“No podia permetre que els meus fills no tinguessin ni regals de Nadal”

FigueresLa Lorena (nom fictici) té 34 anys i és d’Hondures. Va arribar a Catalunya fa tres anys amb el seu marit i els dos fills. Però al cap d’uns mesos ell va marxar i no en va saber mai més res. De sobte, es va trobar sola i amb dos nens, lluny del seu país i de la família i amics, sense saber com guanyar-se la vida. “He intentat treballar de tot: fent neteja, de cambrera o cuidant gent gran. Però no tinc papers i ningú s’arrisca a agafar-me”. Va trucar a totes les portes possibles demanant alguna mena de suport i a tot arreu es va trobar la mateixa resposta: “No podem ajudar-te”. Fins que fa dos anys va haver d’entomar la decisió més difícil de la seva vida: començar a prostituir-se. “Arribava Nadal i no podia permetre que els meus fills no tinguessin ni regals. Per a ells faig això i tot el que faci falta”. Primer va estar treballant per a una agència que tenia un pis de prostitutes a Empuriabrava. “Però es quedava una part del que guanyàvem i havíem de complir uns horaris impossibles. Un dia vaig haver de treballar més de 24 hores i vaig dir prou”. 

Ara fa temps que treballa a peu de carretera, en una de les vies que donen a la N-II, a l’Alt Empordà. Aprofitant que al marge de la calçada hi ha un descampat, hi posa una petita paradeta: una cadira i un para-sol a l’estiu. Sol treballar durant el dia, quan els nens són a l’escola, i atén tota mena de clients: des de francesos que baixen només per això fins a transportistes, comercials, veïns o visitants. “N’hi ha de totes les edats. Aquí venen més quan volen una feina ràpida i barata”. Ella cobra entre 30 i 40 euros per servei. “Al principi vaig tenir por, perquè estava aquí sola i patia per si em passava res. Però ara ja fa temps que m’hi he acostumat”. 

Sense alternatives

Fa poc va sentir que volen prohibir la prostitució. “I de què volen que treballi? Si jo ho deixaria ara mateix! Però com compro menjar per als meus fills? I els llibres de l'escola? M’ho pagaran ells?”, diu empipada. No té clar quina és la millor opció entre el dilema de la regulació o l’abolició: només sap que, sense aquesta feina, ella i els dos nens haurien acabat al carrer. A més, diu que encara que no es permetés no desapareixeria. “A França està prohibit i hi ha molts pisos il·legals”. I posa l’exemple dels tres mesos de confinament estricte: va continuar treballant, tot i que va haver de tornar a l’agència, que continuava oferint serveis d’amagat. “¿Si quan estàveu tots tancats a casa ho fèiem igualment, ara com ho faran? Posaran un vigilant a cada cantonada?” 

Per això només demana poder exercir amb seguretat i garanties. “Les prostitutes patim tota mena d’abusos… hauria d’haver-hi més controls als clubs i que ens permetin treballar en algun lloc segur, no tirades en una carretera o en un pis, on ningú sap mai què hi passa ni què s’hi fa”. A més, també voldria poder posar-se malalta sense haver d’anar a la feina. “He vingut a treballar amb febre, amb gastritis i trobant-me fatal. I cada vegada que els nens es posen malalts pateixo perquè potser no podré guanyar res durant dies”.