Núria Marquès: “Ara ja no veig com a tragèdia no tenir la felicitat dels anuncis”

Treballa en un context interior, íntim. Núria Marquès (Ciutadella, 1975) té un univers propi i un mitjà que li serveix per pensar el món o per crear-ne d’altres a la seva mida. Dibuixa, sobretot dibuixa, encara que també fa servir el vídeo o la fotografia. Després de treballar durant gairebé nou anys a Hangar, el centre de producció i recerca d’arts visuals de Barcelona, el 2016 ho va deixar per dedicar-se només a la seva obra artística, que ella mateixa defineix grosso modo com a “paisatges emocionals, angoixes i companyia”. Acaba de viatjar a Santiago de Xile com a ambaixadora de l’exposició Toma de corriente 2, una mostra organitzada pel museu Es Baluard a les sales del Museu d’Art Contemporani de la Facultat d’Arts de la Universitat de Xile (MAC).

Fa un any que vas deixar Hangar, on eres la cap de producció. En els temps que corren, ¿va ser una aposta difícil en favor de l’obra pròpia?

Quan et dediques durant gairebé nou anys a fer producció d’altres artistes, la dedicació a la teva obra per força se’n ressent. No es pot ser artista dues o tres hores al dia o només quan l’altra feina t’ho permet. El que passa és que vas treballant per a d’altres, pensant en l’obra d’altres artistes, i sovint et demanes què et passa que no acabes de sentir-te bé, no saps què tens... Però sí que saps què et passa: et falta poder dedicar-te a la teva obra. I si tens la sort de poder fer-ho, decideixes fer una aposta per dedicar-te full time a les teves coses.

Què hi ha a la teva obra de les angoixes vitals i què d’una certa idea de la felicitat o, si més no, d’una recerca de la felicitat?

Soc molt dual, ho reconec. Treballo paisatges emocionals, angoixes i companyia. En tot cas, diria que construeixo realitats amb variables. Abans ho patia molt, sentia com si no encaixés, però amb el temps he entès que ser feliç és un concepte del tot neoliberal. Ara ja no veig com una tragèdia el fet de no tenir la felicitat dels anuncis d’El Corte Inglés. No vull mesurar-me amb les convencions. És un aprenentatge i he après a no fer-ho.

¿Crees mons per tancar-t’hi o com a sortida, com a via d’expansió?

Si no m’agrada la realitat que visc, me’n munto una altra. Això no vol dir que no estigui connectada a la realitat, sinó que potser opto per no tocar gaire de peus a terra. Certament, de peus a terra no hi toco. Una vegada vaig llegir en una vinyeta de Monstruo Espagueti: “Em podrien donar un Oscar a la millor pel·lícula que m’he muntat”. A mi també me’l podrien donar. Però, compte, una pel·lícula no és una fantasia, sinó que, com tothom, projectes la imatge que t’has creat de tu mateixa i també la imatge del que està passant.

Bona part de la teva obra està basada en el dibuix. Què significa dibuixar en la teva vida?

El dibuix és el millor que tinc a la vida. Dibuixar em fa pensar, mirar, veure. Això ho diu Joan Didion respecte de l’escriptura, i jo m’hi reconec molt quan dibuixo: “Escric per adonar-me del que estic pensant, del que estic mirant, del que veig i del que significa. Del que vull i del que em fa por”. Per a mi, dibuixar és una forma de meditació. A través del dibuix desconnecto i connecto a la vegada. Per exemple, em passa als avions, quan he de volar moltes hores com ara he fet a Xile, sense internet, penjada al cel, sense poder fer res més que dibuixar. De fet, un dels projectes que tinc pendents és Hotels per pensar, perquè jo, quan puc, m’escapo a un hotelet perdut, res de luxe, per dibuixar, és a dir, per pensar. A través del dibuix, connecto amb les meves experiències i converteixo els detalls de cada dia en alguna cosa extraordinària.

Són aquestes petites coses, com les receptes del llibre de cuina Tropical Apache, que vas fer sense saber cuinar i que va tenir tanta acceptació.

És que jo soc un desastre cuinant i, quan vius sola, acaba sent un malson. Però els amics em convidaven i jo feia el dibuix de la recepta. El Frederic Montornés ho va veure com un llibre d’artista i el vam fer. En qualsevol cas, com en tot, tractava els ingredients com a components emocionals. Són petites fórmules per a la felicitat.

De la teva experiència i, sobretot, del contacte amb altres artistes des d’Hangar, sobretot joves, ¿què diries que necessiteu, els artistes?

En general, els artistes estan en un moment de gran precarietat, també, i potser sobretot, emocional. L’artista necessita que algú hi confiï, necessita temps, i això vol dir no haver-se de dedicar a altres feines, i també necessita acompanyament. Hi hauria d’haver una implicació institucional, de les galeries, del sector i de la societat, en aquest acompanyament de l’artista. En canvi, ens trobem que la crisi econòmica ha servit d’excusa per continuar amb l’abús, i l’artista, només per poder treballar i mostrar-ho, accepta condicions que no hauria de permetre. Ens hauríem de plantar més, perquè aquest abús a la llarga cala molt i les conseqüències les paguen un parell de generacions. Hangar és una xarxa de protecció de l’artista que afavoreix la investigació i dona viabilitat als projectes. La seva tasca té un gran reconeixement internacional, tot i que, com sempre ens passa aquí, el gran problema és la manca de recursos.