Expert En Tecnologia EducativaUn no pot esperar que passi alguna cosa diferent a la seva vida si acostuma a tenir els mateixos pensaments, fa les mateixes coses i abraça les mateixes emocions cada dia. Aplicar això a l’àmbit educatiu suposa repensar i posar a judici moltes de les nostres pràctiques docents a l’aula. Aquest és el primer esglaó cap a la innovació. A la societat de començament del segle XXI, caracteritzada com a societat del coneixement, la institució escolar no pot romandre aliena als ritmes del canvi actual, per la qual cosa la innovació constitueix una de les seves principals i prioritàries tasques. I és obvi que un dels canvis i innovacions més profunds que hem experimentat en aquests darrers anys ha vingut de bracet de les tecnologies digitals. Per tant, l’escola, si el que vol és preparar-se per a la vida real a curt, mitjà i llarg termini, no pot restar al marge de l’ecosistema d’informació actual. Els mitjans digitals són decisius en aquest aspecte i ja són una part indissociable d’aquesta vida, malgrat que sigui força probable que acostumin a aparèixer implicacions on la tecnologia sembli una simple qüestió de moda o bé una exigència consumista. Precisament per aquesta darrera raó és encara més necessari conèixer les eines digitals i fer-ne un ús ètic, reflexiu i responsable, tant a l’escola com a casa.
Un factor clau extret del document de conclusions de la XXII Jornada de Reflexió del Consell Escolar de Catalunya sobre L’impacte i la contribució de les tecnologies digitals en l’educació - celebrat a Barcelona l’abril del 2013- tracta sobre l’ús d’expressions com nadius digitals o generació Facebook o d’altres semblants que expressen un fet generacional relacionat amb la familiaritat del jovent amb la tecnologia. En aquest sentit -remarca el document-, molts escolars disposen d’un extens bagatge de coneixements, experiències i habilitats digitals ampli però poc estructurat, que no es pot assimilar a competència digital perquè no garanteix que infants i adolescents aprenguin i obtinguin valor afegit de l’ús de la tecnologia en el treball intel·lectual.
Educar i no prohibir
Haver nascut en un context sociotecnològicament ric no implica automàticament que se sigui capaç de treballar i estudiar amb els entorns digitals de manera profitosa ni eficient, fet que observen els professors quotidianament. Emprar assíduament sistemes de missatgeria i participar en les xarxes socials no és sinònim de domini de la comunicació; buscar informació i emprar eines ofimàtiques (que a vegades són només copiar i enganxar) no equival a elaborar coneixement. I és per això que crec fermament que ens cal educar i no pas prohibir, acompanyar i donar criteris a l’alumnat per ajudar-los a fer un ús moderat, crític i productiu dels recursos de la xarxa i dels dispositius de què disposen, així com donar-los eines i recursos per aprendre a gestionar la seva identitat a internet i els riscos de seguretat associats. Que no sigui que per no voler sortir de la nostra zona de confort docent estiguem produint finalment orfes digitals.
D’altra banda, cal començar a construir plegats (equips directius, professorat i famílies) projectes d’innovació pedagògics amb suport tecnològic amb la presència i el compromís dels mateixos alumnes. El fet de tenir la complicitat del mateix alumnat crec que és la clau de volta de tot plegat: involucrar-los a ells permetrà responsabilitzar-los.
I, per acabar, ens cal que les famílies adoptin també mesures saludables i siguin bon exemple de com emprem les eines tecnològiques en general i les tecnologies mòbils en particular. L’autoritat moral de pares i educadors és clau a totes les edats. Els nostres fills, tant els petits com els adolescents, ens tenen en el seu punt de mira, es fixen en com les emprem, quin grau de dependència en tenim, quin ús en fem, com són les nostres relacions personals en aquests mitjans, què enviem o què escrivim: per tant, no demanem ni exigim res que no puguem complir.
En definitiva, doncs, el repte del coneixement i ús de les tecnologies digitals a l’escola i a casa ens dóna la possibilitat real de ser molt a prop dels que potser són molt lluny. És probablement el desconeixement del bon ús d’aquestes tecnologies digitals que ens fa sentir molt lluny dels que realment són ben a prop.