Obligada a fer 200 km per poder avortar: “Era com si estigués fent una cosa il·legal”

Madrid"Vaig escriure això amb la intenció que pogués servir perquè les coses canviessin". Així comença el relat que va redactar la Lorena temps després d’avortar. L’any 2014, aquesta dona de 43 anys es va veure obligada a desplaçar-se de Salamanca a Madrid per poder exercir el dret a avortar. Un camí que va acabar sent més llarg del previst i no només pels 214 quilòmetres que separen les dues ciutats: "Tenia la sensació que estàvem fent una cosa il·legal". I recorda els dies en què anava amunt i avall pel Clínic [l'hospital públic de Salamanca] per obtenir el consentiment del centre i poder avortar. Un vistiplau que mai va arribar.

La Lorena va decidir avortar a la setmana 20 d’embaràs. A Espanya, qualsevol dona de més de 18 anys pot interrompre per voluntat pròpia un embaràs durant les primeres 14 setmanes de gestació i fins a la setmana 21 està permès practicar el que es coneix com a avortament terapèutic, una interrupció voluntària de l’embaràs (IVE), en l'argot tècnic, per motius mèdics –el 8,8% dels avortaments a l'Estat l'any 2020 van estar motivats per motius mèdics, i el 90,87% a petició de la dona.

En el cas de la Lorena es tractava d'un embaràs desitjat, però en una de les proves rutinàries els metges van detectar una hemorràgia interventricular. "Era impossible salvar-li la vida", explica, i afegeix que la seva pròpia vida "també estava en perill". Per poder dur a terme la interrupció voluntària de l’embaràs necessitava la firma de diferents professionals del centre hospitalari, un procés que va trigar "diversos dies". La Lorena també recorda "el cansament i les nits sense dormir". Quan ja gairebé ho tenia tot a punt, l’hospital de Salamanca va rentar-se'n les mans i li va dir que millor que anés a Madrid: "Em van dir que no es podia avortar, que a Salamanca no es practiquen aquests avortaments. Estàs tan descol·locada i t’agafa tant de sorpresa que no tens temps de pensar". L'endemà es va trobar camí a Madrid amb el seu home i els seus pares. "Entenc que hi ha persones que per diferents motius no comparteixen el que vas a fer, però et fan sentir malament", lamenta.

Tot i que l'avortament és legal des de fa més de trenta anys i l'IVE és una prestació més del servei sanitari públic –per tant, les persones que vulguin avortar hi han de tenir accés–, la realitat és ben diferent. A l'Hospital Clínic de Salamanca no es practiquen avortaments de cap mena i s'argumenta que hi ha objecció de consciència, per bé que no s'especifica de quants professionals. Al conjunt de la comunitat de Castella i Lleó, només l'hospital públic Santiago Apòstol, a Miranda de Ebro, ofereix el procediment farmacològic. Aquest és un dels governs autonòmics que ha optat per l'externalització del servei, derivant-lo a clíniques privades amb les quals s'ha establert un concert, expliquen des del col·lectiu Movimiento Feminista de Salamanca, perquè practiquin només l'avortament farmacològic. Això porta una gran part de les dones de la regió a desplaçar-se de província o fins i tot de comunitat, com és el cas de la Lorena.

Objecció, una decisió individual

Fins a set províncies de l'Estat no han practicat cap avortament els últims trenta anys, com va destapar una investigació de Newtral. A més, en casos com Ceuta i Melilla les dones s'han de traslladar a la Península perquè no hi ha cap hospital ni clínica privada que faci avortaments. "El desplaçament no sempre està cobert per la Seguretat Social. És una discriminació geogràfica, però també socioeconòmica", destaquen des de Woman's Link. Segons dades del ministeri de Sanitat, l'any 2020 el 84,15% dels avortaments a Espanya es van fer en centres privats.

"Es pot discutir si estem d'acord o no en l'objecció de consciència, però el que queda clar és que és un dret reconegut individualment i la llei [de l'avortament] del 2010 ho va deixar molt clar", explica la coordinadora de l'Associació de Drets Sexuals i Reproductius, Silvia Aldavert. En concret, la llei de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l'embaràs recull que són els professionals que estan "directament implicats" en un IVE –i no els centres sanitaris com a tals– els que tenen dret de negar-se a practicar l'avortament. Ara bé, la llei també diu que això no pot anar en detriment de "l'accés i la qualitat assistencial de la prestació [de l'avortament]", i recalca que l'objecció "és una decisió sempre individual i s'ha de manifestar anticipadament i per escrit".

Per a les organitzacions que lluiten per garantir el dret de l'avortament, el problema està en el fet que "s'objecta en bloc i per això no s'ofereix el servei als hospitals públics", afegeix Aldavert. El ministeri de Sanitat, a preguntes de l'ARA, sosté que no es tenen dades de quants objectors de consciència hi ha a l'Estat, mentre que des del ministeri d'Igualtat treballen en un registre d'objectors semblant al de la llei de l'eutanàsia, que en aquest cas està en mans de les comunitats autònomes. La ministra d'Igualtat, Irene Montero, ha anticipat que "és imprescindible regular l'objecció de consciència dels metges" perquè "no pot estar per sobre el dret de decidir de les dones".

Complicacions en l'operació

A la Lorena la van derivar a una clínica al nord de Madrid que, per fora, recorda "un xalet". El primer dia li van donar la medicació necessària i no va ser fins l'endemà que li van practicar l'avortament. "A la sala d'espera hi havia unes quantes noies, d'entre 15 i 18 anys potser. Recordo una de les noies no parava de plorar i els seus pares ni la consolaven. Em van donar un codi, el número a partir del qual després em cridarien, i això em va impressionar. Vaig entrar sola al quiròfan, sense el meu marit. Em sentia molt insegura i sabia que si alguna cosa es complicava, corria molt de perill", comenta la Lorena. L'avortament es va complicar perquè va perdre molta sang. Va marxar l'endemà per voluntat pròpia: "Em van donar l'alta voluntària i una factura per a la Seguretat Social". Quan va arribar a Salamanca els dolors seguien i va decidir anar a l'hospital públic on l'havien acompanyat fins a la setmana 20 d'embaràs: "Tenia la placenta oberta amb risc d'hemorràgia".

"No es pot comparar la seguretat que dona un hospital públic en comparació amb una clínica concertada, sobretot quan el fetus ja és gran i augmenta el risc per a la dona o quan es tracta d'un avortament quirúrgic. No et prens una pastilla [el que es coneix com a avortament farmacològic], sinó que et provoquen un part i és un risc", explica la Pilar, una llevadora jubilada que ara forma part del Movimiento Feminista de Salamanca.

Una nova llei que fa "curt"

"Els anuncis del ministeri d'Igualtat sobre els canvis a la llei els rebem amb molt bona sintonia, però el model dista molt del que tenim actualment", lamenta Aldavert. La cartera que dirigeix Irene Montero (Unides Podem) vol obligar els hospitals públics a oferir avortaments, eliminar el període de reflexió de tres dies i posar fi a l'exigència del consentiment patern per a les noies de 16 i 17 anys que s'hi vulguin acollir, un requisit que va introduir el PP el 2015. 

"La realitat ens mostra que no és tan fàcil. Tenim uns serveis públics saturats i falten recursos professionals i d'infraestructura", opina la coordinadora. A més, demana un "canvi d'imaginari en relació amb l'avortament" per trencar "l'estigma" que encara implica i formar "en valors" els futurs metges per abordar l'avortament "des d'una perspectiva dels drets". 

Organitzacions com Woman's Link i l'Associació de Drets Sexuals i Reproductius han denunciat reiteradament les "barreres" per avortar a Espanya: més enllà de l'objecció de consciència o la desigualtat territorial, apunten a la falta d'informació al llarg del procés, obstacles en l'accés a la sanitat de les dones migrants i l'assetjament a dones que avorten en clíniques privades, cosa castigada penalment a partir d'aquest dimecres. Aldavert també reclama despenalitzar l'avortament a partir de les 22 setmanes de gestació: "És un drama absolut i fins i tot hi ha dones que han d'anar fora d'Espanya".

"Cap família es mereix sentir el que nosaltres vam viure. Ja és difícil prendre una decisió així perquè, a sobre, siguin aquestes les vies d’avortar que et queden gravades per sempre en el record", lamenta la Lorena, que va escriure aquell text de dues pàgines en el marc d’un projecte impulsat per unes llevadores de l’Hospital Clínic de Salamanca, juntament amb el moviment feminista de la ciutat. No va ser fins aleshores que va veure que el seu "calvari" també el vivien altres dones.