"No marxarem fins que no ens facin fora els mossos"

BarcelonaAlguns dels bars i restaurants estan tancats per algun positiu de covid entre el personal (el Petit Celler, del davant de Catalunya Ràdio, ahir tenia la persiana abaixada i no va poder acollir els brindis de final de temporada). Si truques als que estan oberts, no tenen taula (i m’alegra molt). Tothom té ganes de sortir un divendres d’una nit d’estiu. Les terrasses del carrer d’Enric Granados, a l’Eixample, són plenes de gent alegre, que sopa de manera informal. “¿Que teniu taula per fer una copa ràpida?”, li pregunto a l’amable cambrera de La Moderna, la preciosa taverna que hi ha al costat mateix de l’Abacus. “Només fins a les deu trenta, que està reservada”, em diu. M’assec a fer una copa de cava i a veure l’ambient. Em pregunto què passarà a la una, quan entri en vigor el toc de queda. “On ets?”, li pregunto al company fotògraf, mentre xarrupo. “A la Rambla del Born, que hi ha molt d’ambient”, em diu. A l’hora acordada, m’aixeco i pago. “No tinguis pressa, encara tenim temps, encara no han vingut els de la reserva”, fa la cambrera amb un somriure. Me’n ve al cap una altra, de cambrera; la de la cafeteria La Farga, també a la zona de Catalunya Ràdio, que és amiga meva. Porta un rellotge d’aquests que et compten les passes que fas. Ha comprovat que en una jornada laboral fa quinze quilòmetres. El meu respecte i agraïment infinit envers aquest ofici.

         A dos quarts de dotze, el Born és a petar de gent que ja ha begut una mica i que, per tant, sense voler, sense parar-hi esment, ja parla més fort i té un comportament més franc i desinhibit. Hi ha gent asseguda a les terrasses, però també hi ha gent que beu pel carrer. Entro en un basar i m’entretinc mirant els prestatges. L’amo, esclar, no em treu l’ull del damunt, perquè no és normal aturar-se tanta estona davant de les llaunes de menjar de gat. De seguida, entren dos nois, que compren gel, tònica de litre, ginebra Puerto de Indias, gots de cartró, una llimona i un paquet de ganivets de plàstic (perquè no els venen d’un en un). Si es compressin un carretó podrien muntar una parada de gintònics. Suposo que, a hores d’ara, algun emprenedor està dissenyant copes baló de plàstic, com aquelles, tan adorables, de cava, que tenen la base desmuntable. “On aneu?”, els pregunto. Se’m miren. No soc policia, ja es veu. “A la platja”, em diuen. “Fins quan?”, demano. “No marxarem fins que no ens facin fora els mossos!” Li pregunto al botiguer si, des de la pandèmia, ven més alcohol al jovent (m’agrada fer servir aquesta paraula tan boomer). No cal que em contesti. Ara entren unes noies, que s’emporten cerveses, refrescos, tònica, gel i ginebra Puerto de Indias. A la botiga n’hi ha d’altres marques, per triar, i suposo que agafen aquesta perquè és dolça. L’amo del basar no para de vendre kits de botelló, que també inclouen patates rosses i tota mena de snacks.

         A les dotze i una mica, els cambrers porten el compte als parroquians de les terrasses i els parroquians paguen i abandonen les terrasses. Persianes que es tanquen, cadenes i cadenats a les plantes i les taules. Però pel carrer, una munió de gent. Molta, molta gent. Els més joves beuen mentre caminen, que és una modalitat curiosa. Repartidors de Glovo en bicicleta, noies que ballen, i rotllanes, ja, de botellots. A dos quarts d’una, puntuals, apareixen els mossos, que els desallotgen. “Què passa?”, pregunten els menys devots del Procicat. “¿No sabeu que hi ha toc de queda?”, els pregunto. I us asseguro que n’hi ha dos o tres que em demanen, estranyats: “Què vol dir toc de queda?” Amb els mossos al darrere i els patracols a la mà (els gintònics, els auriculars, els mòbils, els gots plens...) caminen pacíficament. Se’n van a casa? No ho crec. Recordo molt bé el dia que va deixar d’estar en vigor el toc de queda. Era el nou de maig. Va passar allò, tan curiós: de deu a dotze no es podia sortir, però a les dotze sí. Jo era al carrer, i vaig veure com s’omplien les places de gent. No ens va haver d’empènyer ningú, esclar. Ara, de nou tancats, tinc la impressió que cap jove marxarà a casa fins que no vingui la policia, cada nit, a cada plaça.