L'odissea d'un nen robat per recuperar la seva identitat: “No em condemni a viure amb un nom que no és el meu”

Barcelona"M’han robat quaranta anys de vida”, diu el Joan Coll. Té cinquanta anys i en fa sis que va descobrir que el seu nom real és Juan Francisco Beamonte Isern. Així es com li agradaria que el reconeguessin ara. Quan tenia sis anys la seva àvia el va portar a un internat perquè el seu pare es va posar malalt. Explica que d’un dia per l’altre una família se’l va emportar i el va acabar adoptant. Li van dir que l’havien abandonat i s’ho va acabar creient. Fins que el 2009 es va retrobar amb una cosina biològica i aquells records que havia anat enterrant van tornar amb més força que mai. Des de llavors, i a còpia de perseverança, valentia i tirant de memòria, ha anat recuperant bocins de la seva genealogia fins a reconstruir el puzle de la seva vida. La seva constància ha anat topant amb l’opinió dels tribunals, que han arxivat les seves denúncies penals tot i els múltiples documents que demostren un procés farcit de contradiccions i els informes favorables de la fiscalia.

Ara ha començat un nou camí per la via civil. Vol que un jutge revoqui l’adopció, la declari irregular i ell pugui recuperar la seva identitat biològica. “Espero que la jutge no em condemni a viure amb una identitat que no és la meva”, diu mentre escampa damunt la taula tots els documents del procés que ha començat aquest any. És un dels pocs casos de presumptes nens robats que recorre a la via civil per recuperar el seu passat. El seu cas “obre un nou camí d’esperança” per als afectats, segons el responsable de SOS Bebés Robados, Ricardo López. La fiscalia s’ha posicionat a favor seu i els pares adoptius accepten que esborri els seus cognoms, però no volen fer-se càrrec de les costes del procés, una cosa que indigna el Joan, perquè considera que la família adoptiva va actuar “de mala fe”.

D’Òdena a Banyoles

Juan Francisco Beamonte va néixer l’any 1966 a l’Hospital Clínic de Barcelona. Es va criar primer amb el seu pare i amb l’àvia materna a Òdena, i després amb la seva àvia paterna: “Va ser el metge del meu pare qui li va dir a l’àvia que m’internés en una escola de pagament quan ell va emmalaltir”, explica. La seva família l’anava a veure cada setmana. Fins que un dia no el van trobar. Ara sap que a l’àvia li van dir a la Junta Provincial de Menors de Barcelona que al seu nét l’havia adoptat un “matrimoni de banquers” de València després que el pare morís. “Sé que va estar tota la vida buscant-me, però no em va trobar i devia ser molt dur per a ella, perquè en dos mesos va perdre un fill i un nét”, lamenta.

D’aquell 1973 només recorda que un taxi el va venir a buscar a l’internat. A dins hi anaven els seus pares adoptius, que se’l van emportar a Banyoles. “Vaig arribar molt atemorit, perquè no entenia res”, explica. A partir d’aquell moment, el van anomenar Joan Coll Corominola. Explica que no va tenir una infància feliç. La família Coll Corominola va intentar acollir un altre nen. “Quan els hi van donar, a mi em volien tornar”, lamenta. Als 12 anys ja treballava i amb 18 va començar la seva inquietud per recuperar el seu passat. “Vaig demanar-los la partida de naixement, però em van dir l’havien perdut -assegura-. Veia coses que no eren normals però mai vaig arribar a sospitar que haguessin pogut fer el que ara sé”. Durant anys es va fer un fart de preguntar. “Quan s’enfadaven amb mi, m’acabaven cridant «Amb els diners que ens vas costar!»”, recorda. La seva tesi és que els pares adoptius el van comprar a canvi de 150.000 pessetes.

Firma falsificada

Una de les coses que ha demanat el Joan en la seva demanda civil és que es faci una prova cal·ligràfica de la signatura de la seva àvia. En la recerca dels seus orígens el Joan va topar amb una carta suposadament signada per la seva àvia on consentia la seva adopció. Quan l’any 2009 es va retrobar amb la seva cosina biològica va poder obtenir el DNI de Francisca Isern. Els traços de la firma de la seva àvia “no tenen res a veure” amb la signatura estampada a la carta. “És evident que la van falsificar”, apunta el Joan, que fa notar una altra cosa: el document de renúncia datava de l’abril del 1974, però a ell, com a Joan Coll Corominola, ja el van matricular a l’escola de Banyoles el setembre del 1973. El document no formava part del seu expedient d’adopció. “Per què si tenien un paper tan important com la carta de renúncia de l’àvia no la van fer servir per tramitar la meva adopció?”, es pregunta, i assegura que això reforça la tesi que van falsificar la firma de l’àvia a posteriori.

No és l’únic document que el Joan sospita que és fals. En un periple de set anys n’ha anat recollint d’altres que no encaixen. Per exemple, la seva adopció es va autoritzar el desembre del 1974, però ell ja estava escolaritzat a Banyoles amb la família adoptiva un any abans. Assegura que la data del seu bateig també es va falsificar perquè coincidís amb la que constava en els documents de l’adopció. I no només això. La primera vegada que va anar a buscar els documents del seu procés li van entregar una partida de naixement en què constava com a fill biològic dels seus pares adoptius.

L’any 2012 el Joan va aconseguir localitzar la seva mare biològica i altres germanastres i cosins. “Gràcies a la meva memòria fotogràfica vaig trobar la casa d’Òdena on havia passat temporades”. La família ja havia canviat de casa, però una veïna li va donar una nova adreça de Castelldefels. Allà va retrobar un cosí germà, que el va dur fins a la mare. Ara sap que va tenir altres fills. El llarg camí que ha recorregut el Joan l’ha allunyat de la família adoptiva i la seva lluita li ha ocasionat més d’un retret a Banyoles, on molts coneguts li recomanaven que no “remenés res” i l’advertien del “mal que podia ocasionar”. “Jo l’única cosa que vull és esborrar una filiació il·legal i falsejada d’un senyor que no ha nascut mai i recuperar la meva autèntica identitat”, assegura. “El que pesa és haver-me d’identificar com una persona que no sóc”, assenyala.

Cridat a fer el servei militar amb dos noms diferents i declarat pròfug per no presentar-s’hi

Fa uns quants anys el Joan va descobrir que consta inscrit dues vegades al Registre Civil: una amb la seva identitat biològica -com a Juan Francisco Beamonte Isern, el nom que ara vol recuperar- i una altra com a Joan Coll Corominolas, amb els cognoms de la família adoptiva. L’any 1984 el van cridar a fer el servei militar, com a qualsevol jove de la seva edat. El que no és normal és que el cridessin dues vegades. D’això se n’ha assabentat més tard. Ell va fer la mili com a Joan Coll, però l’Estat també li va enviar una carta com a Juan Francisco Beamonte que no li va arribar mai. Com que Defensa no va tenir resposta, el va acabar declarant pròfug, quan en realitat sí que havia rebut la instrucció militar, però com a Joan Coll.

Quan va trobar les dues inscripcions al Registre, el Joan va intentar recuperar la seva identitat biològica. Va anar a una comissaria de la Policia Nacional perquè li fessin el DNI com a Juan Beamonte, però els agents l’hi van negar. Ja tenia un document d’identitat com a Joan Coll i una mateixa persona no pot tenir dos DNI, van argumentar.

El Joan és dels pocs casos de presumptes nens robats que han pogut reconstruir tantes parts del seu passat. El fet que el seu cas es produís quan tenia sis anys l’ha ajudat a recompondre el trencaclosques que moltes famílies tenen encara a mitges. En la majoria dels casos es tracta de mares a qui els van dir que el seu nadó havia nascut mort. Segons el representant de SOS Bebés Robados, Ricardo López, l’existència de múltiples documents que proven les irregularitats en l’adopció del Joan també és excepcional. Una de les dificultats amb què ha topat l’anomenat cas dels nens robats és que moltes de les denúncies s’han hagut d’arxivar per falta de proves. López considera que una feina clau que encara li queda per fer a la fiscalia és revisar les identitats al Registre Civil dels més de 2.500 denunciants a tot l’Estat per comprovar possibles duplicitats, com ha passat en el cas del Joan.

Només a la demarcació de Barcelona s’han tramitat 228 denúncies per casos de nens robats en els últims cinc anys. Totes s’han acabat arxivant. Un dels problemes és que la fiscalia no ha pogut exhumar els cossos per comprovar si eren fills dels denunciants perquè eren en fosses comunes. Fins ara s’han fet 23 exhumacions. En tots els casos l’infant enterrat era fill dels denunciants.