Najat El Hachmi: “Per poder fer el teu camí t’has d’allunyar de la mare. I fa mal”

Crec que ho ha aconseguit: explicar una història universal a través d’una relació personal.

El moment en què has de desvincular-te de la mare i, per fer-ho, has de deixar de ser part d’ella és un tema universal. Arriba el dia que les filles hem de decidir amb quina part de les nostres mares ens quedem, i és dolorós, perquè per poder fer el propi recorregut t’has d’allunyar de la mare.

En el món dels nois, d’això se’n diu matar el pare.

Les noies no podem matar la mare perquè després la necessitem quan som mares.

Els nois també necessiten el pare més endavant.

Sí, però la necessitat de les mares en relació amb la seva mare potser és gairebé biològica. Es diu que quan el noi es desvincula de la mare passa més a formar part de la família de la seva dona, però que les dones continuen el vincle amb la seva família. És difícil que puguin fer camí per elles mateixes. No hi entenc gaire, en l’aspecte psicològic, però probablement les noies fracassen en les seves relacions perquè no han pogut desvincular-se de la mare.

Aquest conflicte l’exposes a través de la vida d’una noia marroquina, que viu a Vic.

Sempre he sentit compassió per les mares de les filles crescudes aquí, perquè veien com els seus fills i filles, que havien parit, alletat i criat, de cop i volta es transformaven en una cosa aliena a la seva realitat i això els provocava desconcert i desarrelament. Sempre he sentit molta compassió per la meva pròpia mare, que té una filla que es dedica a escriure quan ella no sap exactament en què consisteix això. I tot i així, hi ha mares marroquines que vénen de pobles aïllats del nord, que són pràcticament analfabetes perquè la seva llengua és oral, i hi ha un moment que es posen a remolc dels fills. Ho fan les mares més que no pas els pares, que perden poder i se senten desplaçats.

Les filles tenen altres idees de com organitzar la vida.

Molt sovint les mares fan veure que defensen els valors d’origen, però és només una façana, perquè donen suport a les filles que es posen a treballar, a estudiar, o quan es divorcien. He arribat a la conclusió que les mares del Marroc, quan han de triar entre continuar amb les normes establertes o els fills, trien els fills, facin el que facin. Hi ha mares que han acceptat les situacions més terribles, que anys enrere haurien sigut impossibles d’acceptar, per exemple que els seus fills, sobretot les filles, s’acabessin aparellant amb algú d’aquí. Veus les mares contenint la respiració, però prefereixen continuar el vincle amb els fills. De vegades tinc la sensació d’estar vivint diferents moments del feminisme en una mateixa persona. Elles estan encantades que ens guanyem la vida però tenen por del que ens pugui passar. Aquestes coses de les mares.

¿La teva mare en quin idioma parla amb la teva filla?

Amb prou feines s’entenen. La mare parla una mica de català, barrejat amb castellà, però els meus fills ja no han parlat amazic. Jo em vaig educar aquí i vaig aprendre català a l’escola. Jo sí que parlo amazic amb la meva mare. La llengua té un paper molt important. Estem acostumats a la idea de ser fills de la immigració, tenir una llengua a casa i una de diferent a fora. Per defecte, és una situació positiva i pacífica, perquè vas sumant. Però això és idealitzar el multilingüisme... Ningú té dues cultures. Com a persona, vas bevent de diferents fonts culturals... Amb les llengües passa el mateix. Perquè hi ha el component emocional. Ens vinculem amb una llengua perquè ho fem amb les persones que la parlen. La meva vinculació al català no seria la mateixa si no m’hagués vinculat a les mestres de primària quan vaig arribar i després a professors de secundària, de literatura sobretot.

Senties que et protegien?

Sentia que em donaven eines per entendre la realitat. Que m’alimentaven les necessitats de realització intel·lectual. S’haurien pogut conformar a fer les seves classes, però em donaven teca i vaig poder créixer. I mai no em van fer entendre que jo hagués de tenir cap limitació a la vida.

Et van transmetre que tu podies ser el que volguessis ser, no el que els teus pares diguessin perquè venies del nord d’Àfrica.

Els pares o la societat catalana. Quan era petita deia que de gran volia ser escriptora, i molt gent catalana em contestava que em busqués una feina de debò. A l’institut vaig guanyar un premi literari i una senyora em va preguntar si és que s’hi havia presentat poca gent. D’una banda i de l’altra t’empenyen a ocupar el lloc que et toca. Era una altra època. Vam arribar el 1987, i de marroquins a Vic n’hi havia quatre més. No hi havia els recursos que hi ha ara, però tampoc hi havia prejudicis. Els prejudicis marquen moltíssim.

Quin és el més greu que encara subsisteix?

A Catalunya ens agrada molt que entenguin el nostre fet diferencial, i de vegades no entenem que pots tenir una aula amb deu nens marroquins i que cadascun tingui una llengua diferent i una manera diferent d’entendre les coses.

La teva primera novel·la, el 2004, la vas titular Jo també sóc catalana. ¿Ho afirmaries amb aquesta rotunditat ara?

Sí, més que mai. Sóc més catalana ara que el 2004, entre altres coses perquè estic casada amb un català i tinc uns fills que només parlen català. De fet, la major part del temps no recordo que no sóc catalana. Vaig marxar de Vic, i això volia dir marxar del grup de marroquins. A Gràcia no hi ha marroquins. De vegades hi ha gent que, pel meu aspecte, em parla en castellà. Llavors recordo que no sóc catalana d’origen.

Tornem a la mare. En què et sents més ella?

En els sentiments que em desperta la maternitat. Quan vaig tenir la meva filla, tres dies després de sortir de l’hospital, vaig sortir amb el cotxet i la nena, havia d’agafar un autobús i tenia la sensació que el món estava ple de perills, que era com un animal que ha de protegir la cria. He sigut mare dues vegades. Amb 21 anys i amb 32. Als 21 em va servir per sortir escopetejada al món i fer coses que potser no hauria fet, i en canvi amb la nena he pogut ser mare com sento que haig de ser-ho, i s’assembla més a com és la meva mare. Aquest cop he tingut una experiència intensíssima, i he pogut donar el pit a la meva filla durant més de dos anys.

I més allunyada?

La meva frustració a la vida és que la meva mare no llegeix. No s’hi ha atrevit. Té por. I no compartir una cosa que significa tant per a mi com la literatura, com ser escriptora, m’omple de frustració. Tinc l’esperança que algun dia... I no parlem de sexe. Ni de religió. És un tema que evitem deliberadament.

La protagonista de la novel·la diu que pel seus companys d’escola sentia “ressentiment i fascinació”.

Hi ha sensació de greuge perquè ells ho tenen tot. L’anomenat model Vic reparteix els alumnes per centres i s’ajunten alumnes amb poders adquisitius molt diferents. Famílies que potser no tenen mitjans per cobrir les necessitats bàsiques amb alumnes que ho tenen tot.

Al mateix temps, quan la noia torna de vacances al Marroc, troba les altres noies més grasses i que se la miren malament perquè vol estar prima.

És curiós que als països musulmans els trastorns alimentaris eren desconeguts. Ara n’hi comença a haver i crec que també n’hi ha entre les filles de la immigració. Perquè el que està en conflicte és el cos de la noia. La virginitat és un focus sobre el cos de les noies que és difícil de suportar. Algunes decideixen posar-se mocador per intentar parar la pressió sobre el seu cos, i altres fan el contrari i intenten que el cos sigui menys visible i es van aprimant. I algunes fan les dues coses. Fixa’t que a Europa per parlar d’immigració solen parlar del cos de la dona: de si porten mocador o si una comunitat està més o menys integrada segons com vesteixen les dones i fan servir el seu cos.

I allà, quina pressió notaves?

Si veiessis l’estampa dels vestidors del ferri! Quan apareixia la costa d’Àfrica, totes corrent al lavabo a posar-nos una mica més de mudar. Havies d’intentar no ser tan...

Sensual?

No ho vaig acabar d’entendre mai. Eren missatges molt contradictoris. No portar pantalons ajustats, per exemple. Em sembla que és la Nawal el Saadawi que diu que a les nenes, al món àrab, se les educa dient que la bellesa és el més important, i després les tapen. Esclar que els cànons de bellesa d’allà s’han transformat. És una zona pobra i l’ideal eren les dones plenes, de carns, exuberants. És un senyal de salut. Però ara, als gimnasos de Nador hi ha una secció per a dones.

¿Has trobat feedback de filles d’estrangers?

Sí, i m’ha fet molta il·lusió. Me les he trobat fent treballs de recerca a batxillerat. No saber ben bé com pensar-nos a nosaltres mateixes. Quan tenia aquesta edat, jo intentava desesperadament trobar dones d’origen marroquí que fessin coses diferents de la meva mare, que era mestressa de casa. I després hi ha un altre tema: la por a les pròpies capacitats, que és bastant comuna en les dones. És una por que t’allunya dels teus, que fa mal, i aquest element afectiu és molt important per a les dones.

De les filles estrangeres de la teva generació, ¿la immensa majoria s’han casat de conveniència amb un cosí?

N’hi ha força, i al cap de dos o tres anys s’han divorciat. El nombre de divorcis ha pujat molt a Vic, per exemple. Però si fos un problema de conveniència seria molt fàcil de desmuntar. És una cosa més sofisticada, és la pressió de grup per aparellar-te amb algú dels teus. I la qüestió dels papers. Una de les poques maneres d’entrar legalment és casar-te amb un espanyol... Cada estiu anàvem al poble i hi havia una cua de pretendents que et deien que volien els papers. Les que vivíem aquí cantàvem moltíssim, i ens passava cada cosa... allà, quan un noi vol casar-se, se’n va a casa dels pares de la noia i porta un sac de sucre, i pels carrer ens deien: “Et portaré sucre!” El reagrupament també desequilibra la parella, perquè el marit no pot treballar fins al cap de cinc anys. Aquests matrimonis acaben fracassant, amb moltes tensions sobre com s’ha de comportar una dona casada que treballa fora... Però això ja seria una altra novel·la, un divorci a la marroquina.