“No han fet tot el que podien per salvar el Colmado Quílez”

Des que tenia tres anys el Carlos Lafuente feia vida a l’emblemàtic Colmado Quílez, a la cruïlla entre la rambla de Catalunya i el carrer Aragó. El patriarca de la família i amo del negoci, Andrés Lafuente, hi treballava de sol a sol i els seus fills corrien des de ben menuts entre els taulells. Tot i que el grup Lafuente té tres botigues més a Barcelona i una a Sant Cugat, el Quílez era la nineta dels ulls de l’amo. El 31 de desembre passat es va acabar la moratòria de dues dècades que es va preveure per als locals comercials de renda antiga en la llei d’arrendaments urbans (LAU), aprovada el 1994. Abans de morir, l’any passat, el pare li va demanar que pagués el que fes falta perquè el Quílez continués en aquell local. Segons Carlos Lafuente -el fill i actual gerent del negoci-, era impossible continuar en aquell espai amb el lloguer que els demanaven. El nou colmado Quílez farà vida al local del costat però sense els aparadors - el tret distintiu del negoci - i amb tot just una tercera part de l’espai de què disposava abans.

¿Està satisfet amb la solució que ha trobat per mantenir el Quílez a la mateixa cruïlla que sempre?

Gens. El Quílez tal com l’enteníem fins ara ha desaparegut. Continua com a empresa, però la botiga ha desaparegut. L’essència del colmado eren els seus aparadors i la màgia del local en si. Ara ens hem quedat al local del costat, però ja no és el Quílez. Ens hem volgut quedar aquí per mantenir al màxim l’essència, però potser d’aquí poc temps decidim canviar de lloc. Ara hem d’assumir que a la vida tot s’acaba i que el Quílez que havíem vist sempre s’ha acabat.

Què implica el canvi de local?

Vol dir que passem de disposar de 350 m a menys de 100. També implica que l’aparador del Quílez se’l quedi Nino Álvarez, el negoci que s’establirà a l’antic Quílez. Em sembla surrealista que ell pugui disposar del meu aparador i que el Quílez, que estarà situat al costat, no en tingui.

¿Això afectarà els treballadors?

Cap dels 15 treballadors del Quílez serà acomiadat. Evidentment no es podran quedar tots en aquesta botiga, però seran distribuïts en unes altres del grup Lafuente.

Quan tornarà a obrir el Quílez?

No ho sé. Les obres estan gairebé enllestides, però ara mateix estan aturades per problemes burocràtics. Fa gairebé un mes que espero saber què hem de fer. Ara mateix disposo d’un local que no té ni porta per entrar-hi perquè necessitem una autorització que està aturada. Ens diuen que no tenim permís d’obres ni d’obertura. En teoria la normativa es va fer per protegir negocis com el nostre, però resulta que ens passa tot el contrari.

Què li sembla el pla d’actuació que va presentar l’Ajuntament al març per protegir el comerç emblemàtic?

Crec que s’ha fet tot el contrari del que s’hauria d’haver fet. Tinc molt clar que si es vol protegir el comerç emblemàtic el que s’ha de fer és protegir l’activitat. I estic molt trist perquè penso que no s’ha fet tot el que es podia haver fet per salvar-nos.

Què s’hauria d’haver fet, doncs?

Jo crec en el lliure mercat i, per tant, que s’haurien d’haver mantingut els locals que fossin viables. De museus ja en tenim. El Quílez tenia 15 treballadors i tenia beneficis. Ara bé, potser qui ha de rebre l’ajuda no és la botiga, sinó el propietari del local. No ho sé...

¿Els altres partits han ajudat que el Quílez continués?

El món polític ha dit moltes coses però n’ha fet molt poques.

¿Creu que la marca Barcelona surt perjudicada si desapareixen els comerços emblemàtics?

Les principals ciutats europees estan protegint els seus comerços i si Barcelona continua així acabarà sent una ciutat més. Ens estem convertint en una ciutat plena i replena de grans marques. Si és el que volem, endavant. Ara bé, ja hi ha moltes ciutats així.

Com es van posicionar els clients davant del tancament?

Estaven molt tristos i indignats. Volien recollir firmes, manifestar-se o el que fes falta. Però realment, ¿de què hauria servit tot això? Hauríem hagut de tancar igualment.