“No queden entrades ni per avui, ni per demà, ni per dissabte”

BarcelonaÉs un home gros i porta una armilla cridanera de color vermell amb unes lletres grosses a l'esquena que diuen: “Staff. Can I help you? Let me know”. Així, escrit en anglès, com si estiguéssim a Londres, encara que som al carrer Nou de la Rambla de Barcelona. La traducció en català seria, perquè l'entenguem tots: “Personal. Et puc ajudar? Fes-m'ho saber”. El lema sona bé, però, per més que digui l'armilla, l'home no pot fer res per a un grup de joves que pretenen passar una nit de diversió a la Sala Apolo i no han comprat entrades. "No queden entrades ni per avui, ni per demà, ni per dissabte", diu l'home, movent el cap d’un costat a un altre, mentre intenta apartar-los perquè són al mig i interrompen el pas.

Són poc més de les dotze de la nit i fa escassos minuts que la Sala Apolo ha reobert les portes, com molts altres locals d'oci nocturn de Barcelona, després de setmanes tancada per una onada més de la pandèmia. En teoria, tots aquests locals tornen a una certa normalitat: poden obrir des d'aquest divendres sense limitacions d'horari ni d'aforament. Tampoc demanaran el famós certificat covid, del qual semblava que depenien les nostres vides fins no fa gaire i ara serveix per a poc si un no viatja.

Passada la mitjanit ja hi ha gent davant de l’Apolo. No gaire, però el flux de joves que hi van entrant no s'atura. Davant del local s'han col·locat tanques per fer una mena de passadissos per ordenar la fila, però de moment és tan curta que els passadissos estan buits. "A dins els combinats són molt cars, valen deu euros", justifiquen uns estudiants d'arquitectura que són davant del local bevent d'una mena de gots que s'han fabricat ells mateixos tallant per la meitat ampolles de plàstic d'aigua de litre i mig. Segons diuen, ells sí que tenen entrada. “La vaig comprar el 3 de febrer, quan van sortir a la venda”, diu la Joana. Té 18 anys i dificultats per parlar, com si la llengua li pesés; és evident que ja s'ha begut tots els combinats. “Jo l'he comprat avui a la revenda”, comenta la seva amiga, l'Asua, també molt joveneta, de 18 anys.

“Mascareta i entrada”, repeteix insistentment l'home de l'armilla vermella als joves que es disposen a accedir al local perquè tinguin el mòbil preparat per ensenyar l'entrada i es tapin el nas i la boca. A dins, tot és foscor i llums de color blau, vermell i lila que es mouen al ritme de la música. Hi ha una gran pista de ball a la planta baixa, on sona reggaeton i música xumba xumba, difícil d'identificar per als profans en discoteques però que sembla que els joves coneixen molt bé, perquè no deixen de ballar entregats, movent els malucs. A dos quarts d'una la pista ja és gairebé plena.

A la primera planta hi ha una altra pista de ball, però hi ha poca gent. Sona Michael Jackson, i després la mítica cançó Celebration, de Kool & The Gang. Està clar que els clàssics no agraden als joves. Tant a la pista de ball de la planta baixa com a la de la primera, com als lavabos o a la zona de fumadors –sí, perquè hi ha una àrea sense sostre on es pot fumar–, ningú porta mascareta.

“Ningú porta mascareta ni en aquesta discoteca ni en cap de Catalunya”, assegura un jove que xerra amb unes amigues a la zona per fumar. Es diu Quim Pumareta, té 18 anys, és estudiant de biologia i diu que ja no podia més: necessitava que obrissin les discoteques. “Em passo el dia estudiant. Necessitem sortir, si no ens petarà el cap”, afirma. “El contagi col·lectiu és el millor que ens podria passar per posar fi a la pandèmia”, apunta una amiga, Clàudia Gómez, de 19 anys i estudiant de filologia catalana.

Més enllà, també a la zona de fumadors, dos joves més esgoten una cigarreta asseguts en una lleixa. Es diuen Quim Garcia i Marcel Garcia Casado, i tenen 19 i 18 anys. L'un estudia psicologia i l'altre al Centre de Noves Oportunitats. Diuen que venen des de Manresa, perquè allà les discoteques no obrien fins divendres a la nit i ells no podien aguantar un dia més. Tenen previst quedar-se fins a dos quarts de cinc de la matinada. Després agafaran un tren per tornar a Manresa i “no arribar gaire tard”.

Passada la una de la matinada, la discoteca ja és un formiguer de gent. A fora també hi ha una multitud de joves que s'esperen per entrar. La primera nit de reobertura és un èxit total.