“El mateix nano que està mirant porno és summament innocent”
L'escriptora Maite Carranza, guanyadora del premi Edebé de literatura infantil, afirma que “als 11 anys es comença a perdre la innocència. I hi ha una mena de fascinació pel món adult, tot i que sovint no l’entenen”
¿Començar a escriure literatura infantil i juvenil va ser una decisió conscient?
Va ser un atzar. Vaig començar escrivint relats per a adults i vaig pensar: “No conec cap editorial, no tinc cap padrí, em presentaré a premis”. Van premiar aquells relats que eren humorístics i protagonitzats per joves o per nens, i algú em va dir que tenia mà per escriure per a aquestes edats. I potser sí, que sé posar-me en la pell dels nens, potser ho fa que jo llegia el Guillem Brown quan era petita. I vaig començar amb un personatge d’11 anys, que és una edat que a mi m’agrada molt.
Què passa als 11 anys?
Que comencen a perdre la innocència de la infantesa. I hi ha una mena de fascinació pel món dels adults, encara que sovint no l’entenen, perquè els falten fragments del puzle per completar-lo. Totes les èpoques de traspàs són conflictives i són dolces, i a mi m’agraden molt.
I què diuen els teus llibres als nens d’11 anys?
Que canviïn el món, que el que tenim és fatal. En Guillem Brown no es creia res del món dels adults, tan britànic, tan seriós, i ell ho preguntava tot. De fet, quan vaig passar de ser nena a jove sentia que m’havien enganyat, que m’havien fet creure que totes aquelles preguntes i angoixes que tenia es resoldrien quan fos adulta, i després resulta que és mentida.
Ara què haurien de trencar els nens d’11 anys?
Part del sistema escolar. Estan estudiant igual que jo estudiava fa 50 anys, amb els pupitres i un professor al davant. Tots aquests considerats fracassos escolars ens estan dient “Atenció, això no ens motiva”. Tampoc els podem vendre com a missatge “Estudia, sigues honrat, que trobaràs una bona feina i tindràs un lloc en la societat”, quan veuen que els models no són ni l’honestedat ni la feina ben feta.
Però no s’han d’esforçar? És a dir, ¿no hi ha també la necessitat de fer-los fer coses que no els agraden, i que més endavant descobriran que valien la pena o que tenien sentit?
Sí, estic totalment d’acord amb la cultura de l’esforç, però està mal aplicada. S’esforcen tant que cap adult suportaria els horaris de molts nens d’entre 7 i 15 anys: l’escola, les activitats extraescolars, els deures… Estan amb una hiperactivitat continuada, esforçant-se a fer música, anglès, un esport, i en tot han de ser els millors. Han caigut en un món construït pels adults que és molt competitiu.
Has escrit sobre el masclisme. Ara les noies senten moltes vegades allò de “Això no t’ho pots deixar dir” o “Això no t’ho pots deixar fer”. Però encara hi ha relacions de domini.
És molt preocupant. Sovint pensem que treballant-ho als instituts o a casa ja n’hi ha prou. Però tu engega el televisor i mira com són els anuncis. Els de perfum de Nadal són la cosificació absoluta de la dona i la sexualització de comportaments que desfan tot els que diem a classe o a casa. I la societat no és igualitària. No fa gaire vaig anar a comprar un regalet per a un nadó, agafo un pijamet i em pregunta si és per a nen o nena. Això què importa? “És que n’has agafat un de nena”, perquè hi havia colorets roses. Llavors em miro la secció dels nens i la de les nenes: els nens tenien joguines, pilotes, trens. Les nenes tenien elements emocionals, cors, colors roses, llibres. Com pretenem educar-los així?
O més grans: les lletres de reggaeton.
Són molts inputs. Tu no pots culpabilitzar a qui no tria.
Quan sents que els nois s’emborratxen cada cop més joves, o que fumen porros o veuen porno pel mòbil, ¿no et preguntes si estem matant la innocència (i que, per tant, acabarà desapareixent la teva especialitat)?
[Riu.] No morirà, perquè, és curiós, el mateix nano que està mirant porno és summament innocent. Tenen una barreja de perversitat i ingenuïtat. Una de les coses que potser hem fet malament, i s’ho pregunten molts professors, és si està bé canviar els nens d’una escola on se sentien grans i portar-los a un univers teenager. Què fan per semblar més grans? Fer-ho veure. Veus noies de 13 anys que fan més embalum que jo, amb uns cossos i uns posats que són pura façana. Si hi parles surt el nen o la nena que encara necessita protecció. Aquest món és molt enganyós i ells també estan perduts.
Tu has estat professora fins fa poc. Què en diuen els teus col·legues?
És curiós, perquè molts professors, universitaris també, comparen amb 20 anys enrere i es queixen de la innocència dels alumnes i de la incapacitat que tenen d’aprofundir en els temes. Els veuen molt capacitats per a tot el que són noves tecnologies o música, per exemple, però, en canvi, la seva capacitat de reflexió, d’analitzar la realitat, el seu pensament abstracte, va de baixa.
Què ho deu fer, això?
Doncs que abans no estaves tot el dia comunicant-te amb mil persones. Et centraves més en una sola cosa. Fins i tot hi ha gent adulta que li costa concentrar-se en la lectura, en una conversa, perquè miren contínuament el mòbil, estan pendents de mil coses. Ets en múltiples llocs al mateix temps. I no es pot estar a tot arreu.
I ara, la gran pregunta: “El meu fill llegia quan era petit però ara ha deixat de llegir. Què puc fer?”
Primer, aquest noi o noia ha començat a tenir massa hormones, i llegir queda ràpidament superat per l’amor, la pertinença a una tribu, els canvis físics, les descobertes, la necessitat d’autoafirmar-te, etc. Fins i tot els estudis passen a un segon terme, i contra això no s’hi pot lluitar, però podem dir-los que hi ha molts llibres. I, a més a més, els agraden molt els que són sobre adolescents, perquè s’hi senten reflectits i els baixa l’angoixa. La primera decepció és el propi cos, que tots esperaven que fos una altra cosa. D’aquí ve el “No m’agrado i no agrado als altres”, que són els dos primers conflictes que despisten l’adolescent. I, més enllà de les hormones, llegir demana concentració i temps, i és més senzill veure una pel·lícula. La ficció d’avui dia és meravellosa i es pot veure en qualsevol moment, en qualsevol dispositiu. Jo primer miro una sèrie i després llegeixo. Ells, amb la sèrie, ja se’n van a dormir satisfets. Al cap i a la fi, la literatura èpica i lírica van ser abans que la literatura escrita. La transmissió d’històries serialitzades no els aparta de la lectura. Potser transitòriament han perdut la dedicació a llegir, però no s’han perdut per a la ficció ni per empatitzar amb personatges.
Harry Potter us va ajudar?
Sí. Harry Potter va trencar clixés: els llibres poden ser molt llargs i la fantasia ja no es rebutja. Als meus fills els van dir “Prou de fantasia, parlem de coses serioses”, quan, en realitat, fantasia i ciència-ficció parlen de coses molt serioses. Som grans consumidors de fantasia, els humans. Per això triomfen els manga japonesos.
Sovint es diu que si els nens no veuen els pares llegir, ells no llegiran. Hi estàs d’acord amb això?
No, no del tot. Una casa amb llibres contribueix a la lectura i ajudar-los a fer una biblioteca personal és un primer esquer que impulsa el nen a tenir contacte personal amb els llibres. Una de les coses que m’encantava era poder tacar els llibres, perquè berenava i em queia un tros de fuet. Són llibres viscuts.
¿Funciona allò que Emili Teixidor va dir-ne “l’estratègia del desig”? L’Emili arribava a classe amb tres llibres i deia: “Vull parlar d’aquests dos llibres, perquè aquest tercer no és per a vosaltres”. Evidentment, tothom volia aquell llibre.
I tant que funciona. Els llibres prohibits a casa van ser els primers que vaig llegir. La meva mare em va dir: “No tens edat per llegir Felipe Trigo”, que escrivia el que en aquells moments es considerava novel·la eròtica. I jo, amb 14 anys, Felipe Trigo.
¿És possible que a les classes de llengua hi hagi massa anàlisi sintàctica i poc parlar en públic o poc escriure?
Doncs sí. Luis Landero va dir que “estamos educando a pequeños analfabetos filólogos ”. És a dir, saben què és un complement circumstancial o una subordinada, però en canvi no saben escriure una frase coherentment. Ja no dic sense faltes d’ortografia, i encara menys narrar alguna cosa.
L’ARA ha desvelat aquests dies abusos sexuals a menors comesos fa anys. Tu ho vas tractar a Paraules emmetzinades.
Parlava dels abusos intrafamiliars, que són els més difícils de superar, els que la gent no denuncia perquè han de denunciar la mateixa família. A Paraules emmetzinades vaig centrar-me en quins mecanismes es fan servir per aconseguir el silenci del nen o de la nena. I vaig concloure que són els mateixos que en tota mena de maltractaments psicològics. Primer hi ha tota una destrucció de l’autoestima, amb la manipulació de la gran arma, que és l’amor. Si m’estimes, fas el que jo vull. Si tu no fas el que jo vull és que no m’estimes. La teva mare no t’estimarà si sap això, perquè no ho entendrà. Tu ets dolenta o dolent perquè estàs fent això. I la gent no t’estimarà perquè ho descobriran. Per tant, com més a prop i més estimació hi ha, més complex és el cas. Perquè a mesura que es fan grans els nens entenen que allò no és correcte i comencen a expressar-ho d’una manera inadequada: suspendre-ho tot, pixar-se a sobre, plorar a les nits… Precisament, el hàndicap més gran dels nens i nenes víctimes d’abusos és que no saben estimar perquè els han fet confondre l’amor amb un xantatge.
Per acabar, digue’m tres títols de literatura infantil i juvenil.
Diré títols recents i d’autoria local. L’últim de l’Àngel Burgas, Tots estimem l’Emma. Una novel·la deliciosa d’una jove que descobreix que no és filla dels seus pares. L’últim premi Vaixell de Vapor de la Gemma Lienas, Jo, en Watson i l’armari de la Jacqueline. Una nena víctima de la crisi econòmica, que ha anat a viure a casa l’àvia, a la Barceloneta. Genial. I l’Anna Manso, Cor de cactus, novel·la també d’amor, de relacions adolescents i de feminisme. Vull remarcar que tenim una bona literatura autòctona, però no la protegim de l’allau de títols estrangers que ens arriben, mimats per grans editorials. Als que som d’aquí se’ns reserva per a nínxols com l’escola.