"No pot ser que el nen que no juga a futbol sigui el raret"
Una família canvia d'escola el seu fill de nou anys per les burles a la seva afició al ballet
Barcelona"I si al meu nen no li agrada el futbol, què passa? I si ell prefereix els balls que els jocs de lluita, què?". La Rosa (nom fictici) encara viu amb angoixa el moment de deixar el seu fill de nou anys a l'escola. Per si ho passa malament, per si algú li torna a fer rebrotar les pors. I això que aquest curs la família va decidir deixar enrere l'escola on van començar tots els problemes i han apostat per fer foc nou. Un centre nou, amics nous. Però el petit encara no ha explicat als seus nous companys de classe que és un aficionat del ballet i que aquesta és l'única extraescolar esportiva que té ganes de fer. Un secret que no ho hauria de ser, però que ho és perquè l'Albert (nom fictici) no vol tornar a suportar les burles que li han amargat el dia a dia els últims anys.
El problema el va fer públic la seva mare, aquest cap de setmana, en un tuit que s'ha fet viral: "Els nens li deien que no podia jugar amb ells perquè no era un machote, amb 9 anys que tenen!", denunciava la Rosa ara que la psicòloga que segueix el cas del seu fill els ha recomanat que faci el pas d'explicar que fa ballet a la nova escola. "Ell té molta por", reconeix.
Els problemes per a la família van començar quan l'Albert va arribar a primer de primària. Fins llavors, cap company no s'havia ficat amb ell per les seves aficions. Fa ballet des que té tres anys perquè els seus pares van veure que li agradava molt ballar i li van proposar. Va dir que sí encantat. "Encara veig la seva careta quan li vam dir que algú el podia ensenyar a ballar", recorda la Rosa. Ara, amb nou anys, té clar que el ball és una afició i que no té intenció de dedicar-s'hi professionalment. Ell vol ser arquitecte o científic, però si ha d'escollir un esport, ho té clar: tria el ballet. A primer van començar les burles i l'Albert no se'n va amagar i les va explicar a casa. La família va acudir llavors, per primera vegada, al centre per demanar que aturessin allò. "No pot ser que el nen que no juga a futbol sigui el raret", lamenta la mare, que crítica que la resposta del centre va ser que ho treballarien, però que mai no va veure els resultats d'aquesta feina.
Critica que el més habitual era que enfrontessin directament el seu fill amb els assetjadors i que això feia créixer la por de l'Albert a explicar el que passava, a quedar com el xivato. Les altres famílies, recorda, li deien que no n'hi havia per a tant, que eren coses de la canalla. I té gravades a foc respostes com la de la professora d'educació especial, que li va dir que el que patia el seu fill al pati –les burles i el buit– era "la vida". Que la vida és dura, vaja. I, mentrestant, el dia a dia del seu fill es va anar complicant: "Nosaltres detectem que alguna cosa passa perquè ell, que és un nen molt dolç, fa un canvi radical d'actitud i comencen els crits i els cops de porta", recorda.
Va ser un psicòleg qui els va alertar que el seu fill estava patint a l'escola. Els seus pares van tenir diverses reunions amb els professors i la direcció del centre i asseguren que la resposta sempre era la mateixa: que hi treballaven. Però ells no veien canvis. "El meu fill és una gran persona i els nens el varen maltractar amb el consentiment dels seus pares", lamenta la Rosa en el seu dur fil de Twitter, en què acaba demanant a les famílies que ajudin els seus fills a ser empàtics.
