Ester Cabanes: "No tots els nens agressors de Badalona són conscients del que han fet"

BarcelonaEster Cabanes dirigeix la DGAIA, la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, que atén els menors que han comès delictes, però que, a causa de la seva edat no entren al sistema de justícia juvenil. És el cas de 13 dels 21 agressors sexuals que han atacat en grup a nenes a Badalona els últims mesos.

Una part de la societat no entén com els agressors continuen al carrer.

— Clar. La llei ho estableix així, tampoc no sempre els que tenen més de 14 anys van a un centre. Hi ha diferents mesures, i s’aposta molt per les mesures educatives. Això no vol dir que els greus no siguin greus i que s’hagi d’actuar de forma contundent. 

I què fa la DGAIA?

— Recollim tota la informació sobre el xiquet i la seva família a tots els nivells: comunitari, el que fa a l’escola, la família, si hi ha expedient a serveis socials, etc. Intentem conèixer qui són, quina consciència tenen del que han fet, si hi ha penediment o no, com ho afronta la família. 

Ells són conscients del que han fet?

— No en tots els casos. N’hi ha que se n’adonen a posteriori. La nostra feina és que la família i el xiquet entenguin perfectament la gravetat del que ha passat, i quines són les causes que l’han portat a fer això.

Fan una mena de teràpia?

— No és una psicoteràpia a l’ús on vas a un psicòleg i li expliques la teva vida, és una teràpia familiar que es pot fer a nivells de família i xiquet per separat, i en conjunt. Fem sessions només amb els xiquets, només amb les famílies, i n’hi ha que les fem conjuntament. Aquests seguiments, en fets tan greus, duren almenys un any. Són molt intensius.

De quina intensitat parlem?

— Un cop a la setmana en sessions que es poden allargar dues hores, un altre dia una, un altre dia tres. Més no, perquè seria molt cansat i molt pesat, i entres en bucles d’on no surts. 

Hi ha un patró dels agressors?

— No, hi ha moltes raons, com, per exemple, els valors en la criança, en el respecte i l’empatia cap als altres; la visibilitat o no per part de pares i familiars, és a dir, si els xiquets estan molt sols o no, com acompanyen aquesta solitud, si ho fan a les xarxes socials o amb altres grups d’adults… 

Què vol dir aquesta invisibilitat?

— Invisibilitat per part dels xiquets que criden l’atenció, perquè els adults els fem cas. Si vesso el got i no em fas cas, a la pròxima tombo la taula. I si tampoc, una altra cosa.

Com són les famílies, l’entorn d’aquests nois de Badalona?

— No tots tenen el mateix patró pel que fa a origen, format de família… no tots són iguals, però sí que poden tenir en comú l’entorn comunitari, el nivell adquisitiu, la xarxa social. 

També és important que les famílies vegin que educar també és, a vegades, un càstig o denunciar el propi fill. 

— Sí, una denúncia o posar límits, però sovint trobem pares i mares sobrepassats per la situació i pels seus fills, i que t’estan demanant ajuda. Ens trobem molts pares que no tenen temps per dedicar-lo als fills, perquè estan massa enfeinats. 

Les famílies, hi col·laboren? 

— Sí, totes. Als pares de vegades els costa de reconèixer que el seu fill hagi fet una cosa tan dolenta. És una galtada de realitat molt dura. I n’hi ha que col·laboren moltíssim i són especialment durs amb els seus fills, perquè entenen la gravetat dels fets i es posen al seu costat a treballar, i també prenen mesures. 

Ja treballeu amb els 13 agressors inimputables detectats?

— Ara només amb els quatre del primer cas i tenim expedient obert de tres més. A la resta, els Mossos estan encara investigant, i la DGAIA no hi entra fins que té ubicats els agressors i els han citat com a testimonis per no contaminar el seu testimoni. Potser la setmana vinent ja tindrem tots els expedients.

Aquests temps sense actuar de la DGAIA, no s’haurien de replantejar?

— Això és un dels temes que parlem sovint, però és veritat que sí que tenim els xiquets, la família, controlats des de l’escola, des de serveis socials i sabem què estan fent. Tampoc triguem gaire a actuar-hi, dues, tres setmanes.

Què passa si les famílies són reticents a seguir el tractament?

— Se’ls obre un expedient de desemparament i és possible que decidim treure la tutela del xiquet i el posem a un centre.

L’abordatge que es fa des de la DGAIA és suficient?

— Des que el 2006 vam endegar el programa Educar en responsabilitat, l’hem anat modificant, i, de fet, ara estem reformulant el projecte. Però no perquè ha passat això, sinó perquè toca i perquè ens hem d'anar adaptant a situacions. Les agressions sexuals, també les que es fan en grup, en aquests últims anys s'han incrementat i, com a novetat, veiem que víctima i agressors tenen una relació. Per tant, és la nostra responsabilitat formar-nos més, aprendre més i saber buscar fórmules, instruments i eines per poder ser més concrets i ser més eficients a l'hora d'aplicar les mesures.

Quins d'aquests nanos que delinqueixen quan són menors, delinqueixen quan són adults?

— La dada concreta no la sé, però del nostre seguiment, sabem que no hi ha reincidència, almenys en els àmbits dels delictes greus. En tot cas, jo no soc partidària de rebaixar l'edat penal, perquè penso que és millor la via de l'educació i no la de la coerció.

Com pot ser que víctima i agressors puguin trobar-se al carrer.

— Entenc que és molt dur, però només la justícia pot aplicar mesures d’allunyament. Ara bé, amb la família de l’agressor s’estableixen unes normes per evitar que pugui anar a veure la víctima, encara que estigui penedit. [En un dels casos de Badalona] va ser un error compartit, no sabria dir de qui, que un agressor i el germà de la víctima continuessin al mateix institut. Això sabem que no tornarà a passar.

I a les víctimes, la DGAIA les acompanya?

— Sí, a vegades no directament, però supervisem el treball que fan. Quan acabem d’implementar totes les cases Barnahus tindrem un sol protocol i circuit per tractar les víctimes d’abús sexual infantil de manera única i deixarem de dependre del funcionament de cada territori.