Martí Boada: "Si no es pot tallar cap arbre, tindrem un país polvorí"

Martí Boada (1949, Sant Celoni) és doctor en ciències ambientals, geògraf i naturalista.

Què pensa quan veu la virulència del foc del Pont de Vilomara?

— Aquests incendis provoquen una gran consternació, tant socialment com personalment. Estem parlant de més de 1.600 hectàrees d'un gran interès ecològic i social, perquè afecta urbanitzacions. Aquests focs de bosc ja no només són un problema estrictament forestal i segurament són l'impacte social més notori que tenim al país.

Com és el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac?

— És molt mediterrani i la seva naturalesa geològica és d'un gran interès. Té una singularitat notòria, amb endemismes i amb formes locals que només es troben a Sant Llorenç. A més, està ben dotat perquè ja estava protegit abans de l'arribada de la democràcia. És un parc amb molta tradició que ha creat escola en el model de gestió. Per això també és d'un gran interès socioambiental i socioecològic.

Quines reflexions fa amb la multitud d'incendis i les altes temperatures?

— Per fortuna, tenim uns cossos de bombers –i això s'ha de remarcar– preparadíssims, amb una capacitat tècnica i teòrica molt notòria, de les millors del país. No és un fals patriotisme, és veritat, se'ns escolta a tot Europa i a tot el món. Ara bé, això tot just acaba de començar: el context no té precedents històrics i la situació és molt seriosa perquè els humans no la controlem. Només ens queda prendre'ns de debò l'objectiu de reduir les emissions, però hi ha un problema de convenciment ciutadà. Els humans som una mica "si no ho veig no m'ho crec", i aquests gasos no es veuen ni fan pudor, no són tan impactants com, per exemple, l'obertura d'una pedrera.

Els boscos estan molt secs, i no ve d'aquest hivern.

— La sequera va augmentant. Si entréssim a dins d'un arbre, veuríem que ho estan passant molt malament. Estan segrestant aigua, pobrets, perquè estan transpirant; és l'única manera de neutralitzar la situació. També es despullen i alliberen fulles per evitar l'evapotranspiració. D'altra banda, a Catalunya la densitat d'arbres dels boscos ha augmentat molt. Alguns llocs han passat de tenir-ne uns 2.000 per hectàrea a tenir-ne més de 20.000. Hi ha gent que diu que no es pot tocar un arbre, ho hem convertit en una religió, però és un problema des del punt de vista de la demanda de l'aigua, i podem acabar tenint un país polvorí. A més, Catalunya als anys 60 tenia un 40% de superfície forestal i ara és quasi un 70%. No és cert que com més bosc més biodiversitat. Cada vegada que un pagès tanca la barraca, el bosc s'expandeix.

És el moment d'avançar cap a les energies renovables?

— Esclar que sí, i seriosament. El nostre mestre, Ramon Margalef, deia que quan en una societat es produeix aquesta binarietat, els que defensen que no es pot tocar un arbre i els que només hi veuen metres cúbics, ja estem perduts, perquè hi ha un enrocament que fa que la intel·ligència desaparegui.

Els pròxims estius seran pitjor?

— Jo soc molt pessimista i no m'agrada ser-ho, però realment les prediccions són d'un pessimisme objectiu espectacular. A més, com a espècie hem de ser més modestos. Nosaltres podem fer plans de prevenció, urbanístics i de gestió forestal, però la nostra capacitat d'intervenció en, per exemple, l'energia lumínica o la disponibilitat hídrica és molt limitada.