Anabel González: "El que no ens va passar és més difícil de superar"

Anabel González és psiquiatra i doctora en medicina. Ha escrit diversos llibres analitzant com ens condiciona allò que ens passa, però en la seva última publicació fa exactament el contrari: abordar com ens marquen aquelles coses que no ens han passat. Ho deixa clar en el mateix títol, Lo que no pasó (Planeta).

"No hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió", cantava Sabina. És veritat?

— Depèn de què posem en aquesta expectativa que no es va complir.

Fa més mal el que ens va passar o el que ens va faltar?

— El problema del que no va passar és que de vegades ens passa desapercebut. És una influència més difícil de controlar i, per tant, de superar.

Què ens pot faltar?

— Moltes coses, però hi ha tres grans nuclis: abandonament, absència i pèrdua.

Quina és la diferència entre pèrdua i abandonament?

— Qui abandona se'n va perquè ho decideix, encara que sigui una decisió amb molts condicionants. La pèrdua no és voluntària. No és el mateix un pare que abandona la casa que un que mor.

Els dos exemples són de la infància.

— És que jo crec que només et pots sentir abandonat si aquesta sensació la coneixes de la infància. A un adult, com se'l deixa?

Un adult no es pot sentir abandonat?

— Posem un exemple. El meu pare se’n va anar de casa quan era petita, i jo he anat tirant endavant, no s’ha parlat del tema. Fins que em deixa la meva parella i s’obre la capsa de Pandora, perquè el cervell interpreta que és el mateix. Un adult que no ha tingut aquesta experiència serà deixat però no abandonat. L’abandonament ens ha de ressonar de la infància. 

Hi pot haver abandonament en situacions quotidianes, com un pare que treballa molt?

— Només abandona qui sí que hi va ser. Un pare que treballa molt no es viurà com a abandonament si sempre ha estat així. 

Com ens afecta?

— La por a l'abandonament contamina les relacions. Pot afectar fent-me reaccionar en excés quan no em truquen o avisen per a alguna cosa. O en el cas de la parella, fent-me gelós, dependent o possessiu. I a l'altre extrem hi ha l'evitació, totes les coses que faig per evitar un abandonament que no s'ha produït.

Què és la falta?

— El no res. I encara que sigui una cosa que ens hem acostumat que no hi sigui, passa factura. I és la cosa més difícil d'identificar.

Algun exemple?

— Créixer sentint que no importes a ningú. I no vol dir que la teva família sigui mala gent, però potser hi havia algú malalt que requeria atenció, o un germà amb molts problemes que era el focus de la família.

I quines conseqüències té?

— La figura de l'invisible. Que s'acostuma tant a ser invisible que ja procura sempre que no el vegi ningú, o es passa a l'extrem de cridar sempre l'atenció, perquè pensa que si no fa un esforç extra o un plus no li donaran valor. 

També ser el gran cuidador?

— Esclar, l'imprescindible. I està molt premiat socialment però et sotmet a una exigència extrema. El risc és que les teves pròpies necessitats et comencin a cridar, o t’esgotes i et deprimeixen. 

I amb tot això, què fem?

— Per a mi l'important és mirar enrere per entendre on és l'arrel. Hi ha tres fases. 

La primera.

— Entrar sense barallar-se. Hi ha gent que té ferides d'abandonament tan doloroses que hi comencen a furgar i a esgarrapar-se, i això mai no ha solucionat les ferides.

La segona diu que és aprendre a veure-hi.

— Si jo, per exemple, no he estat vist o no he estat valorat, hi ha risc que jo no em sàpiga veure ni valorar. El que se sent imprescindible ha d'aprendre a veure que les seves necessitats importen. 

I la tercera i última?

— Sembrar. Faig servir aquesta metàfora perquè estem davant d’una cosa que no ha crescut, per tant hem de sembrar, regar, cultivar el terreny, donar-li temps. Fer servir amb nosaltres una filosofia d'agricultor perquè les coses que potser no van tenir l'oportunitat de créixer sí que la tinguin.

¿I no és el més difícil, atrevir-se a batallar per allò per què no es batallava?

— Sembrar és menys cansat que batallar. I cal anar a mil·límetres, no hi ha màgia en això. Les coses s'aprenen. Però al meu cervell li he d'ensenyar amb la mateixa paciència amb què s'ensenya a un nen, perquè costa més temps aprendre alguna cosa quan tenim après el contrari.

Parla també del triangle del trauma.

— El perseguidor, la víctima i el rescatador.

I posa d'exemple la sèrie El meu ren de peluix.

— Perquè ho descriu molt bé: els dos personatges principals estan molt traumatitzats i van passant constantment d'un paper a un altre.

O sigui que no tenim un únic rol.

— Un nen que viu una situació de violència amb els pares s'hi pot ficar pel mig per rescatar un progenitor. Actua de rescatador. Però també és víctima. I a l'escola pot ser una persona agressiva i actuar com a perseguidor. Vivim en aquestes paradoxes constantment.

Ja que parlem de víctimes. Serveix el perdó?

— Hi ha orientacions terapèutiques que el promouen. Jo no soc fan del perdó. Crec que en el fons situa la víctima en l'obligació de passar aquest peatge. ¿Per estar bé he de perdonar aquesta filla de puta integral? Com ho faré, això? Crec que no cal, es pot estar bé sense perdonar. El que sí que em sembla important és deixar marxar la ràbia, perquè atrapada en la rancúnia és difícil estar bé.

Existeix la mala sort?

— No és un fenomen còsmic, hi pot haver coincidències. El que sí que és cert és que si tu tens la creença de ser una persona desafortunada, quan passen coses negatives no les encaixes millor.

¿I com afecta la manera com ens parlem a nosaltres mateixos?

— És com l'efecte de la banda sonora, canvia completament la pel·lícula. Som narradors de la nostra pròpia història, amb la qual cosa canvia molt en funció de com ens l'expliquem.