“Necessites un manobre?”: treballadors sense papers busquen feines davant de botigues de la construcció

L'Hospitalet de Llobretat"Avui tampoc hem tingut sort". Són gairebé les 12 del migdia i la vintena d'homes que són a les portes d'una empresa de la construcció es resignen que hauran de marxar cap a casa sense treballar. Per a alguns, el dia en blanc es repeteix des de fa dies, massa temps. Tres, cinc o fins a vint dies sense que ningú atengui la pregunta simple i directa que fan quan algun client dels magatzems desvia la mirada cap al grup: "Necessita un manobre?"

Aquests homes s'ofereixen cada matí a l'exterior de grans magatzems de la construcció com a lampistes, encofradors, pintors o paletes i s'adapten a les necessitats dels clients. Per hores, dies, setmanes. Si hi ha sort, expliquen, "dos o tres mesos" treballen en obres de cases particulars o naus industrials per les comarques de Barcelona. Ho fan sense contracte, assegurances, ni drets reconeguts: són temporers de l'obra a demanda.

En aquesta botiga d'un polígon industrial de l'Hospitalet de Llobregat tots són homes de diverses edats procedents de l'Amèrica Llatina que no han aconseguit el permís de residència, tot i que en alguns casos acumulen més dels tres anys reglamentaris en què s'obliga els immigrants extracomunitaris a estar en situació irregular abans de poder sol·licitar l'arrelament social. "Venim aquí perquè no tenim alternativa, no perquè ens agradi treballar així", afirma un dels treballadors, que com la resta ha demanat no ser identificat.

Cap a les set del matí aquests jornalers moderns comencen a arribar i s'agrupen al davant de la porta –"No ens deixen passar d'aquí"– per esperar que "la benedicció" o la "sort" els triï a ells i puguin arribar a casa amb uns quants euros per ajudar la malmesa economia familiar o per poder pagar els 400 o 500 euros que els cobren per una habitació rellogada. "Sabem que és qüestió de sort, que algú es pari allà i no aquí, però hi confiem i ens alegrem pels que marxen", afirmen. Se n'hi arriben a aplegar fins a una seixantena a primera hora, i en "un dia bo", uns set o vuit poden acabar amb feina.

A mesura que passen les hores i el sol es fa més fort en aquest matí de tardor, les forces s'apaguen i les converses giren al voltant de l'encariment de la vida, d'un compatriota que ha tornat al país d'origen o de com s'ho faran per afrontar les factures aquest mes. "La gran dificultat que tenim són els papers, perquè nosaltres hem vingut aquí a treballar i volem aportar al país que ens acull pagant impostos i no ens deixen", diu un dels homes, colombià, que acut al magatzem de manera "intermitent" des de fa dos anys. "I encara hi ha qui diu que venim a fer mal i delinquir", li respon un jove veneçolà, que fa tot just tres mesos que va aterrar a Barcelona. "Encara em queden tres anys per als papers, sí", assenyala, però diu que "Déu està mirant pel bé de tots", així que manté els ànims ben alts, malgrat les adversitats. Mentre peten la xerrada cau algun cafè endolcit que un peruà vessa d'un petit termo que guarda en una bossa. Cada cafè, 50 cèntims.

Ganes d'explicar-se

Volen parlar i en tenen ganes perquè es conegui la precària situació, però alhora els fa "por" que per exposar-se públicament "la policia o la botiga s'enfadin" i els facin fora, i els dificultin així guanyar-se la vida. Però, finalment, decideixen que és millor explicar-se, perquè potser –confien– servirà de plafó d'anuncis. A més, "intentar treballar no és il·legal", afirma un dels homes. "No fem res dolent aquí, no?", conclou un altre.

"Et lleves amb tota la confiança i les ganes que avui sí, avui treballaràs", diuen. Per arribar a l'Hospitalet, alguns han de fer diversos transbordaments per anar d'una punta a l'altra de l'àrea metropolitana. Això els obliga a llevar-se a les cinc o les sis de la matinada. I després, esperar. Carreguen una motxilla a l'esquena on duen la roba de feina per canviar-se quan arriben a l'obra, un entrepà i una ampolla d'aigua.

La cosa funciona com explica un d'ells, un peruà que fa cinc anys que resideix a Barcelona: el client ofereix una, dues o tres feines i tria els jornalers que s'endurà durant les hores pactades d'entre els que hi ha. "Et fan pujar a un cotxe o una furgoneta d'un desconegut sense saber on vas, i et trobes pensant que tot vagi bé", expliquen. En un principi es pacta el tipus de feina, la durada i el preu abans de sortir cap a la destinació. El preu actual voreja els 50 o 60 euros el dia, però també sovint els obliguen a "estirar la jornada" més enllà de les vuit hores.

Tots tenen una història en què han estat víctimes d'estafes i enganys per part dels contractadors. Han treballat el temps pactat i un cop acabada la feina, han marxat sense cobrar o han confiat que els pagarien l'endemà o al cap d'uns dies. "Ens roben perquè s'aprofiten que som vulnerables", assenyalen els treballadors en una rotllana improvisada que es va animant a mesura que recorden. La policia no és cap alternativa, perquè com que no tenen el permís de residència ni de treball ni cap contracte, temen que encara en surtin més mal parats. Tampoc no poden anar a cap sindicat. "Estem abandonats, aquí ningú ve a saber de nosaltres", es lamenten resignats.

Cobrar en un sobre en efectiu

Sovint els han deixat de pagar una o dues jornades, però un noi veneçolà explica com el seu oncle va estar tres mesos en una obra i mai va cobrar la feina. "Encara plora quan ho explica i ja fa anys", denuncia. Per evitar aquests abusos diuen que intenten moure's pel principi "dia treballat, dia cobrat", així almenys el robatori de jornals serà el mínim. De vegades, el que els contracta es mostra molt afable, els convida a dinar el primer dia, els fa la gara-gara per després despatxar-los sense el sou. Els paguen al comptat perquè a totes dues parts els va bé.

Els morosos que no els paguen se les empesquen totes. Un dels homes detalla l'adreça d'un client que li va demanar pintar el seu pis del carrer Aragó de Barcelona. Mai va pagar i ni es va dignar a agafar-li el telèfon. Altres, expliquen, es canvien la targeta SIM del telèfon perquè se'ls perdi el rastre, o directament bloquegen el número del treballador. També n'hi ha que convoquen un dia i lloc per fer el pagament i no apareixen. "Quan surts d'aquí cap a una obra, un s'emociona i després et quedes amb un pam de nas quan veus que no compleixen amb la seva part", es queixa un home d'Hondures, que ensenya la cicatriu que li va deixar al coll una bala d'una de les maras –grups criminals–, raó per la qual va fugir a Europa.

Queda clar que no tot són males experiències i hi ha patrons que respecten els termes de l'acord, encara que tot sigui fora del radar de la Seguretat Social o Hisenda. Normalment, les obres es fan en urbanitzacions o polígons industrials de l'àrea metropolitana de Barcelona, tot i que no hi ha límits i, de vegades, la feina els condueix a petits municipis de la segona corona. Si un cop acabada la feina, es cobra i els tornen a Barcelona, ja és una festa grossa, però el més normal és que els acompanyin a una parada d'autobús o tren i cadascú faci via pel seu compte.

La falta d'una feina estable, les hores d'espera i el fet de no tenir una seguretat econòmica acaben passant factura emocional a aquests homes. "Et rosega la ment", diu un dels veterans. "Un dia estàs amunt i l'altre per terra", afirma un altre. "És un desgast psicològic molt gran si no pots ajudar a casa, on tot són despeses", coincideix l'altre. Gairebé a la una de la tarda, l'afluència de clients als magatzems decau al mateix ritme que els jornalers es van acomiadant. "La nostra feina és buscar feina, així que demà, hi tornarem", diuen.