"No volem canviar els bolquers dels nostres fills amb discapacitat a terra"

BarcelonaA casa de Marie Pierre Caire, anar a passejar és tota una aventura perquè no pot improvisar. Ho ha de planificar tot. “L’últim que faig és canviar el bolquer del meu fill per estar tranquil·la”. El seu fill es diu Bruno i té 13 anys i una pluridiscapacitat que l’immobilitza. Amb els seus 40 quilos fa que sigui francament complicat moure’l. Sortir de l’espai domèstic és poc menys que la selva per a les persones dependents i les seves famílies perquè, sovint, el transport públic, els parcs o els cinemes i restaurants no estan adaptats a les seves necessitats. El pitjor és quan s’ha de canviar el bolquer i netejar el nen fora de casa, perquè no hi ha cap espai adaptat; així que, en cas de necessitat, es veu obligada a netejar-lo “en un banc o a terra”. O directament sortir corrents cap a casa. “No volem això, volem uns canviadors dignes”, proclama aquesta mare barcelonina.

Caire, la cuidadora principal del Bruno, està decidida a aconseguir que la capital catalana, i per extensió el país, ampliï l’oferta de banys inclusius perquè les criatures dependents, així com la gent gran amb poca mobilitat, tinguin un lloc adient per canviar-se. De moment, només n’hi ha dos: un a la platja de la Nova Icària i un altre a la de Sant Miquel. Amb tot, es preveu que l’any vinent n’obri un altre a la platja de la Barceloneta.

La definició d’un canviador inclusiu és un espai prou gran perquè hi càpiga una llitera regulable en altura, en què es puguin estirar tant les criatures com la gent gran, una grua per poder fer la transferència i dues barres laterals. A més, també és recomanable que tingui una dutxa.

Dret a espais dignes

La reclamació de Caire ha arribat al síndic de greuges de Barcelona, David Bondia, que en una resolució insta el consistori de la Ciutat Comtal a prendre com a referència pràctiques que han inspirat la iniciativa Changing Places al Regne Unit –que ha obert 1.900 canviadors en 15 anys–, Nova Zelanda, Irlanda o Austràlia, i Toiletten für alle a Alemanya. També a Bilbao ha sorgit l’entitat Cambiadores inclusivos amb la mateixa filosofia.

De fet, a les xarxes socials aquesta plataforma ha circulat imatges per visibilitzar la cruesa d’aquestes situacions, en què el principal cuidador de l’infant o adolescent l’ha d’estendre a terra en un lavabo per poder-lo netejar o canviar-li els bolquers. “Si hi ha canviadors per a nadons, per què no hi ha canviadors per a altres persones?”, es qüestiona l’entitat. I afegeix: “Fins que no hi hagi una llei que obligui uns mínims, des de l’associació canviadors inclusius direm que no és un espai digne si no compleix uns mínims de funcionalitat, higiene i seguretat”, afirmen. També Caire és contundent: “Les persones amb discapacitat també tenen dret a una higiene en condicions”. 

En la seva resolució, el síndic Bondia també alerta que la inexistència de canviadors inclusius comporta que les persones que necessitin assistència per anar al bany hagin de limitar les sortides a llocs propers al seu domicili o, directament, quedar-se a casa. La sindicatura també constata que sense aquests canviadors distribuïts per la ciutat, les persones amb molt grau de discapacitat pateixen una “vulneració del dret a la intimitat o la dignitat” i, en aquest sentit, indica que, de retruc, també veuen com se’ls limiten les ofertes d’oci, cultura o esport. 

Complir la llei d'accessibilitat

Aquesta és una altra batalla de Caire, que assegura que moltes famílies com ella deixen de planejar sortides i oci perquè l’oferta no està adaptada. Les dificultats comencen ja al transport públic, i continuen, per exemple, en l’escassetat de parcs infantils inclusius (aptes per a totes les criatures) i que obliguen a “traslladar-se de barri, amb tota la complexitat que suposa”, es queixa. 

Així, la sindicatura recomana a l’administració que “explori una línia de treball” per augmentar el nombre de canviadors inclusius disponibles a la ciutat i que es valori quins són els equipaments municipals (com mercats, centres de serveis socials, oficines d’atenció a la ciutadania, centres cívics, centres esportius i biblioteques) en els quals es podrien instal·lar lliteres regulables en altura. Fer-ho, diu, seria complir amb la llei d’accessibilitat de Catalunya.