“No ho entendré mai a la vida”
Les persones que van conèixer els nois encara no se’n saben avenir
RipollÉs dissabte i a Ripoll hi ha mercat. M’entretinc mirant verdures (algunes, com la pastanaga blanca, costen de trobar a Barcelona) i roba. Calces, sabates, jaquetes. Em compro unes precioses pastanagues lletges. Enraono amb la verdulaire i amb una quiosquera, que em ven dues participacions de la Grossa de Sant Jordi. “La sensació que tenim, aquí a Ripoll, és que ens amaguen alguna cosa, que amb això de l’imam no ens diran mai la veritat”. Aquesta frase me la diran moltes persones, al llarg del dia.
Enfilo cap al monestir. He quedat amb la Montsina Llimós, que és regidora de l’Ajuntament, i que s’ha ofert a acompanyar-me a fer una volta. Caminem fins al carrer on vivia l’imam. “Aquí hi havia uns titelles i hi havia algú que els feia anar”, mormola. I mentre entrem al forn, el forn de sota la casa on vivia, em diu: “Podem parlar d’integració però no d’inclusió”. Fem cua, per parlar amb la fornera, la Teresa Capdevila, que està despatxant coca. “Dels terroristes -m’explica-, totes les famílies menys una eren analfabetes. Imagina’t un nano connectat tot el dia a internet amb uns pares que no saben escriure”. Somriu: “El pare dels germans Aalla va dir: «Els meus fills no coneixien l’imam». I jo vaig pensar: «No. Ets tu que no coneixies els teus fills»”.
La fornera ens somriu. “Mira, que ve del diari ARA a preguntar”. No cal explicar-li res més, que ja ho endevina: “Jo estava dormint al sofà i van pujar 30 polis. I com que estic acostumada que aquestes cultures fan anar els mobles cap aquí, cap allà, no vaig pensar en què era allò. I ja pugen amb els infrarojos. Ell? Ell impecable. Net com una patena. Sempre amb tejanos ”.
Somric jo, ara, perquè això és el que veiem a la tele, sempre, quan parlen d’un assassí. Però això és Ripoll. “Es parla de guetos, sempre -m’explica la Montsina-, però aquí falla tot. Aquests nois no eren en un gueto”. La fornera m’agafa pel braç: “El que va ser estrany és que a mi no em van desallotjar. ¿I si aquest home hagués tingut alguna bomba al pis? ¿Saltem tots pels aires?” Penso que té raó.
Presència policial
Sortim i continuem la passejada. “Tothom volia saber coses morboses i negatives. Si hi havia hagut alguna baralla. Però no n’hi ha hagut. La gent està molt colpida”.
Tot passejant ens trobem un veí, que la saluda. “¿Saps que a la Sílvia li han posat una multa per haver insultat uns policies?”, li diu. I a mi: “Ep, no apuntis el meu nom, eh?” La regidora fa uns ulls com unes taronges. “La Sílvia ha insultat policies?” “No, no ho ha fet pas, però ells ho diuen”. I com que la Sílvia resulta ser una exalumna seva que viu a prop, l’anem a veure. “Sí que hem notat molt, molt la presència de Policia Nacional”.
Pugem a ca la Sílvia Orriols i ens la trobem amb els quatre fills mirant el Super3. “Em van dir que els havia dit gilipollas ”, m’explica. “Però jo una paraula així, en castellà, no l’hauria dit mai. Me’ls vaig quedar mirant, això sí”. I afegeix: “Segur que no va ser per cap tema econòmic, això dels atemptats. Els nois es guanyaven bé la vida”. Em diu que si vull saber-ne més coses vagi a la biblioteca a parlar amb en John Capdevila, el bibliotecari, que els veia cada tarda. Li faig cas.
Deixo la Montsina, que ha d’anar a l’Ajuntament, i vaig a veure en John. “El que no entendré mai, però mai -em diu ell-, és que en Younes matés algú a sang freda amb un ganivet. No ho entendré mai a la vida, això”. Mou el cap. “I si algú et diu que era raro és que menteix. Potser sí que els últims temps et deia: «Ara vaig a la mesquita...» I abans no hi anava. I és veritat que des que hi havia el nou imam veies les noies més tapades, però...” Jo també moc el cap. “Anaven en colles. Colles mixtes. Si és que jugaven a futbol. Dins la colla n’hi havia de més folloneros. Si a mi m’haguessin fet dir noms dels que haurien pogut fer això, n’hauria dit d’altres”. Miro al voltant. Me’ls imagino aquí, consultant l’ordinador. “Feien consultes típiques de noi... L’única cosa que els hauria pogut dir era que no fessin soroll, que sempre en feien molt. En fan tots”. I somriu tristament.