N'hi ha prou amb viure junts per ser una comunitat?

BarcelonaEn un món on sovint impera l'individualisme, és important debatre sobre la comunitat. Aquest dijous, en una nova sessió dels Diàlegs de Pedralbes, ho han fet el professor d’història del pensament contemporani i d’antropologia de la Universitat Ramon Llull Jordi Sànchez Torrents i el doctor en filosofia, expert en ètica aplicada, professor de la Universitat de Girona i professor col·laborador de la Universitat Oberta de Catalunya Joan Canimas Brugué. Tots dos han reflexionat sobre què significa viure en comunitat, la seva història i, també, les seves contradiccions.

I és que no sempre aquest formar part d'una comunitat neix d'un desig. A vegades hi ha gent gran que no troba alternativa a viure en una residència, o persones discapacitades que necessiten viure en centres especialitzats. Canimas avisa, però, que s'ha de distingir entre compartir un espai i un lloc, que defineix com "l'aixopluc que t'abraça i et protegeix", i convida aquests serveis socials a reflexionar sobre si el que estan oferint crea realment comunitat.

En aquest sentit, apunta que una comunitat necessita per existir llibertat, intimitat, vincles afectuosos i de no autoritat i un entorn físic amable. Requisits que, explica, no sempre estan garantits en els serveis socials i sense els quals és difícil oferir una "comunitat reparadora". Canimas, que també és membre del Comitè d'Ètica dels Serveis Socials de Catalunya, posa com a exemple que hi ha residències per a la tercera edat on els residents no poden tenir sexe, fet que coarta la seva llibertat, o que hi ha cases d'acollida en què per evitar que hi hagi abusos s'obliga a deixar la porta oberta de les habitacions malgrat que això vagi en detriment de la intimitat.

I, per altra banda, el filòsof també utilitza el temps per definir la comunitat. Així, defensa que cal distingir els conceptes grec Eó –que ell defineix com aquell temps que gaudeixes i no t'has adonat que passava– i Cronos, que fa referència al temps d'espera, el temps que es viu en un espai que no és un lloc. També Sànchez Torrents aprofundeix en aquesta idea que sense llibertat i vincles afectuosos no hi pot haver comunitat, i es pregunta si aquestes dues idees existeixen a totes les ciutats, famílies, colles d'amics i, també, en hospitals, residències sociosanitàries per a la tercera edat o presons.

El debat, fet en col·laboració amb l'ARA i moderat per la doctora en filosofia Mar Rosàs Tosàs, també s'ha centrat en la vessant més històrica del concepte de comunitat. Sànchez Torrents ha destacat el pes que la religió té en la creació de comunitats, i ha explicat que ell observa dos motius principals per unir-se en comunitat. El primer, per pròpia naturalesa humana –com a animal social–, considera que parteix de la necessitat. De la necessitat de ser amb els altres, entenent que ser expulsat de la comunitat significa la mort. El segon, la creença.