“No vaig a dormir a un alberg perquè ja soc prou gran perquè em tractin com un nen”

BarcelonaLa Maria i l’Alberto estan drets, recolzats en una paret i enfundats en anoracs amb caputxa davant de la parròquia de Santa Anna de Barcelona. La reixa de l’entrada encara està tancada. Passen pocs minuts de les vuit del vespre, les botigues continuen obertes i el moviment de gent al carrer és important. Ells, en canvi, són allà, immòbils, amb les caputxes posades i les mans enfonsades a les butxaques per protegir-se del fred. Van nets, ben vestits i semblen uns vianants qualsevol, però esperen per entrar a la parròquia per passar-hi la nit. Abans dormien a l'exterior de l'estació de Sants, però ara, amb el fred que fa, no hi ha qui dormi al carrer. Aquesta nit les temperatures a Barcelona han fregat els zero graus. “Aquí almenys hi ha estufes”, comenta ella.

Maria és un pseudònim: la dona prefereix mantenir l'anonimat per raons òbvies. Té 29 anys, és d'un poble de Sevilla i explica que va arribar a Barcelona el 31 de desembre per fugir del seu exmarit. Segons diu, ell està en recerca i captura per haver-la maltractat. “Té una ordre d'allunyament, però no me'n refio. M’ha amenaçat de mort”, afirma. “A Sevilla vaig estar en una casa d'acollida. Però per què jo he d'estar tancada i ell lliure?”, es pregunta. Així que va venir a Barcelona perquè una amiga li va assegurar que aquí era fàcil trobar feina. Però ja fa més de tres setmanes que hi és, continua sense feina i a sobre dorm al carrer. La història sembla increïble en un moment que es parla tant de protegir les víctimes de violència de gènere.

L’Alberto té 38 anys i és la nova parella de la Maria. Ell assegura que, fins a la nit de Cap d'Any, vivia amb la seva mare a Tarragona. Però la mare té problemes mentals i el va fer fora de casa sense explicació d'un dia per l'altre. “Tinc un germà, però està casat i té tres fills. No em puc ficar a casa seva”, argumenta.

Altres persones s'acosten a la porta de la parròquia de Santa Anna per preguntar si hi poden passar la nit. Un dels que ho pregunten és un veneçolà que també fa pocs mesos que va arribar a Barcelona. Va amb bicicleta i carrega a l'esquena una d'aquelles típiques motxilles quadrades de Glovo. “Ara dormo a terra a casa d'un amic. Però no m'hi puc quedar gaire temps més. He de buscar una alternativa”, diu abans de posar-se a pedalar de nou i desaparèixer pel carrer de Santa Anna fent ziga-zaga entre la gent.

L'Ajuntament de Barcelona ha habilitat 262 places addicionals per donar allotjament nocturn a les persones que ho desitgin durant aquests dies que fa tant de fred. Des de dissabte també ha activat l'anomenada Operació Fred i ha mobilitzat professionals perquè recorrin la ciutat i ofereixin a les persones que dormen al carrer refugiar-se en algun dels equipaments municipals disponibles. Fins i tot els proposen traslladar-les amb cotxe. A Barcelona, més de 1.100 persones dormen al carrer, segons dades del 2021.

Són les nou del vespre i les campanes de l'església de la Mare de Déu de Betlem, a la cantonada del carrer del Carme amb la Rambla, toquen sonorament nou cops. Just davant, a les porxades del Palau Moja, una dona està asseguda a terra sobre una manta. Està encongida de fred. Vesteix una jaqueta no gaire gruixuda i es cobreix les cames amb una altra manta. Quan se li pregunta per què no va a algun dels equipaments habilitats per l'Ajuntament, contesta: “Està molt lluny?” Però a partir d'aquí és difícil arrencar-li més paraules, més enllà que es diu Suleica i és dominicana. Sembla patir problemes mentals.

Uns metres més amunt, en un dels aparadors del Zara que hi ha a la plaça Catalunya, un home també es disposa a passar la nit a la intempèrie. Es diu Josef i ha col·locat uns cartrons a terra i s'intenta tapar amb un sac de dormir tan fi que sembla un llençol. Teresa Piella i Maria Arrese, dues voluntàries de l'associació Vincles parlen amb ell per saber si necessita alguna cosa. El coneixen des de fa temps. “A Vincles també tenim un alberg, però hi ha gent que prefereix continuar dormint al carrer”, explica una d’elles. “Fa sis anys que dormo aquí. Em coneixen els vigilants del Zara i la Guàrdia Urbana. Si me'n vaig, perdo el lloc. Això és el carrer, no una habitació reservada”, argumenta el Josef.

El Sébastien també fa sis anys que dorm al mateix lloc: a l'entrada d'una sabateria del carrer Pelai. És francès, de mitjana edat, i no sap explicar per què va acabar al carrer. “Em vaig separar de la meva dona i després vaig perdre la feina”, resumeix en poques paraules. Ell diu que no té fred i per demostrar-ho allarga la mà. És cert, la té calenta. Quan parla, de vegades se li enganxa la llengua. Està borratxo.

Uns metres més enllà, el Fernando està ocupat fent dibuixos sobre trossos de cartró. Sembla assenyat, serè i una persona normal i corrent. Es defineix com a músic i artista, però aquesta nit també la passarà al carrer. Ja són les deu passades i fa un fred que pela. “Vaig anar una vegada a un alberg i vaig decidir que no hi aniria mai més. A les deu de la nit em van obligar a ficar-me al llit i no em van deixar ni fumar-me una cigarreta. Ja soc prou gran perquè em tractin com un nen”, argumenta.