calent a les llars barcelonines, eren els repartidors. Abans de mitjanit, riders i passejadors de gossos es feien la competència com a amos i senyors dels carrers de Barcelona. Abans i després de l’entrada en vigor del toc de queda. “La culpa és de Glovo, que no ens informa. Pensava que començava dilluns”, exclamava molest un repartidor pakistanès passades les 22 h, palplantat davant un local tancat on havia de recollir una comanda. A la competència no estaven gaire millor. Un noi de Deliveroo intentava treure l’entrellat de tot plegat mentre sortia de lliurar un servei al carrer Entença. “Ho estem parlant al grup, però ningú n’està segur. Avui a les 10?”, deia en anglès, neguitós, tot i que va aconseguir compassar la respiració després de saber que en la primera nit no hi hauria sancions.

Més informat estava el Carles. Sortia de portar una comanda -una pizza- passat un quart d’onze de la nit, molt conscient que s’estava saltant el toc de queda. “Si em paren la responsabilitat és de l’empresa, jo ja els hi he dit, però m’han obligat a portar la comanda”, defensava amb vehemència, amb la notícia sobre les noves mesures al mòbil.

Tampoc entre les botigues del barri estava molt clar el que s’havia de fer. Mentre alguns comerços de 24 hores abaixaven la persiana a dos quarts de 10, altres hauran de donar un toc d’atenció a l’encarregat de la paperassa. “El gestor em va trucar dilluns per dir que havia de tancar a les 10. Però ara és a les 9? No m’ha dit res”, es lamentava un noi asiàtic que regenta una botiga de queviures al carrer Rocafort.

D’altres conviuen molt bé amb el desconeixement. La Valeria i l’Eva no es van posar gaire nervioses després de saber que estaven saltant-se el toc de queda, mentre enfilaven, ja passades les 22 h, el parc de Joan Miró per anar a buscar menjar a un restaurant. “Anem a buscar una comanda per sopar. Toc de queda?”, preguntava pensativa l’Eva, i llançava un “A les 23 h, veritat?” per dir alguna cosa.

Els passejadors de gossos eren els més informats. Això sí, algun d’ells despistat amb l’hora. Com el José Luis, que se sabia la lliçó a la perfecció però tot i que eren ja més de les 10 encara pensava que tenia temps per passejar els seus dos animals. “Avui [ahir] no passarà res, home. Hi ha marge, hi ha botigues obertes i ja ha passat la policia i no han dit res”, argumentava amb un somriure sorneguer que es dibuixava per sota la mascareta. Com el Carlos, que conscient que ahir no es multava, apurava l’últim dia per mantenir els hàbits. “Dilluns ja avançaré la sortida, però avui [ahir] no hi ha multa i l’havia de treure perquè m’aguanti fins a la matinada”, explicava.

També caminava tranquil el Joan, camí de casa. Acabava d’aparcar i a un quart d’onze entrava al seu immoble. “Avui és pedagògic”, deia, fent al·lusió a les paraules del conseller d’Interior, Miquel Sàmper, que havia dit que no se sancionaria. Ahir el toc de queda va ser un assaig.