Berta Frigola i Santiago Frigola: “Música trista? Jo no sé com és realment la música trista”

El Santiago Frigola (Barcelona, 1965) forma part de la quarta generació d’un família barcelonina de persones sordes. Ell és professor de la Facultat de Traducció i Interpretació a la Universitat Pompeu Fabra. Amb els seus fills, Berta i Pedro, han muntat Laifari, una cooperativa per visibilitzar la llengua de signes i que la societat tracti les persones sordes amb normalitat. Tot i que no hi ha un cens precís a Catalunya, la comunitat sorda signant –la que s’expressa amb la llengua de signes– rondaria les 12.000 persones. I de persones oïdores que sàpiguen la llengua de signes, bàsicament per necessitats familiars, arribaria fins a les 30.000. Per fer possible aquesta entrevista, la Mireia Izal ens ha ajudat en la interpretació. 

Què és Laifari?

— B.F.: És una cooperativa que hem creat tres socis, tres persones sordes, el 2022. L’objectiu és donar visibilitat a la llengua de signes i difondre-la a través de diferents canals. I que les persones sordes, si tenen alguna necessitat en algun àmbit, per exemple, on falti la llengua de signes, on falti l’accessibilitat, la inclusivitat a la seva vida diària, que nosaltres puguem cobrir aquestes necessitats. 

¿Hi ha una sola llengua de signes arreu del món?

— B.F.: La llengua de signes no és igual a tot el món. A Catalunya hi ha la LSC, la llengua de signes catalana, i hi ha la LSE, l’espanyola. En canvi, a Sud-amèrica es parla castellà, però s’hi parlen moltes altres llengües de signes. Per exemple, a Mèxic tenen la seva llengua de signes, a l’Equador tenen la seva llengua de signes. No és universal. A cada territori hi ha una llengua de signes diferent.

Es calcula que n’hi ha unes 300, de llengües de signes diferents.

— S.F.: Sí, la llengua de signes catalana està inclosa en aquest recompte. De llengües orals n’hi ha unes 6.000. Pot ser que fa deu anys hi hagués menys llengües de signes, però realment perquè s’havia investigat menys. Ara s’ha descobert que n’hi ha 300, però potser es descobreix que n’hi ha 1.000.

I quantes coexisteixen a Catalunya, a banda del català i el castellà?

— S.F.: A Catalunya fem servir la llengua de signes catalana. Al País Valencià fan servir la llengua de signes espanyola i a les Illes Balears també. A Menorca és possible que també es faci servir la llengua de signes catalana perquè hi ha molt d’intercanvi. Però realment depèn de la història i de l’herència de cadascú. 

¿Però una persona que usa la llengua de signes catalana amb una que empra la llengua de signes espanyola s’entenen?

— S.F.: Sí. Són com llengües cosines germanes, perquè realment venen de la llengua de signes francesa. Hi va haver una escola a París que va començar a difondre-la i després va arribar aquí, a Espanya i a Catalunya. I tenim molta relació. Però nosaltres tenim la nostra llengua de signes, i coneixem l’espanyola i a l’inrevés. Ens podem entendre perfectament. 

Quan el Parlament, el 2010, reconeix la llengua de signes catalana, ¿això què vol dir, que passa a ser llengua oficial?

— S.F.: Bé, és una mica complicat, perquè sí que la reconeix, però no acaba de ser una llengua oficial. Hi ha un compromís per donar aquest impuls a la llengua de signes catalana, per defensar-la i defensar-ne els usuaris, però no és oficial. A Catalunya estan reconegudes quatre llengües: català, castellà, aranès i llengua de signes catalana. Però com a pròpies, aquí a Catalunya, n’hi ha tres: el català, l’aranès i la llengua de signes catalana. 

Què canviaria per a vosaltres que la llengua de signes catalana fos llengua oficial, fos la quarta llengua oficial?

— S.F.: Doncs que totes les persones que vivim a Catalunya hauríem d’aprendre la llengua de signes, fóssim sordes o no. Que a les escoles s’ensenyés aquesta llengua i que tots els nens aprenguessin llengua de signes catalana, igual que el català. I que la societat, a la seva vida quotidiana, la fes servir i que quan volguessin tenir contacte amb una persona sorda això no fos un problema i fos una llengua més, perquè s’ha de pensar que té molts beneficis i destrueix els límits de la comunicació. 

— B.F.: És una comunicació més que tenim i que no ens ha de fer patir com a persones oïdores aprendre una altra llengua. Si s’ensenya de ben petits, ja als 6 mesos, es poden comunicar igualment encara que siguin oients. Això és un benefici. 

¿Hi ha una llengua de signes internacional que serveix per comunicar-se per viatjar arreu del món?

— B.F.: Hi ha un sistema de signes internacional, però no és una llengua. És un sistema que es fa servir per comunicar-se arreu. A la major part del món la fan servir els joves, perquè a través de les xarxes socials ha sigut molt fàcil aquesta difusió. I és una llengua viva. És un sistema realment més visual, més gestual, i a través del qual les persones d’arreu del món ens podem entendre. La llengua de signes catalana és una llengua que té més gramàtica, en canvi aquest sistema global és una comunicació més bàsica. 

¿En l’àmbit de l’educació primària, quin és el gran problema que us trobeu amb els més petits?

— B.F.: A l’educació primària, la nostra opinió és que ara s’està en crisi perquè hi ha moltes persones que no coneixen la llengua de signes. Per tant, els nens sords, que neixen sords, significa que sempre seran sords. El cervell cognitivament ja està preparat per tenir aquests inputs visuals, però el que fan és posar aquests nens en un context en què no hi ha altres persones sordes. I aquest cervell no s’acaba desenvolupant cognitivament com hauria de ser. I això és una pena, perquè implica un retard en l’aprenentatge d’aquesta persona. La llengua de signes és positiva, suma, és un extra, no és negativa i també serveix per comunicar-se amb altres persones oïdores que la poden aprendre. Però el que és principal és ensenyar als petits aquesta llengua de signes perquè es puguin comunicar. 

¿Si tot això no es fa, és per falta de recursos econòmics, per falta de personal o per falta de voluntat?

— B.F.: Els nens tenen un cervell que és com una esponja i estan molt preparats per rebre una llengua. I és important que la família també ho sàpiga, que tinguin referents adults que els ho puguin explicar i que aquests nens puguin estar en contacte amb altres nens sords, també. Per exemple, a la meva família som sords i jo vaig néixer sorda i no me’n recordo realment com vaig aprendre la llengua de signes, perquè va ser una cosa natural. Si em diuen: "Quan vas aprendre la llengua de signes?" Doncs no ho sé, jo et diria: "Quan vas aprendre a parlar, tu?" 

— S.F.: Parlant d’educació, hi ha diferents perspectives. Hi ha l’objectiu que aquests nens puguin estar inclosos a la societat per treballar, comunicar-se, tenir relacions socials. I es veu com a aquesta persona sorda se la intenta disfressar per ser una persona igual que les altres. Però ens oblidem que hi ha una llengua natural que aquesta persona ha d’aprendre i que li hem de donar, com ha dit la Berta.

Passem al consum audiovisual. ¿Esteu satisfets de les televisions, dels serveis que ofereixen de subtitulació en sèries, en pel·lícules, de la interpretació en els informatius? 

— S.F.: El que hem de tenir clar és que l’intèrpret que ha après aquesta llengua més tard i l’intèrpret que té aquesta llengua com a llengua nadiua són figures diferents. Només l’intèrpret que té la llengua de signes com a llengua natural tindrà una expressió i el signat serà més natural. També penso que a les pel·lícules i a les sèries s’hauria d’incloure aquesta figura de l’intèrpret amb la llengua nadiua. En d’altres països ho fan. 

— B.F.: Nosaltres estem acostumats als subtítols, però hi ha canals que no ofereixen ni aquest subtitulat. I és molt important que visualment estiguin ben adaptats i inclosos com una llengua més. I que les persones sordes puguem escollir si volem subtítols o volem la llengua de signes, en igualtat de condicions.

Per tant, amb la subtitulació del cinema no en tindríeu prou?

— B.F.: Exacte, no és suficient. Primer perquè realment hi ha molts cinemes que no tenen subtítols. Després, perquè necessito que em donin tota la informació, perquè els subtítols no són només els diàlegs. Necessito que em diguin si hi ha música. Però moltes vegades posen “música trista” i jo realment no sé com és la música trista. Per tant, no se’m dona aquesta informació. Hi ha moltes vegades que directament no hi ha ni llengua de signes, ni subtítols, res. Hi ha molts canals de televisió en què això també passa. 

— S.F.: Per exemple, aquí a Catalunya hi ha moltes persones que volen que les pel·lícules estiguin en llengua catalana perquè és la seva llengua. Doncs jo el que vull és tenir-hi accés en llengua de signes catalana, que és la meva llengua, i poder entendre perfectament el que està passant i no haver de passar pel doble pas d’un subtítol, sinó tenir l’intèrpret inclòs a la pantalla, i que jo senti que aquesta pel·lícula també és meva i m’hi pugui identificar.

— B.F.: Per exemple, quan veiem pel·lícules espanyoles, moltes vegades no hi ha subtítols. Per què? Perquè com que estan en català o en castellà, ja directament no hi ha subtítols. Només les subtitulen quan estan en anglès i no pensen en l’accessibilitat de les persones sordes, simplement s’enfoquen a les persones oïdores.

En l’àmbit laboral, el principal handicap continua sent anar a demanar feina?

— B.F.: Sí. Quan una persona sorda vol anar a buscar feina i ja està formada o té un títol, a les empreses el que els fa més por és que sigui una persona discapacitada. No saben si podrà fer bé la seva feina i acaben agafant una altra persona pels problemes de comunicació que això pot comportar. Encara ara, al segle XXI, moltes vegades ens pregunten: "Ets sorda, però pots conduir? Pots fer això? Pots fer això altre?" Hi ha molts prejudicis.

Fins no fa tants anys es parlava dels “sordmuts”. Això era un error? 

— S.F.: Sí, és un error molt greu, i a la comunitat sorda ens molesta que es faci servir aquest terme. És a dir, que no fem servir el mateix canal que les persones oïdores no significa que siguem muts. El que passa és que no hi podem sentir i aquesta persona té dret a decidir si vol fer servir les cordes vocals o no. Però fent servir “sordmuts” se’ls etiqueta i és un error. Realment s’ha de dir persona sorda.

Acabo. Quan heu de trucar a emergències, al 112, us hi podeu entendre?  

— S.F.: No, no està cobert. Hi ha hagut molts projectes relacionats amb el 112. Hem intentat contactar-hi moltes vegades, però sempre ha sigut un problema. Hi ha altres països que tenen sistemes d’emergència que ja estan adaptats. S’ha de canviar aquesta mentalitat i s’ha de tractar aquestes persones com uns ciutadans més i no mirar tant les despeses, sinó la vida.

QÜESTIONARI HALSMAN

Les pitjors barreres són les comunicatives?

El trilingüisme hauria de ser el català, castellà i llengua de signes?

La contaminació acústica no està prou mal vista?

La política escolta els sords?