Nens robats: Cinc anys sense respostes

Barcelona“No hem pogut tancar la ferida”. Ricardo López fa anys que busca la seva germana, nascuda l’any 1962. Al seu pare li van dir que la nena havia nascut morta i que l’havien enterrat en una fossa comuna, però l’Hospital de Figueres mai els va entregar cap documentació. La investigació va determinar que es podrien haver falsificat documents, però el cas estava prescrit i es va arxivar. La història d’Adelina Ruiz va passar 20 anys després: el desembre del 1980 i després d’un temps de complicacions va donar a llum bessones prematures a la Maternitat. Les nenes van néixer vives, però li van dir que havien mort hores més tard i que havien portat els cossos a Madrid per analitzar-los. Fa cinc anys va saber que a una l’havien enterrat en una fossa. De l’altra ni rastre. El seu cas també s’ha arxivat per falta de proves.

Després d’una sèrie de reportatges televisius sobre casos de nens robats, el 2011 centenars de famílies es van decidir a denunciar els seus davant de la justícia. A Barcelona el responsable de la investigació és el fiscal de delictes d’odi i discriminació, Miguel Ángel Aguilar: “Si pot haver existit algun cas, nosaltres no hem sigut capaços de descobrir-lo”. En cinc anys Aguilar ha pres més de mil declaracions i ha impulsat desenes d’exhumacions -Barcelona va ser el primer lloc de l’Estat on es va desenterrar el cos d’un infant-. La recerca de respostes fins i tot l’ha portat a recollir mostres de les criatures que els hospitals investigats havien guardat per a arxiu o recerca. La conclusió de la fiscalia és que, almenys a Catalunya, “no va existir una trama” per robar nens acabats de néixer d’esquena a les mares i entregar-los a noves famílies.

L’obstacle de les fosses comunes

Les fosses comunes són el principal problema amb què ha topat la investigació, segons Aguilar. Quan la fiscalia rep una denúncia pren declaració a la família, busca l’hospital on va néixer el nadó i, si el centre existeix, demana la història clínica, que revisa un forense. També intenta localitzar els professionals que van assistir el part per interrogar-los, si encara viuen. Un cop recollida la informació comença la fase més important: exhumar les restes de l’infant per realitzar una prova d’ADN que verifiqui si està emparentat amb els denunciants. Però la majoria de cossos no s’han pogut localitzar perquè estaven enterrats en fosses comunes i els casos s’han hagut d’arxivar. A Barcelona només s’han pogut recuperar 33 mostres per enviar a l’Institut Nacional de Toxicologia perquè practiqués les proves d’ADN. En una desena dels casos les mostres eren insuficients per aportar algun resultat. La resta han determinat que el nen enterrat era fill o germà dels denunciants.

Irregularitat o deixadesa

Aguilar reconeix que s’han trobat amb molts exemples de poca professionalitat a les clíniques i hospitals que han investigat. “Els estàndards de qualitat de l’època no eren els mateixos que els actuals”. En alguns havien documentat el part, la defunció i l’enterrament minuciosament. En d’altres els ha costat trobar el rastre de l’infant. Per exemple, el Ricardo, que és responsable de SOS Bebés Robados, explica que l’Hospital de Figueres els ha donat fins a tres versions: “Primer ens van dir que no sabien què havia passat, després que cada 30 anys destrueixen els arxius i al final els investigadors ens van explicar que la documentació es va fer malbé en una inundació”. L’Adelina va intentar durant anys localitzar els expedients de les seves filles a la Maternitat. “Et sents sol, et fan anar amunt i avall i arriba un punt que decideixes oblidar i mirar cap endavant”. Finalment li han entregat una documentació plena d’inconcrecions. Només hi figura una de les nenes, a qui van enterrar en un nínxol de Montjuïc. Després de dos anys la van portar a una ossera, però a ella no li van comunicar ni una cosa ni l’altra.

Després de l’allau inicial de denúncies -només a Barcelona el primer any se’n van presentar 140- el nombre de casos ha anat baixant, però el degoteig continua. Aguilar es queda amb la satisfacció de les respostes que ha pogut oferir. “Hem arribat fins on tècnicament hem pogut, però em queda el malestar de no haver donat resposta a moltes famílies”. Creu que cal fomentar “que s’investigui des de la base, que les mares deixin mostres del seu ADN i els fills que sospitin d’una adopció irregular també ho facin, per no judicialitzar tots els casos”. L’Estat ha posat en marxa un banc genètic, que ha rebut 523 mostres, 34 de catalans. Fins ara tampoc han detectat cap coincidència. Les famílies han reclamat poder gestionar elles mateixes aquests recursos, perquè no es refien de l’administració, però legalment és impossible. Per al Ricardo i l’Adelina, la lluita continua. “Les autoritats estan deixant que passi el temps per tapar les irregularitats, però nosaltres seguirem endavant”.

Proves d’ADN fraudulentes

La investigació ha descartat quatre casos de famílies que havien obtingut unes proves d’ADN que asseguraven que els nadons que els havien entregat a l’hospital no eren fills seus. Havien enterrat el nen en un nínxol privat de la família i van demanar obrir-lo per retirar una mostra de les restes. El problema és que els laboratoris on els van fer les anàlisis no estaven homologats per fer aquest tipus de proves.

La Fiscalia explica que la majoria de centres privats estan preparats per fer proves d’ADN en persones vives, però molt pocs tenen els recursos per fer-les amb garanties quan es tracta de restes òssies. Quan aquestes famílies van arribar als jutjats i els van repetir les anàlisis a l’Institut Nacional de Toxicologia van comprovar que els primers resultats estaven equivocats i que els nens eren fills de les famílies.