"Els hem fet lloc allà on hem pogut"

BadalonaNomés 16 dels més de 100 ocupants de la nau calcinada de Badalona han dormit aquesta nit en un alberg. Els altres, un centenar, s'han reorganitzat en naus també ocupades a la ciutat: les dues que han acollit més persones estan a només 500 i 900 metres de la zona zero de l'incendi. Divendres al matí, un dia després de la tragèdia, a 10 metres del cordó policial dels Mossos d'Esquadra, una furgoneta descarregava mantes i menjar per als supervivents del foc i, a partir d'ara, nous veïns d'una altra nau ocupada. La xarxa de companyerisme no ha deixat gairebé ningú sense sostre.

La Fatu, de 23 anys i supervivent de l'incendi, acabava dijous la seva entrevista amb l'ARA explicant que la primera nit no sabia on dormiria. "Avui ja estic més tranquil·la", diu somrient. Ha passat la nit en una nau a mig quilòmetre del que havia sigut casa seva. Cristina Stiegler explica que ha acollit uns quants supervivents a casa seva. "Els hem repartit com hem pogut", apunta aquesta dona que, malgrat disposar d'un pis propi, passava moltes nits a la nau cremada perquè la seva parella n'era un dels ocupants. El Tamba i el Seydou tampoc han dormit al carrer. Alguns supervivents, pocs, han passat la nit fent bivac, però aquesta tarda, en una reunió entre representants de les altres dues naus, han decidit redistribuir espais per fer-los lloc.

En aquesta reunió hi havia Ismael Koyatá, de 43 anys. La seva mare és de Mali i el seu pare de la Costa d'Ivori. Per la zona tothom el coneix com a Drogba, pel nom del futbolista ivorià Diddier Drogba. Va emigrar amb 11 anys i, després de passar per Espanya, Itàlia i França, s'ha arrelat en una nau de Badalona, on conviu amb un centenar de persones, a menys d'un quilòmetre de l'edifici calcinat del Gorg. "A l'assabentar-me de l'incendi hi vaig anar a ajudar", explica. Amb els seus companys van decidir reallotjar una vintena de les víctimes, "prioritzant la gent més gran i les dones", explica.

Cent persones, cent cubicles

El nou destí dels supervivents no ha sigut gaire diferent de la seva antiga casa. Un espai ampli i diàfan, amb moltes columnes i un sostre que deixa entrar una mica de llum exterior. És la imatge típica d'un antic indret industrial. L'espai, però, s'ha remodelat i s'ha adequat a les necessitats dels seus veïns: ha quedat dividit en diversos petits cubicles, alguns amb sostre d'uralita, delimitats per parets de fusta i de cartró. En realitat són els petits habitatges que permeten certa intimitat als residents. De fet, en tota la nau costa trobar elements fets de metall: tota la ferralla val el seu preu i s'intenta vendre. A dins de cada petit habitatge, la decoració corre a càrrec de cadascú. N'hi ha que ha col·locat llumetes de colors, d'altres que hi posen banderes del seu país d'origen, i en cap falten les fotos de la família, que ha quedat molt lluny. Fins i tot oneja alguna bandera de Catalunya.

"Durant tot el dia es formen corralets amb temes diferents i llengües diverses", descriu el Drogba, tot i que afegeix que el francès i el mandinga són les autèntiques llengües franques. Juntament amb ell, un centenar de persones més conviu a la nau, que només té un lavabo i una dutxa. "Ahir em volia dutxar i encara hi ha cua", diu. El menjar, moltes vegades, també l'acaben compartint: "Un dia me'n dones tu, l'altre, jo". Cuinen en petits fogons a l'interior dels cubicles, tot i que a l'entrada de la nau també hi ha alguns electrodomèstics, els quals alimenten amb els generadors.

Molts dels ocupants són subsaharians, tot i que també hi ha algun espanyol. La convivència no és fàcil, però al final no hi ha cap alternativa: "Ens hem d'entendre i no fer merder, si no ens faran fora", diu el Drogba, i afegeix que sempre intenta evitar les baralles i discussions: "Sempre sóc el que rebo quan intento separar, però és la meva obligació". És un dels membres de més antiguitat de la comunitat. Explica que havia treballat a l'obra però que ara fa les feines que pot per sobreviure i, a més, enviar diners al seu fill Cedric, que té 22 anys i està estudiant a la Costa d'Ivori. Quan marxa, veu un noi de vint i poc anys amb un carro de ferralla. Es gira i diu: "Ell avui ha tingut sort, podrà sopar. Però penseu que 100 quilos de ferralla són 10 euros".

Començar de nou

No totes les històries són de nau a nau. Fernsi Foctra ha trobat refugi en un garatge ocupat. Té 47 anys, i en fa 19 que va marxar del seu país d'origen, Ghana. Diu que és un "manetes", i que ha treballat de llauner durant molts anys, tot i que mai amb contracte. Parla accelerat, "encara estic nerviós per l'incendi d'ahir". També està molt indignat, denuncia la situació que pateixen els immigrants a Catalunya: "Els xinos tenen botigues i restaurants, els indis supermercats, però els negres què? Només ferralla i top manta, i encara gràcies".

Ell va viure l'incendi des del terrat, i descarta que fos una espelma: "Hores abans, el generador treia fum. A l'hivern ha d'aguantar molts calefactors per no congelar-nos", explica. Sobre l'incendi, afegeix que el fum i el foc van pujar molt de pressa pel forat de l'ascensor: "No funciona, però era una autopista pel foc". En Fernsi va ser rescatat pels bombers al terrat. Un cop era baix, va marxar corrents. No volia acabar en mans dels serveis socials, o ser interrogat per la policia, ja que viu amb por: "Sempre et registren, et pregunten coses, i mai saps què pot passar". La missió era no ser enxampat i trobar un refugi: "Conec moltes naus ocupades de la zona, però a mesura que anava arribant, totes estaven plenes", descriu. Finalment, va trobar aixopluc en un petit garatge a 700 metres de l'incendi. "Sempre em toca començar de nou, però tranquils, que un dia trobaré un futur, me l'estic guanyant a pols".