Núria Pardo: “Cada nen que li robem a la mort és una victòria”

Ser oncòloga pediàtrica no és fàcil. I ser-ho fa 40 anys, encara menys. La doctora Núria Pardo s’acaba de jubilar després de tota una carrera a Sant Pau dedicada a lluitar contra el càncer infantil. Ara, però, continua treballant en la lluita contra el càncer des de la Fundació Enriqueta Villavecchia, de la qual és presidenta. Aquesta entitat es dedica a atendre els nens amb càncer i les seves famílies. Els ofereixen atenció social, organitzen activitats de lleure, treballen per millorar els hospitals i fer-los més acollidors per als infants, donen suport a la investigació i la formació de metges i han creat una xarxa de cures pal·liatives pediàtriques a tot Catalunya. Una “feinada”, com diu la doctora Pardo, que no perd l’optimisme i es mostra convençuda que “aconseguirem curar el càncer”.

40 anys atenent nens malalts de càncer són molts. ¿Com ha canviat la medicina des que vostè va començar a treballar?

La medicina ha avançat moltíssim. Quan jo vaig començar a treballar es morien el 80% dels nens amb càncer i ara es curen el 80%. En 40 anys hem aconseguit capgirar la xifra. La medicina ha canviat d’una manera brutal.

¿Com dona un diagnòstic de càncer a una família amb un nen petit?

En 40 anys diria que sempre ho he fet igual: amb molta sensibilitat. El càncer és igual d’impactant ara que fa 40anys i crec que cal donar la informació però immediatament una sortida. Si hi ha alguna part bona, cal explicar-la; si hi ha bones estadístiques de curació, cal dir-les; s’han d’explicar els tractaments que hi ha... perquè vegin que hi ha una sortida. És una noticia terrorífica, però depèn de com la dones la família i la criatura surten amb alguna esperança.

I també amb la sensació d’estar acompanyats.

Sí, això és molt important. Que no se sentin sols. He conegut molts pacients, sobretot adults, que lamenten no tenir un contacte afectiu i humà amb els seus metges. Això m’entristeix molt.

¿Diria que falta humanitat en els metges?

A vegades sí que en falta, però potser perquè el mateix metge s’ha de protegir de situacions doloroses. O a vegades simplement perquè aquell professional creu que la seva feina és intentar curar el pacient i no ser empàtic o afectiu. A mi això em fa pena perquè crec que el metge ha de tenir una humanitat extraordinària.

¿S’ha de tenir un tarannà especial per ser oncòleg pediàtric?

Jo crec que sí. Has de tenir una entrega emocional, una humanitat per tractar els pacients, que són nens i nenes. Hi ha especialitats en medicina en què és ben clar que has de ser més sensible, i aquesta n’és una. Tot i que la gent pensa que és una especialitat difícil, jo crec que és fantàstica.

Per què?

Perquè cada nen que li robem a la mort és una victòria. És meravellós.

¿Com va decidir que volia ser oncòloga pediàtrica?

Jo estava fent les pràctiques de l’últim any de medicina. Em va tocar anar al servei de pediatria i allà vaig conèixer un nen d’uns sis anys. El metge em va explicar que tenia una leucèmia i el tenien aïllat per evitar que s’infectés, i per això passava gran part del dia sol. Llavors hi havia alguns tractaments de quimioteràpia, però les possibilitats de curació eren molt poques. Era un nen fantàstic, que xerrava moltíssim, molt simpàtic. Alguna cosa va canviar dins meu després de conèixer aquell nen. No entenia per què no es podia curar. Per què havia d’estar sol. Per què ningú no entrava a jugar amb ell. Em va fer tanta pena i tanta ràbia que aquell sentiment em va portar a dedicar-me a això. El nen va morir i ara penso que avui es curaria, perquè tenia una leucèmia que ara es resol amb un tractament suau.

Actualment, com has dit abans, les xifres de curació són molt més esperançadores.

I tant. I, a més, estem en un moment en què el tractament i les tècniques quirúrgiques han millorat moltíssim, i en un futur la immunoteràpia i la genètica jugaran un paper molt important. El càncer s’arribarà a curar, n’estic segura, però hem d’esperar.

Mentrestant, des de la fundació intenteu millorar la vida dels nens i nenes amb càncer i les seves famílies.

Sí. La fundació es va crear fa 29 anys i, tot i que abans jo n’era la vicepresidenta i ara en soc presidenta, sempre he fet el mateix: traslladar les necessitats dels infants i les famílies a la fundació per ajudar-los.

¿Aquestes necessitats han canviat?

No. Li diria que són les mateixes. Bàsicament ajudes econòmiques, allotjament per a les famílies de fora, activitats d’esbarjo, necessitats especials en grups de pacients com els adolescents, voluntariat en hospitals i domicilis... però són necessitats sobretot anímiques. Les famílies i els pacients necessiten saber que hi ha algú al seu costat. El que sí que ha canviat ha sigut l’acceptació social del càncer. Abans era una malaltia que s’amagava; molta gent no ho explicava, com si els fes vergonya, i amagaven els nens malalts. Ara això ja no passa, i me n’alegro.