Mor Silvia Reyes, incansable activista trans
Va passar per la presó en nombroses ocasions i mai va deixar de lluitar pels drets dels transsexuals
BarcelonaSilvia Reyes (Las Palmas de Gran Canaria, 1949), que va anar a Barcelona el 1972 amb l'esperança de trobar feina i més llibertat que a Las Palmas, ha mort als 75 anys. Mai va deixar de lluitar pels drets dels transsexuals i sempre va ser extraordinàriament generosa a l'hora d'explicar la seva història.
Silvia Reyes va arribar a Catalunya creient que podria treballar en el sector de l’hoteleria. De fet, va treballar en un hotel de Lloret de Mar, però després de quatre mesos li van dir que o deixava de depilar-se les celles i es tallava els cabells o la feien fora. “Només em podia quedar si em vestia d’home, no em volien ni per fregar els plats”, explicava en una entrevista a l'ARA. Va marxar. Així era ella, mai va cedir en aquest aspecte. Ni va renunciar a vestir-se com ella volia ni a la seva orientació sexual. Sense feina, es va anar quedant sense recursos i, finalment, va acabar exercint la prostitució al passeig de Gràcia. Ho va fer durant tres anys i la van detenir una trentena de vegades.
Va passar uns mesos a la Model, on els homosexuals estaven aïllats, i després al penal de Badajoz. “Em van aplicar la llei de perillositat social. A la presó venia un psicòleg a examinar-me i va concloure que tenia una personalitat molt femenina amb brots d’esquizofrènia”, deia. En va sortir el 27 de novembre del 1975, pocs dies després de la mort de Franco. El 1977 encara estava vigent la llei de perillositat i rehabilitació social, aprovada el 1970, que havia substituït la ley de vagos y maleantes, modificada pel règim franquista el 1954 per incloure-hi la repressió als homosexuals. La llei establia que se’ls podia sancionar amb multes o tancar-los a presons i centres psiquiàtrics per sotmetre’ls a teràpia. Quan va sortir de la presó, li van dir que no podia tornar a Barcelona durant dos anys i es va dedicar a fer espectacles per França i Suïssa. Als 54 anys va baixar dels escenaris perquè s'havia "cansat" d'aquella vida, que li va permetre poder ajudar econòmicament la família que l'havia repudiat.
El que més desitjava era tenir el cos d'una dona. Quan vivia en una pensió al carrer Hospital, va intentar aconseguir hormones: les venien d'estraperlo en una farmàcia del Raval. "Peti qui peti, em volia posar pits i en pocs mesos me'n van sortir uns de preciosos", recordava. Des del primer moment, va ser molt activa a l'hora de lluitar pels drets dels transsexuals. Va participar en la primera manifestació LGTBI a l'Estat: va ser el 26 de juny del 1977, quan unes 4.000 persones van sortir a la Rambla de Barcelona en defensa dels drets LGTBI. Hi havia gais, lesbianes i transsexuals, però també feministes i sindicalistes que exhibien pancartes en què es podia llegir: “No som perillosos” o “L’Església no ens accepta, però Déu ens estima. Per alguna cosa ens va crear”. La manifestació, que va acabar a Canaletes amb la intervenció de la policia, càrregues i bales de goma, va protagonitzar moltes portades de la premsa internacional.
Reyes no només va viure moments molt durs durant la dictadura i la Transició. També va haver de patir en democràcia. La va marcar moltíssim la mort de la seva companya, Sonia Rescalvo Zafra, assassinada per un grup de neonazis membres dels Boixos Nois al Parc de la Ciutadella, a Barcelona, el 1991.