Punset: Mort d’un anarquista

BarcelonaLa d'Eduard Punset és la mort d'un anarquista. Un home a qui no li agradava ser manat i que va saber canviar de país, de feina, de partit polític i d'opinió tantes vegades com li va donar la gana. Va viure a Londres, a Suïssa, a Haití, als Estats Units i a França. Va ser economista, polític, conseller de Tarradellas, ministre de Suárez (l'únic que parlava anglès), eurodiputat i, a partir dels 60 anys, en la seva última reinvenció, divulgador científic a la tele. Moltes vides en una: tantes, que fan de Punset un personatge inabastable en un obituari apressat.

Criatura hipnòtica i singular, que parlava de les emocions a finals dels anys 90, quan no ens en parlava ningú. Un solitari que volia ser a prop de la bellesa i de la intel·ligència. Un seductor a qui li agradava que l'escoltessin. Una ment brillant incapaç, com tantes altres, de resoldre les qüestions més simples de la vida quotidiana. Algú que aquests últims anys es referia a nosaltres, els homínids, com si ell fos un exemplar únic d'una altra espècie que, observant-nos des de fora, tingués la capacitat de fer de les nostres vides una cosa una mica millor.

Potser per això alguns vam arribar a fantasiejar amb la idea que efectivament ell fos immortal. “Probablement no em moriré mai” serà el seu epitafi. Avui ho defensaria amb el mateix convenciment que ho va fer l'any 2010, a 'El convidat' (TV3). Que som àtoms en un 90% i que els àtoms són eterns. Que efectivament s'ha mort, però que no estava escrit en cap gen que ell s'hagués de morir. Deia que la felicitat era a la sala d'espera de la felicitat, en el gos que remena la cua quan veu que li arriba el menjar. Avui li preguntaria si la mort també és a la sala d'espera de la mort.