Entrevista

Joan Anton Català: “No seria estrany que les futures guerres fossin a l’espai”

Astrofísic i divulgador científic

22/10/2022

7 min

Quan Armstrong va posar el peu a la Lluna, Joan Anton Català tenia vuit anys. Va quedar fascinat per aquella proesa fins al punt que, pocs mesos després, va agafar el mirallet de maquillatge de la seva mare i, amb un tub de cartó, va construir el seu primer telescopi. Eren dies d’una infantesa tarragonina en què agafava a l’atzar un volum qualsevol de l’enciclopèdia de casa i passava pàgines i pàgines quan amb prou feines sabia llegir. Així que trobava un dibuix o un esquema científic, s’hi aturava i s’hi entretenia una bona estona. Aquest químic quàntic de formació, màster en astronomia i astrofísica, ha deixat el món de l’empresa on ha passat anys i panys i ha aconseguit fer de la seva passió la seva professió. Ara, com a divulgador científic, el trobem en llibres, conferències, a Instagram (@estelsiplanetes) i a Joanantoncatala.com.

¿Amb la invasió d’Ucraïna, Rússia s’ha oblidat de la guerra de l’espai?

— Ja ens agradaria que algú s’hagués oblidat de la guerra de l’espai. Malauradament, l’escalada militar a l’espai penso que és un escenari més que probable en el futur. Tant de bo m’equivoqui.

¿L’espai es convertirà en un camp de batalla?

— No seria estrany que les futures guerres fossin a l’espai. Pensa que cada cop la nostra economia, la de tots, dependrà més de ginys que ja tenim i que tindrem encara més en òrbita. Avui estem utilitzant aplicacions d’una manera transparent que tenen la base a l’espai. Això anirà a més. Per tant, qualsevol que tingui la capacitat per impactar en aquests serveis pot fer molt de mal al seu rival.

Costa d’imaginar.

— I està bé que ens costi d’imaginar, perquè és un escenari al qual no hauríem d’arribar. De fet, és de pel·lícula de ciència-ficció. Però si mirem la història humana, el perill que correm és de convertir aquella ficció en realitat. I si no hi fem res, la militarització de l’espai anirà a més. Les lleis internacionals que tenim són de 1967. L’home encara no havia anat a la Lluna. Són lleis antigues, obsoletes i poc concretes. Si no fem res, aquesta escalada militar anirà a més. I em temo que l’única solució serà un conflicte, un accident, una crisi que ens faci pensar.

¿I les potències tornaran a ser els Estats Units, Rússia i la Xina?

— Els Estats Units han quedat com a superpotència única a l’espai. Ningú els pot fer ombra ara. Abans hi havia l’URSS. Hi havia un cert equilibri. Ara ja no. Hi ha un estel emergent que és la Xina, a l’Orient. La Xina avui encara no és rival dels Estats Units i segurament no ho serà en molt de temps. Però als americans els interessa aquest discurs de l’amenaça.

Per exemple, èxit recent de la NASA. La sonda DART ha desviat l’asteroide Dimorphos. ¿Aquesta és una gran proesa a la història de la humanitat?

— Absolutament. Desviar l’asteroide DART és una fita científica, la primera vegada a la història en què aconseguim desviar un asteroide que en aquest moment no era perillós. Però això ens pot servir en el futur, per disposar d’un mecanisme quan la Terra estigui en perill. I això és una fita absolutament científica. Aquí no hi ha interessos militars ni participació militar.

L’estiu passat vam veure la pel·lícula del DiCaprio, Don’t look up, on hi havia aquell cometa que s’anava a estavellar contra la Terra i s’acabava la civilització humana. Això podria passar?

— És molt difícil. Pensem que quan el Sistema Solar es va crear era un caos d’objectes. Tot xocava contra tot. A poc a poc s’ha anat fent l’ordre. A base de xocs, han anat desapareixent objectes. La probabilitat que tinguem un impacte d’aquests grossos, que seria una catàstrofe a nivell planetari, és baixa. No és zero. Existeix, però és molt baixa.

¿Però la sonda DART no ha demostrat que ja podem desviar qualsevol meteorit o astre que ens vagi a caure al damunt?

— No, lamentablement no. Hem fet la primera prova i hem demostrat que un objecte relativament petitó, de 160 metres, seríem capaços de desviar-lo si el descobríssim amb anys d’antelació.

Però a l’espai tot ho detectem amb molta antelació.

— No sempre. Per exemple, el pas d’asteroides o de cometes a prop d’objectes grossos com Saturn o Júpiter pot desviar les trajectòries d’aquests objectes i cada any en descobrim de nous. En aquest moment tenim identificats uns 2.200 objectes potencialment perillosos, i aquesta xifra va creixent.

I dorm tan tranquil?

— Absolutament. Sempre dic que les coses de l’espai no ens han de preocupar, ens han de preocupar les d’aquí.

¿Però si tot es va crear en un Big Bang, el final també serà una explosió definitiva?

— No ho sabem. De fet, el nostre univers encara continua expandint-se des del Big Bang i, només des de finals del segle XX, sabem que aquesta expansió és accelerada, però no sabem el perquè. No sabem si en algun moment a l’univers li podria agafar per tornar-se a col·lapsar i anar cap enrere, cap a un Big Bang. Pensem que no. Pensem que el futur serà una expansió sempre eterna.

L’univers, si no és limitat, cap a on s’expandeix?

— Molt bona pregunta. Mira, Stephen Hawking, quan li preguntaven què hi ha fora de l’univers o què hi havia abans, deia: “No té sentit aquesta qüestió, perquè el concepte fora o el concepte abans, és a dir, espai i temps, són conceptes locals nostres, pertanyents al nostre univers”.

Parlàvem del gran èxit recent de la NASA, però també hi ha un fracàs sonat. El coet Artemis, que havia de sortir a l’agost i, si no falla el motor, potser sortirà el mes que ve. Costa d’entendre que el 2022 no puguin llançar un coet i ens diguin que l’any 69 l’home arriba a la Lluna.

— Hi ha dues raons que poden explicar-ho. Una és econòmica. En aquell moment els Estats Units competien amb la Unió Soviètica per un domini del món, també militar. Els diners prevalien per a aquestes fites. El 4,4% del pressupost anual americà estava dedicat a l’espai. Mai ningú ha tornat a invertir-hi tants diners.

I la segona raó?

— És que a la Lluna hi anàvem ràpidament, recollíem quatre mostres i tornàvem. Avui no volem això. Avui volem un retorn sostingut en el temps. Vol dir que un cop hi anem, ja no la deixarem, la Lluna. I no oblidem que la mirada ja no la tenim posada a la Lluna, la tenim a Mart. Tots aquests nous coets més grossos per enlairar més pes són per anar a la Lluna, però per després fer el salt a Mart.

Tant de bo que a Mart hi plantem la bandera de les Nacions Unides i no la de la companyia de l’Elon Musk ”

El pròxim “gran pas per a la humanitat” és arribar a Mart?

— Sí, Mart és la següent frontera. L’home és un explorador nat. Primer volíem saber què hi havia al darrere d’una muntanya, després què hi havia més enllà d’un oceà. Després volíem arribar a la Lluna. Ara volem arribar a Mart. És un objectiu bàsicament científic. Estem cercant-hi vida, ni que fos fòssil. Trobar microorganismes que haguessin pogut existir fa molt de temps ens podria ensenyar com es fabrica la vida. És un lloc perfecte per enlairar-hi coets, per continuar explorant el Sistema Solar. I perquè té una tercera part de la gravetat que hi ha a la Terra.

És probable que allà fora hi pugui haver no només vida, sinó civilitzacions ”

Quina bandera plantarem a Mart?

— Un punt ètic molt important que haurem de discutir és en nom de qui volem arribar a Mart i per fer-hi què. ¿Ho farem en nom d’un país? ¿Ho farem en nom de la companyia de l’Elon Musk? Tant de bo que hi arribem amb la bandera de les Nacions Unides.

El New York Times va publicar, el 2014, la llista de la gent que s’havia apuntat per anar a Mart, ni que fos sabent que al cap d’una setmana potser podria morir. Entén el turisme planetari?

— En soc molt crític. En un món tan injust i tan desequilibrat com ara, hi ha moltes maneres de gastar-se els diners que no siguin com anar a l’espai simplement per l’esnobisme d’anar-hi.

Si un forat negre s’ho pogués empassar tot, ja no existiríem ”

¿Pot ser que hi hagi vida intel·ligent en un altre planeta i no ens estiguem trobant?

— Absolutament. La resposta és que pot ser. El problema és que encara no ho sabem i no ho podem certificar. La ciència no viu de desig, viu d’evidències i encara no les tenim. Però només per una qüestió d’humilitat: per què aquesta fortuna de la vida ha de ser exclusiva nostra? És probable que allà fora hi pugui haver no només vida, sinó civilitzacions.

El forat negre per què ens fa por, per forat o per negre?

— Per la idea que un forat negre s’ho empassa tot. Però hi ha moltes coses al voltant dels forats negres que no són certes. Per exemple, si un forat negre s’ho pogués empassar tot, ja no existiríem. Un únic forat negre s’hauria empassat tot l’univers. Un objecte, un planeta, pot orbitar perfectament un forat negre, com si aquest forat negre fos un sol, mentre es mantingui la distància i la velocitat correcta. Jo penso que el que també ens fascina del forat negre és el que no sabem.

Però s’ha pogut fer la fotografia per primera vegada de l’espiral del forat.

— Sí, del gran forat negre que hi ha al centre de la nostra galàxia. Però el que hem fotografiat és el perfil de la bèstia. La bèstia no la veiem; el forat negre és negre, no emet llum. El que hem pogut veure és la llum de la matèria que està caient cap al forat negre en espiral escalfada a milions de graus. Per tant, allò ens perfila el contorn del forat negre.

Mentrestant, han tornat els terraplanistes. Hi ha un documental a Netflix, han fet un congrés a La Maquinista, un altre a Menorca i van omplir. ¿Són gent que va de bona fe, són ignorants o volen portar la contrària?

— Els gurus d’això no van de bona fe. M’imagino que els gurus aquests que donen conferències i escriuen llibres saben perfectament el que estan fent i han creat el seu modus vivendi. Malauradament, això arrossega molta gent que no té capacitat crítica. No pot ser que ens creguem la primera cosa que ens diuen.

¿Els nens d’avui miren massa TikTok i massa poc les estrelles?

— Totalment. A vegades parlo amb mestres que em diuen que a la classe hi ha algú popular simplement perquè manega molt bé el TikTok, no pas pels seus coneixements o la seva curiositat per altres àmbits.

Doncs aixequem la vista i mirem el cel.