“Quan obren un narcopis nou hi anem tots a consumir”

Barcelona“Hòstia, ara comença a ploure, i ahir vaig vendre per un euro un paraigua superxulo que havia robat en un hotel. Puto euro”, maleeix el Jesús. Està assegut a terra i s’està mullant. La pluja és un gran problema quan la teva vida és al carrer. Tot i així, el Jesús està tranquil i ni l’aigua li esborra el seu somriure permanent. Està fumant. Comparteix l’estona amb el Marcos i un altre noi. I molts altres que van passant. “Tu, tens una cigarreta?”, li pregunta un. “No, només burilles... mira”, respon el Jesús traient-se de la butxaca sis burilles apagades que es reserva per més tard.

Per fi la pluja dona una treva. Els tres continuen asseguts en una cèntrica plaça del Raval. Ni s’han mogut. Semblen formar part del mobiliari. Per davant seu no para de passar gent: turistes, policies, repartidors, executius... Però és com si als seus ulls fossin invisibles. De fet semblen realitats paral·leles, perquè els tres toxicòmans només es fixen en les persones que recullen ferralla o en les que, com ells, sobreviuen com poden. Les coneixen totes. “Això és com un poble”, diu el Marcos després que una veïna els hagi portat uns entrepans.

“És millor drogar-se als pisos”

“La droga es vendrà sempre -continua-. I si ens droguem als pisos, doncs millor, perquè així no ens veuen els nens”, raona. Té 43 anys i és politoxicòman. Coneix desenes de narcopisos. “Jo tinc els meus pisos preferits, però quan n’obren un de nou sempre hi anem tots a consumir perquè al principi tenen molt bon material. Ho fan per enganxar-te i després van baixant la qualitat”, aclareix. Ell s’injecta cocaïna tres cops al mes, diu. I metadona. “Això crea més addicció que la coca, primo ”, diu mentre ensenya el pot de metadona que li han donat a la sala Baluard, l’espai sanitari de venopunció del barri.

En Marcos s’ha drogat durant molts anys però només en fa tres i mig que s’injecta coca. La metadona l’ha d’ajudar a oblidar la pols blanca. Continua anant a la sala Baluard, però quan es vol punxar prefereix fer-ho en un narcopis. “Ningú et pregunta res i està tot molt net. Hi ha un tio que obre la porta, dos que netegen i un que ven”, explica. Al seu pis preferit, on ja fa tres anys i mig que va a comprar la seva dosi i se la injecta, li serveixen “la coca ja cuinada i la pipa preparada”.

L’Ajuntament de Barcelona tem que els politoxicòmans deixin d’anar a la sala Baluard, on és més fàcil tenir-los controlats, reduir riscos de contagis i de sobredosis i, en el millor dels casos, aconseguir que acabin superant l’addicció. “És més fàcil que tu tinguis un accident de cotxe que no pas que jo tingui una sobredosi... i això que ja n’he tingut sis. Quan arriba material nou, ens avisen perquè anem amb cura i llavors me’n xuto menys”, diu.

El Marcos, a més de politoxicòman, és llibertari i poeta: “Soy un objeto más de la estampa urbana / que es ignorado entre chapoteos patosos / y la prisa acelerada por el azote del tiempo”.