La mort dels monstres no serà televisada

Van prohibir pensar i van prohibir parlar, com havia predit el poeta, i si hi havia alguna remor persistent l’ofegava l’estrèpit constant dels engranatges que comandaven els monstres. Quan dic parlar no vull dir les converses de tràmit, hola, bon dia, una barra de quart. Vull dir escoltar-se i entendre’s i anar més enllà del que se sabia. Vull dir el parlar que segueix i precedeix idees més brillants. Vull dir enraonar, que no deixa de ser una manera de pensar amb els altres.

Van prohibir pensar però era difícil controlar-ho. La gent sabia dissimular, fer cara de lluç quan per la sang bullia la idea més subversiva, o es clavava al fons de la retina la imatge viva d’un estiu més lliure. Molts haurien preferit eradicar els records, eliminar-los com els havien fet cremar les cartes i les fotografies, però sempre hi havia petits brins de felicitat passada que arrelaven en el moment més inesperat. O, encara més perillosos, instants de felicitat present, absurda, silent, fugissera, però innegable com la lluentor dels ulls que calia abaixar per no descobrir-se. Algú que et somreia quan els guàrdies no miraven, una mà que fregava la teva un segon més del que era estrictament imprescindible. I l’inconfessable, el que hauria estat castigat amb la pena de mort: l’esperança, ni que fos tímida, que algun dia les coses canviarien.

Els monstres no eren estúpids; sospitaven, si no sabien, que la gent continuava pensant, tot i el guió impecable que es dictava cada dia a les escoles, a les places, a les pantalles. Intuïen que es feien servir les paraules més innòcues (cactus, forquilla) per passar missatges secrets (t’estimo, mira’m), però no tenien manera de saber del cert quines paraules, quins missatges, i a més els codis canviaven cada dia.

Van prohibir pensar, però havien d’acontentar-se, doncs, amb la semblança de la ment en blanc, o de la ment en el color exacte que dictaven aquella setmana els monstres. I els monstres van estar contents un temps amb la façana de pau morta.

Monstres i sequaços

Hi havia, però, petits atacs als engranatges. Sense que ningú confessés per què, un dimecres qualsevol l’alba descobria els carrers entapissats de roses de paper. Un diumenge hi havia arcs de Sant Martí pintats a les parets de les fàbriques. Un dilluns al vespre molta gent, molta, feia com que s’havia oblidat d’engegar la televisió.

Els monstres enviaven llavors els sequaços a investigar i ningú no en sabia res, ningú no en pensava res. O això deien, seguint el guió. Fins que els monstres van trobar la manera d’ofegar també els sabotatges i, un temps, va tornar la pau més morta que mai, més dòcil encara, més estèril.

Van trobar el primer sequaç amb el cap esclafat contra el vitrall del banc nacional, com volent dir. Ràpidament es va netejar qualsevol indici d’insubordinació, es va ofegar l’alè de qui va gosar apuntar que havia passat alguna cosa fora del normal, es va programar un partit important per a aquella mateixa tarda.

Els següents van aparèixer penjant de les antenes enormes que presidien la ciutat, empalats davant les botigues d’articles de luxe, embrutant de sang les estores dels millors hotels.

Era fàcil, però molest, trobar sequaços nous, i als monstres no els agradava el caire violent que prenia la situació. Preferien els temps de calma, no haver d’interrompre les sessions de golf o de massatge. Dormir tranquils perquè la plebs tenia pa per menjar més o menys cada dia, i escoles per aprendre el guió més o menys amablement, i un sostre precari que els cobria. Preferien que de camí cap a la feina els ciutadans de bé no trobessin els cossos morts dels sequaços, que cada cop apareixien més mutilats i en escenaris més difícils de netejar.

I, a més, hi havia els rumors cada vegada més difícils de tapar que deien que aviat serien els monstres mateixos, i no els sequaços, els que rebentarien. Rumors en codi (cullera, síndria) que anaven canviant, però que regaven sense dubte fins les esperances més tímides (futur, alegria).

Van prohibir parlar i van prohibir pensar, sense adonar-se que el que prohibien era somiar, imaginar un futur millor, si no per a un mateix, per als fills dels fills, algun dia. Van prohibir pensar i no van veure que la violència de viure sense somnis era l’única intolerable, l’única impossible d’empassar amb la sopa fada del futbol i els programes de xafarderies. Van deixar la gent sense somnis i no hi va haver més remei que exterminar els monstres, un a un. Mirar-se els cadàvers i la sang ben vermella, ara sí, tacant-los les mans. La sang que feia anys que vessaven, a cop de llei injusta, cada dia.