Els nois adolescents no parlen dels abusos sexuals

LleidaEls homes acostumen a parlar sempre. Les dones, malgrat ser sovint expertes en l'assumpte en qüestió, callen pel que s’anomena síndrome de l’impostor. Però quan es tracta d’adolescents i el tema del qual es parla són els abusos sexuals, els rols s'intercanvien. Més de 250 persones van acudir aquest dimecres a la Llotja de Lleida per visionar el documental d’Isabel Coixet El sostre groc, una peça que denuncia els abusos sexuals comesos per Antonio Gómez durant 20 anys a desenes de menors de l’Aula de Teatre de Lleida. La majoria del públic era adolescent. Alumnes de batxillerat d’instituts com el Guindàvols o el Josep Lladonosa. També alumnes d’arts escèniques de la mateixa Aula, acompanyades per la direcció, o de cicles creatius al Leandre Cristòfol.

Quan va acabar el documental, cinc de les denunciants van posar-se davant de l’imponent auditori per fer un col·loqui. Lleida és la seva ciutat. Casa seva, malgrat que moltes vegades les han fet sentir estranyes i desprotegides. Tot i que encara els falta algun perdó, que ahir tampoc va arribar. De les 10 preguntes i reflexions que hi va haver per part del públic, cap va ser d’un noi. Totes noies. Només l’alcalde de Lleida, Miquel Pueyo, va agafar el micròfon per "assumir responsabilitats" per "no fer el que calia", tot i matisar, això sí, que era una altra administració la que manava llavors.

Primera pregunta, d’una adolescent que va trencar el gel. "Quan va sortir a la llum, com va ser l’impacte en l’entorn proper?" Les noies del públic es van interessar sobre el "procés de curació", van demanar consells sobre com actuar si els passés a elles una situació similar, van expressar la "por del que pensaran de tu" si revelaven un fet així, van interessar-se sobre si els abusos han tingut un impacte en les relacions afectives de les denunciants o com es pot ajudar una amiga que saps que està patint un abús. Algun noi assentia pensarós, capficat en les respostes mentre les companyes preguntaven i manifestaven sense por els seus sentiments. Algunes amb llàgrimes als ulls.

A fora, mentre els adolescents sortien, la mateixa escena. Noies emocionades pel que acabaven de veure i sentir en primera persona per la Míriam, la Sònia, la Goretti, la Violeta i l’Aida, cinc de les denunciants. "Estic remogudíssima, he plorat molt, estic tremolant. Tots hem tingut un adult massa a prop", explicava la Marta, una adolescent que ha trepitjat l’Aula mil cops. "Podria haver sigut jo", afegia l’Abril. "Pensar que ha passat a Lleida...", es repetia la Jonaicy. Els nois que acompanyaven aquestes noies es mantenien en silenci. O s’interpel·laven directament o defugien parlar d’aquest tema. Com l’Èric. ¿Seria capaç d’aturar un amic que actués igual que l’Antonio Gómez? "No pots dir és el meu amic o invisibilitzar-ho perquè t’importa", deia l’Èric sospesant la resposta. Pregunta directa: "En series capaç?" Mirades atentes de les companyes i amigues del noi. "Crec que sí", va verbalitzar finalment sense convicció.

Un altre grup sortia de la Llotja amb els ulls encara llagrimosos tot i l’hora de col·loqui posterior a la projecció. "Et remou, fa ràbia, sents impotència", resumia la Gisela, de 19 anys. "He trobat respostes que a mi mateixa em són útils", afegia l’Alba amb la mirada brillant. "Tinc la pell de gallina, l’educació sexual s’hauria d’ensenyar des de petites", apuntava la Mar, més gran, de 25 anys. "I posar molt èmfasi en els silencis. Moltes vegades els amics, quan un fa un comentari sexista o fa alguna cosa, no diuen res i ho deixen córrer", rematava la Guadalupe. Els nois no volen quedar malament davant del grup d’amics. Sempre la por, la vergonya. Com la que tenen encara els nois adolescents quan es parla d’abusos sexuals.