Els naixements a Catalunya retrocedeixen als nivells del 1995

BarcelonaLes sales de part dels hospitals, els parcs infantils, les escoles bressol i, fins i tot, els venedors de cotxets i de bolquers en són els principals testimonis: a Catalunya fa trenta anys que cau la natalitat. L'any 2023 van néixer 54.182 nadons, 2.200 menys que el 2022, segons dades provisionals de l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat). És la xifra més baixa des de l'any 1995, i s'inscriu en una tendència de descens que ha estat continuada des del 2009, quan es van registrar 85.000 naixements. "Les generacions en edat de tenir fills actualment estan molt buides. És a dir, hi ha menys dones candidates a tenir-ne perquè ja van néixer en una època en què es tenien pocs fills", explica la sociòloga i investigadora del Centre d'Estudis Demogràfics (CED), Mariona Lozano.

A escala espanyola les xifres són similars: l'any passat es van registrar 322.075 naixements, 6.629 menys que el 2022, fet que suposa una reducció d'un 2% en l'últim any. I no només això, sinó que també és la xifra més baixa des de la postguerra, concretament des de l'any 1941, quan n'hi va haver 511.157. Segons les últimes dades provisionals de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), es tractaria del cinquè any consecutiu en què es registra un mínim històric a escala estatal; unes xifres que van lligades al fet que Espanya té una de les taxes de fecunditat més baixes del món (1,16 fills per dona el 2022) i això el situa, juntament amb Itàlia, com un dels països d'Europa amb la proporció més elevada de dones sense fills.

El cas català i espanyol il·lustren –tot i que d'una manera especialment accentuada– una tendència demogràfica que es reprodueix arreu del món: la baixa natalitat de les principals economies mundials, especialment la de la Xina. De fet, de mitjana, les dones del món actualment tenen un fill menys per dona en edat fèrtil que els que tenien el 1990. Però aquest és només un dels factors que expliquen la projecció de població que es preveu per a les dècades següents.

L'ONU, en el seu informe Perspectives de la població mundial 2024, estima que aquest segle, al voltant de l'any 2080, la població mundial assolirà el seu pic i després començarà a declinar, fins al punt que el 2100 haurà perdut vora 700 milions d'habitants, un declivi del 6%. L'organisme vaticina que s'arribarà a un màxim de 10.300 milions d'habitants d'aquí a 56 anys. "A tot el planeta tindrà lloc una transició demogràfica. Les poblacions que tenen una alta mortalitat també tenen una alta natalitat. Ara bé, quan la mortalitat s'aconsegueix reduir gràcies a les millores sanitàries, també serà necessari que disminueixi la natalitat", explica el sociòleg i investigador del CED Pau Miret.

A Catalunya, la transició demogràfica ja es va viure durant el segle XX i els demògrafs preveuen que el pic poblacional s'assoleixi una mica abans, cap a la meitat d'aquest segle. Els països que encara no han viscut el canvi de tendència –és a dir, passar de taxes altes de natalitat i mortalitat a baixes– aniran seguint les passes catalanes i entrant dins d'aquest mateix esquema. "En aquests països no hi haurà una crisi de mortalitat com la que vam viure amb la covid que provoqui el descens poblacional, sinó que, fonamentalment, hi haurà una caiguda de la natalitat en aquelles zones que encara no l'han experimentat", puntualitza l'investigador. ¿I és un problema, això? Miret ho descarta: "Que caigui la natalitat és sostenible: si cau la mortalitat, ha de caure la natalitat".

De moment, però, l'expert subratlla que, globalment, encara hi ha més naixements que defuncions. "A més, l'esperança de vida és elevada, és a dir, la gent cada cop viu més", detalla. Aquest equilibri justifica que els pròxims anys encara es podrà veure un augment de població.

No es tenen tants fills com es voldria

A Catalunya, ara, els investigadors coincideixen que el que sobretot hauria de preocupar no és la baixa natalitat, sinó la bretxa de fecunditat, és a dir la diferència entre el nombre de fills que les famílies diuen que voldrien tenir, que de mitjana són dos, envers els que finalment tenen, que és un, segons dades del 2023. "Estem en un escenari en què les parelles acaben el seu cicle reproductiu amb menys fills dels que haurien volgut tenir. Això és important perquè indica que hi ha una falta de benestar, tant privat com públic", subratlla Lozano.

Els factors que expliquen aquesta diferència són diversos. Entre ells –apunta la investigadora– destaquen la precarietat de les condicions laborals, les dificultats per crear una llar, l'augment de la inestabilitat en les parelles i la falta de suport per facilitar la conciliació entre treball i família; en definitiva, la tardança en assolir estabilitat en diferents esferes de la vida. "A les famílies catalanes els resulta difícil aconseguir les condicions que consideren ideals abans de tenir el primer fill, i quan s'assoleixen, algunes dones ja han superat l'edat fèrtil òptima des del punt de vista biològic", explica Lozano. Un exemple que ho il·lustra és que els catalans no marxen de casa fins als 29,8 anys, quatre anys per sobre de la mitjana europea, que se situa en els 26.

"Catalunya acumula un seguit de rècords negatius, com l'edat d'emancipació dels joves o els sous escassos, que contribueixen a fer que sigui una de les zones del món amb una natalitat més baixa", lamenta Miret. A més, tal com assenyalen els dos investigadors, no sembla que aquesta tendència s'hagi de revertir. "No hi ha cap indicador que apunti a un canvi. Segurament hi haurà una estabilització del nombre de fills que es tenen", diu Lozano, que subratlla que no es tracta "d'un fenomen nou". "Fa anys que sabíem que això passaria, però des de les esferes públiques no s'ha fet res", afegeix.

Així, la investigadora adverteix que a llarg termini la baixa fecunditat pot tenir implicacions polítiques, econòmiques i socials. La població estarà molt envellida –sobretot fins als anys 60 i 70 d'aquest segle–, i això influirà en l'estabilitat del sistema de pensions i l'estat del benestar tal com el coneixem actualment. "No tendirà a desaparèixer, però assistirem a altres maneres de finançament", avisa, i defensa que també cal "fomentar la immigració". Miret coincideix que el problema no "és demogràfic, sinó del sistema econòmic en general". Per a l'investigador, la solució és clara: "Si es resolgués el problema de l'accés a l'habitatge, de la precarietat laboral, de l'abandonament escolar, la natalitat augmentaria immediatament perquè hi ha un desig insatisfet entre la joventut de tenir criatures".