Rosa Almirall: "No hi ha cap prova del 9 per determinar qui és trans"
Ginecòloga jubilada, exdirectora de Trànsit, servei d'atenció a la transsexualitat de l'ICS
BarcelonaRosa Almirall acaba de penjar la bata de ginecòloga i de tancar la porta del despatx de Trànsit que va crear i que l’Institut Català de la Salut (ICS) va agafar com a model català per a l’atenció de les persones transsexuals. Però, jubilada i tot, continua fent formació i xerrades sobre una qüestió que no era present ni en la seva agenda feminista dels anys 70, quan reivindicava llibertat sexual i afectiva per a les dones, ni en el pla d’estudis de medicina quan es va formar, basat en el patró de cos d’home blanc i cis.
Com arriba a parir Trànsit?
— Tot va començar el 2010, quan era la cap de ginecologia d’una àrea bàsica de primària. Visc diverses coincidències relacionades amb la transsexualitat i a la meva consulta del CAP Manso de Barcelona m’arriben dones trans rebotades de professionals que no les volien atendre. Escoltant-les vaig pensar: "Algun dia faré una consulta de ginecologia que sigui amable amb vosaltres". Finalment, vam obrir el 20 d'octubre del 2012, el Dia Internacional per la Despatologització de la Transsexualitat. Vam activar un correu i ens van començar a arribar persones que havien iniciat el procés feia temps o s’estaven autotractant.
Fins aleshores, el referent era la Unitat de Trastorn de Gènere del Clínic.
— Sí, hi feien operacions de reassignació de sexe, però a les persones trans ningú els parlava de reproducció o de prevenció del càncer de coll d'úter. Era una època en què a Facebook trobaves el decàleg de tot allò que havies de dir per poder aconseguir les hormones i hi havia gent que feia aquest paperot: m’explicaven que sortien de casa amb vestit d'home i maletí i, abans d’entrar al Clínic, es canviaven i es maquillaven per no ser rebutjades.
Quina era la proposta de Trànsit?
— La unitat del Clínic era molt útil per a aquelles persones que sentien una transsexualitat molt definida mèdicament, que odiaven el seu cos i volien arribar a tenir uns altres genitals. El problema és que n’hi havia que no seguien aquest patró i no s’hi sentien bé. Que et reconeguessin la disfòria de gènere era l’única manera per iniciar el procés d’hormones i l’operació, i havien de passar el test de la vida real, en què es demanaven proves que eren persones trans: primer s'havien de canviar el nom, anar vestits d’acord amb el sexe sentit i aportar dos testimonis que ho corroboressin tot.
Per contra, les crítiques a Trànsit arriben perquè inicia la transició a la primera visita.
— No crec que hi hagi cap test que es pugui fer per saber si una persona se sent gai, lesbiana o trans, excepte el discurs de la mateixa persona, no? Imagina't que a tu, per portar el DNI, et facin un test de feminitat i no el passes. I et diuen: "Mira, perdona, no podem fer el DNI com dius que et sents". És el mateix que estem fent amb les persones trans, els estem exigint uns principis de masculinitat i feminitat que són una construcció social per definir si poden fer o no poden fer una cosa. Jo, professionalment, he après moltes coses escoltant, perquè els llibres de medicina són molt valuosos, però simplifiquen el que passa. M'he de creure la gent quan parla, no? Si tu em dius "mira, em fa mal aquí", t'he de creure, però no tinc cap manera de saber si et fa mal o no et fa mal de debò. Potser m'enganyes, no ho sé, però per què?
I es poden receptar hormones en una primera visita?
— Sí, depèn molt de l'edat, del grau de coneixement i del suport de la família, de si hi ha patologia mental o no. A la primera visita sempre demanava que em situessin, que m'expliquessin des de quan es qüestionaven el sexe, com era el seu entorn i qui ho sabia, perquè iniciar un tractament hormonal és important, però també saber quan van començar a qüestionar-se el gènere o quin suport tindran. Ha vingut gent que m’ha dit que ha tingut el mail guardat un any i que no s’atrevia. O d’altres que han vingut, fins i tot s’han endut una recepta amb hormones i no han tornat més o ho han deixat perquè no ho veien clar i han tornat dos anys després. Sincerament, crec que escriure a Trànsit és molt determinant.
I si algú s'equivoca?
— Les persones tenen dret a equivocar-se. L’única persona que pot dir com se sent i qui és és un mateix. Jo puc explicar els efectes, els canvis irreversibles i reversibles, els efectes que això tindrà, però és la persona adulta la que decideix o els progenitors, en el cas de menors. De vegades, la gent ve a Trànsit per tenir un espai per plantejar dubtes, perquè se sent descol·locada. De les 2.000 persones ateses, no sé quantes han destransitat. He acompanyat persones a deixar el tractament hormonal perquè els era massa dur i no volien perdre la parella, els fills. I potser he fet vuit o deu visites fins que no he entès què volien, però no puc qüestionar les altres 1.990 persones negant-los o fent-los la prova del 9, que tampoc no sé quina seria.
Què prescriu en aquests casos de dubte?
— Els plantejo que un cop a casa facin en diverses ocasions l’exercici de l'illa utòpica.
En què consisteix?
— Han d’imaginar que hi ha una illa utòpica on tots els cossos són celebrats: si vas amb barba i amb tetes, bé, igual que si vas amb penis i tetes. És una illa on el gènere, el sexe i el cos tant se valen, perquè es valoren unes altres coses. I en aquesta illa hi ha un taulell on pots agafar un nom, un pronom femení, masculí o neutre i hi ha una màquina en què, prement botons, pots canviar el cos com vulguis i tants cops com vulguis. La pregunta és: "Tu, ara mateix, com et presentaries en aquesta illa?" A la gent li explota el cap, però la majoria saben perfectament com s'hi presentarien perquè tenen la identitat clara i es tracta de saber què vols fer i quan vols fer el pas. Uns altres diuen que tenen por, un sentiment lícit perquè dir-se a un mateix que ets trans no és gens fàcil. Abans de visibilitzar-te has patit bullying, t'has aïllat, has experimentat rebuig. Per això, alguns em diuen que no es poden permetre fer el trànsit i llavors es busquen llocs segurs com l'associació EnFemme per vestir-se de dones, o s'amaguen tota la vida. Sempre els dic que, davant el dubte, si troben un cert equilibri de benestar no facin el pas.
Quins tractaments reben els menors?
— Fa un any vam començar un tractament nou amb medicaments que tenen propietats diferents de les dels bloquejadors, que deixen les persones amb genitals infantils, i l'oferim perquè crec que és menys invasiu i d'aquí a uns anys serà l'alternativa. En tot cas, expliquem sempre els pros i contres i els efectes indesitjats, i els pares són els que decideixen.
No tem alguna denúncia de menors penedits, com ha passat al Regne Unit?
— Sí, esclar, però no hi ha cap diagnòstic mèdic que sigui 100% segur. De fet, jo no he diagnosticat. Els he acompanyat i els menors no poden fer cap pas, cap, sense l'acceptació de pares i mares. A Catalunya, no n'hi ha ni un que abans dels 16 anys hagi començat cap mena de procés sense l'autorització dels dos pares, i a partir dels 16, com que és major d'edat [sanitàriament], encara que podríem començar l’hormonació, considerem que és fonamental que almenys un dels progenitors l'acompanyi. I fins i tot entre els 18 i 25, si són persones dependents econòmicament i afectivament dels pares, també. Quan hi ha divergències entre els pares, els hem dit que ajornin la decisió.
Què respon al Col·legi de Metges, que demana precaució en la medicació per a la transsexualitat i avisa que es fan servir fàrmacs que no estan pensats per a aquesta qüestió?
— Com tants altres medicaments que es fan servir normalment! Tenim l'experiència perquè s’estan tractant persones trans des de fa quaranta anys, eh? I els bloquejadors als adolescents es van començar a utilitzar el 2000. Hi ha investigacions parcials, hi ha seguiment de la mortalitat de persones trans amb tractament. Però com a cosa minoritària, falten estudis. Probablement, passarà el mateix que ha passat amb els anticonceptius: una dona que no tingui cap factor de risc, pot prendre'ls sense que tingui cap repercussió. Sempre diem fins on sabem: sabem això, això i això. I, a més, fem analítiques per veure si se'ns desajusta alguna cosa.
En aquests deu anys de Trànsit, s'ha passat de la disfòria a una llei trans.
— Som davant un esclat de la diversitat, sí. I està bé que s'hagin trencat les dues caixes, el binarisme, i ara es reconegui una dona mantenint el penis, per exemple: tenir penis no significa ni que siguis dona ni que siguis home. Com a creadora de Trànsit somio amb la utopia de l’illa on tots els cossos s’accepten i ningú hagi de fer un tractament hormonal o operar-se. Però ho fem quan hi ha un malestar perquè no s'encaixa en l’alineació sexe-gènere. Per a mi, l'ideal seria que no existís Trànsit.