El metro de Barcelona celebra el seu 'Operación Triunfo'

BarcelonaDurant tot el dia d’ahir, al vestíbul de l’estació de metro d’Universitat s’hi va sentir música de guitarres, violins, flautes i saxos. Eren els prop de cinquanta músics que, un any més, s’han presentat a les proves d’aptitud per poder tocar en algun dels prop de 40 punts reservats pels artistes dins el metro de Barcelona. L''Operación Triunfo' de TMB l'organitza des de fa més d’una dècada l’AMUC, l’Associació de Músics de Carrer i del Metro de Barcelona, conjuntament amb la Fundació TMB. La d’enguany és la catorzena edició.

“No és un càsting ni una competició –explica Rubén H., que coordina l’AMUC–. Si no un sistema per assegurar la inclusivitat i la sostenibilitat de la música al metro i, alhora, garantir que hi hagi un mínim de qualitat”. El sistema, pel que sembla, funciona: més de 600 artistes pertanyen ja a l’AMUC i tenen permís per tocar al subsòl barceloní. Prop d’un centenar ho fan regularment i participen en les assemblees on es reparteixen els torns i espais de manera equitativa, explica el coordinador de l’associació.

Les proves d’ahir van reunir persones de totes les edats i procedències; amb multitud d’estils musicals i instruments. Entre les peces que van interpretar els artistes van predominar temes populars acompanyats de guitarres, però també hi va haver duets i trios de jazz i músics en solitari que van tocar cançons tradicionals africanes i asiàtiques.

Els motius pels quals els músics es presenten a les proves són molt diversos. N’hi ha que són intèrprets a l’atur, d’altres són aficionats jubilats, i d’altres són estudiants que volen guanyar experiència musical davant el públic o guanyar uns diners extres per pagar-se la universitat.

“El que està clar és que ningú es fa ric amb la música al carrer –diu Ruben H., que també és músic itinerant–. El metro no és, per a nosaltres, un espai d’explotació econòmica. Encara que hi hagi qui ho pensi. Viure de l’art en general és molt difícil i, amb sort, els que dediquen molt de temps a tocar al metro poden aconseguir la meitat del salari mínim. Suficient per dormir i menjar un plat d’espaguetis”.

Tot i que la convocatòria i l’organització interna dels músics va a càrrec dels mateixos artistes itinerants del metro, la tasca del jurat va delegar-se en professors de música de l’Escola de Músics i l’Escola de Música Juan Pedro Carrero. “Així evitem el nepotisme”, explica Rubén H, que exerceix de president de l’AMUC “per imperatiu legal” i que recorda que cada tres anys se celebren eleccions en assemblea entre els músics.

Les proves d’idoneïtat van seguir ahir la mateixa pauta que a les edicions passades. Els aspirants s’havien d’apuntar dies abans de la prova i se’ls citava a una hora en concret, havent-se de presentar almenys 30 minuts abans. Després, cadascun dels candidats interpretava davant el jurat uns pocs temes dels 20 o 30 que ells mateixos havien proposat. Els criteris a valorar: l’originalitat i la varietat del repertori, la riquesa creativa de la proposta i la diversitat cultural, estilística i instrumental.

“Normalment entren el 60% dels músics que s’hi presenten. Tenim aquest criteri de selecció perquè els mateixos músics no entorpeixin a altres músics. Així evitem gent que no ho faci bé, o que sigui ofensiva, o que faci massa soroll...”, explica Rubén H. Segons els impulsors de les proves, el projecte d’AMUC i TMB és únic al món pel seu caràcter assembleari, de qualitat i sense incidències. “Aquí es tracta de tenir corresponsabilitat entre músics i TMB per respectar l’espai i l’art. Si no ens organitzem i hi ha problemes, el que pot passar és que qui mana decideixi tallar de soca-rel i prohibir la música al metro. Però per sort, a Barcelona estem molt millor que en altres ciutats”, explica Rubén.

El metro, un espai musical

Per a Rubén i la resta de membres de l’AMUC, el carrer, el metro i els espais públics en general són l’àmbit natural de la música. I per aquesta raó cerquen protegir-lo i reivindicar-lo. En paraules del coordinador de l'AMUC, la mateixa presència de la música a l'espai públic és un signe de democràcia. I la seva manca, tot just el contrari. “La música va néixer a l’espai públic, i aquí morirà. Barcelona sempre ha estat una ciutat de pas pels músics, i així ha de seguir”, afirma Rubén H.