"Només demanem que ens escoltin i ens tinguin en compte"

Molt pocs gironins saben que una de les activitats predilectes dels seus avantpassats era anar a passar el dia a la Font de la Pólvora. Entre mimoses i avellaners, solien ajuntar-se famílies i amics per celebrar festes i dates assenyalades. Però, en uns 40 anys, l’imaginari col·lectiu del paratge s’ha transformat radicalment: la majoria no han trepitjat mai la zona per una por basada més en llegendes urbanes que en experiències pròpies. De fet, molts ni saben que al mal anomenat Sector Est de Girona hi ha cinc barris que, amb una història i característiques diferents, comparteixen unes problemàtiques i, alhora, un sentiment molt profund d’abandonament. 

“Estem deixats de la mà de Déu” i “Som gironins de tercera categoria” són les frases més repetides pels veïns de Font de la Pólvora, Vila-roja, Mas Ramada, Grup Sant Daniel i la Creueta. Reclamen més controls policials, polítiques d’ocupació i buscar fórmules per crear vincles amb la resta de veïns de la seva ciutat, Girona, que fins ara sempre els ha amagat en totes les seves postals.  

El Sector Est és com una illa a 3 km del centre, rodejada de boscos i valls. A la dreta hi ha Vila-roja, al centre Mas Ramada, a dalt a l’esquerra Font de la Pólvora i a baix a l’esquerra el Grup Sant Daniel. Cada barri té una història i fisonomia diferent: el règim franquista va anar construint els edificis per fases, entre els anys 60 i 80, per oferir un habitatge digne als milers de migrants d’Andalusia i Extremadura que malvivien en barraques per les Pedreres, Montjuïc o Sant Daniel.

Però poc després d’instal·lar-se als nous pisos, a finals del segle XX, alguns veïns van optar per dedicar-se al tràfic de drogues, davant les dificultats de guanyar-se la vida de manera legal. Des de llavors, els problemes relacionats amb la venda d’estupefaents han acabat estigmatitzant tota la zona, que viu amb impotència que els tractin a tots de delinqüents. 

De brollador a abocador

“Aygua freda de Vila-roja (Font de la Pólvora) […] Es la mes apropiada pera curar tota mena d’Anemia y l’Orgarme sexual”. És part de l'anunci, del 1902, d'una embotelladora que obtenia l’aigua amb propietats mineromedicinals del brollador conegut com a Font de la Pólvora, per l’edifici pròxim que durant segles va servir per guardar la pólvora.

“L’aigua era una mica picant i tot això era preciós: estava ple d’arbres, hi havia alzines, llimoners, mimoses… era guapíssim”, recorda amb els ulls envidriats Antonio Heredia, que, amb 5 anys, va arribar de Granada amb la seva família. Al principi van viure en una barraca a les Pedreres, fins que es van instal·lar en un dels pisos acabats d’aixecar.

 

El paisatge que descriu l’Antonio de la seva infantesa té poc a veure amb l’actual. L’antiga font és ara una taca a terra de pedra i ciment mal barrejats. I l’esplanada d’herba és ara un abocador: cotxes cremats i abandonats sobre una catifa de plàstics, fustes i tota mena de brossa ja impossible de reconèixer.

“Aquí tothom llença la merda, i molts venen de fora perquè saben que aquí no els multaran. No hi ha dret!”, es queixa el veí. El seu cognom és un dels més comuns al barri: “La meitat som Heredia!”, diu rient. Al seu costat, la seva germana, la Palmira, assenteix. Ella és la matriarca de la família Heredia Ramírez, Los Chaquetas, i, amb 51 anys, té 6 fills i 14 nets. Ells tenen molt clara la llista dels greuges del barri (“No arreglen mai res, està tot brut”), però, per sobre de tot, reclamen una solució urgent als talls de llum que cada dia pateixen durant hores i que els deixen sense poder cuinar, fer els deures o posar la calefacció. “Ens hem hagut de comprar generadors, i cada dia has de pagar 10 o 15 euros en gasolina i, després, també has de pagar la factura”, critiquen molt farts d’una problemàtica que fa anys que s’arrossega.

Endesa al·lega que salten els diferencials per la sobrecàrrega que provoquen les plantacions de marihuana. “Doncs si és així, que vingui la policia i els denunciï, no?”, argumenten els veïns que estan farts de pagar justos per pecadors. “Som persones, no animals”, recalquen. 

Poc control policial

Font de la Pólvora està situat just a l’altra punta de l’única via d’entrada amb cotxe: només es pot accedir al Sector Est pel carrer del Carme. “És com una ratonera dissenyada per controlar. I és molt perillós: només hi ha una via d’entrada i sortida pels serveis d’emergència”, opina el veí de Font Àngel Fernàndez, Nene, que és educador social. 

Aquesta característica urbanística també provoca que, quan entra la policia al sector, hi hagi temps de fer córrer la veu, abans que la patrulla arribi fins a la part alta de Font. Allà hi ha alguns punts de venda, que es poden veure a simple vista: mal parats en un trencant, hi ha un grup d’homes amb dues gàbies d’ocells, que serveixen per amagar les paperines.

“Són una minoria els que trafiquen. El problema és que els que compren pugen i baixen per aquí, i de vegades et creues amb ionquis”, indica Brigit Molina, assenyalant el carrer Guadiana de Mas Ramada, on es concentren la majoria d’instal·lacions municipals: el centre cívic, la llar de jubilats, el pavelló i el CAP. “Van a dalt a comprar heroïna i, de tornada, es paren per qualsevol racó a punxar-se i deixen les xeringues per terra, fins i tot al costat del parc infantil”, critica el president de l’Associació de Veïns de Mas Ramada, Miquel Àngel Garcia.

S'hi venen tota mena de drogues, però la més estesa és la marihuana: caminant pel carrer arriben fortes olors d’algunes cases de Font i de Vila-roja, però no de Mas Ramada ni de Sant Daniel. “Jo les anomeno les hortes”, admet el president de l’Associació de Veïns de Vila-roja, Tomás Cebra, que reclama “més seguretat”. “Si a Girona aparques malament et posen multa. Però aquí passen nois sense casc o cotxes a tota velocitat… i no passa res”, denuncia Cebra des de la terrassa del bar Cuéllar, l’epicentre social d’aquesta barriada que els últims temps s’ha erigit com a feu del sentiment espanyolista de la ciutat més independentista. 

Conviure amb l'estigma

“Quan dius que vius aquí, la gent té por. Perquè no saben que hi ha quatre barris i que són diferents. Aquí, al Grup Sant Daniel, no hi ha tràfic ni res, és molt tranquil”, certifica la veïna Carmen Martil. Tots els entrevistats coincideixen que noten que se senten discriminats a partir de secundària, quan es reparteixen els alumnes de les tres escoles pels diferents instituts. “De cop es troben sols i se senten estigmatitzats per culpa del que fan els adults aquí. I això també contribueix a augmentar l’abandonament escolar”, exposa la directora de l’escola de Font de la Pólvora, Pilar Marco.

Tant ella com la seva homòloga al centre de Vila-roja, Laura Chaparro, fan esforços ingents per combatre l’absentisme escolar, amb recursos molt minsos. “Ens van retallar l’administratiu, sense tenir en compte que hem de fer moltes altres feines com ajudar totes les famílies amb la preinscripció”, lamenta Chaparro, i Marco afegeix: “No entenem que a Girona la policia pari els nens que no van a classe, però que aquí no els diguin res”. A l’escola de Font tots els alumnes són gitano-espanyols o gitano-portuguesos, i a la de Vila-roja s’hi barregen les cinc ètnies que conviuen als quatre barris: a més dels gitanos, també hi ha paios, marroquins i hindús.

Fa anys que les diferents institucions i entitats actuen de manera coordinada a través del programa PIA, però no totes les intervencions han donat fruits. La principal actuació que s’hauria de fer, segons els veïns, és acabar d’una vegada “amb la impunitat dels delinqüents i incívics”, tal com subratllen Marco, Garcia i Cebra. Per a la veïna, Lorena Prieto, cal posar l’educació al centre de tot, i Fernández prioritza les polítiques d’ocupació. 

Però, per unanimitat, tots supliquen que, es faci el que es faci, no es continuï cometent el mateix error: “Fan inversions sense preguntar-nos què necessitem. Només demanem que ens escoltin i que ens tinguin en compte”. Un crit d’ajuda dels veïns de Font de la Pólvora, Vila-roja, Mas Ramada i Grup Sant Daniel que res desitjarien més que sentir-se estimats per la seva ciutat; i que aquella antiga font d’aigua picant torni a ser un brollador de trobades, festes i riallades entre gironins de tots els barris.