Adeu a Arcadi Oliveres, l'economista que volia un món més just

Els moviments socials han perdut avui una de les seves veus més estimades –i respectades–. Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945), economista de formació i pacifista per convicció, ha mort als 75 anys. Significat en lluites com el No a la guerra, el 0,7%, l'antiglobalització o l’objecció fiscal a la despesa militar, Oliveres va ser una de les veus que el 2011 es van situar de manera més clara al costat del moviment 15-M, convençut que calia una democràcia més directa. Va exercir de professor d'economia aplicada a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i va presidir durant 13 anys Justícia i Pau, una entitat que treballa per a la defensa dels drets humans, la justícia social i la pau. També va presidir la Fundació Universitat Internacional de la Pau. Després que a finals de gener li diagnostiquessin un càncer de pàncrees, va passar els seus últims dies a casa seva on va rebre –ell hauria matisat que rebre no, sinó estimar– moltíssimes visites. “Aquests dies són dies feliços, em sento molt estimat”, va dir a l'ARA en una entrevista.

La utopia sí que és possible

Oliveres creia fermament que un altre món era possible i així ho va defensar sempre. Era infatigable, anava allà on fos per compartir les seves idees i la seva lluita per les desigualtats i el desarmament. Va visitar centenars d'instituts per invertir els discursos oficials i explicar que hi ha utopies possibles. Al llibre Un altre món (Angle Editorial) ho deia clarament: "És possible un altre món? Crec que sí. I crec que, a més, és necessari davant l'accelerada degradació del nostre planeta. Vivim immersos en uns sistemes de relacions de poder, de control i de lligams que ens aclaparen cada dia". Tanmateix, ell era una persona optimista: "Lluny del pessimisme més passiu, soc d'aquells a qui agrada trobar nota d'optimisme, encara que cada dia rebem impactes negatius, encara que el canvi no sigui d'avui per demà". Si hi ha intencions, explicava, ja hi ha un començament per canviar les coses.

Els canvis, però, no són possibles si no s'està ben informat. Oliveres era expert en relacions nord-sud, comerç internacional, deute extern i economia de defensa i un lector voraç de la premsa internacional. Tenia una gran hemeroteca i conservava pràcticament tots els exemplars de Le Monde. En el terreny editorial va col·laborar en múltiples publicacions. En solitari va publicar Un altre món, Contra la fam i la guerra, Diguem prou! Indignació i respostes a un sistema malalt o El meu camí cap a la utopia , tots a Angle Editorial, que també va publicar aquest febrer el seu últim llibre: Paraules d’Arcadi. Què he après del món i com podem actuar.

Honest i conseqüent

Als seus llibres no només proposava canviar les coses sinó que també explicava com fer-ho. Donava voltes i voltes a les alternatives que podien fer possible un món més just i les explicava sempre amb un gran entusiasme. Oliveres va ser una persona extremadament honesta i coherent. Molt crític amb el sistema capitalista i el consumisme desaforat, portava a la pràctica les seves idees. Sempre deia, amb aquells ulls afables que tendien a somriure, que es comprava la roba de segona mà i casa seva era extremadament austera. Va ser també una persona molt generosa en tots els aspectes, mai no tenia un no per a ningú.

Va triar sempre els seus camins, uns camins heretats en bona mesura pel seu entorn familiar, ja que va ser educat per un pare pacifista i catalanista i una mare extremadament vital que va batallar per fer millores de barri. De petit, va anar als Escolapis i un dels seus professors va ser Lluís Maria Xirinacs, que al primer dia de classe els va dir que allò no era una classe sinó una república. Un altre professor determinant va ser Francesc Botey, un escolapi que passava llargues temporades al Tercer Món. Va rebre una educació més progressista que l'època que li va tocar viure. La universitat la va viure en plena revolució del Maig del 68 i en un moment en què a Catalunya aflorava amb força la lluita antifranquista.

Allà també va tenir professors que el van influir molt com Jordi Nadal o Manuel Sacristán. Va ser activista des de molt jove. L'any 1976 va participar en la Marxa per la Llibertat, per la qual va ser detingut. D'aquesta època, els últims anys del franquisme, sobretot recordava la nit del 26 de setembre del 1975. L'endemà a la matinada van afusellar Juan Paredes Manot, també conegut amb el sobrenom de Txiqui. Oliveres formava part de la campanya contra la pena de mort i ho va intentar tot per evitar-ho, fins i tot va trucar al Vaticà. "Des d'aquella nit del 1975 en què van afusellar el Txiki, cada 26 de setembre dormo malament", deia.

L'any 2013 va impulsar, al costat de la monja Teresa Forcades, el Procés Constituent de Catalunya i dos anys després va rebre la proposta de liderar la candidatura de Catalunya Sí que es Pot al Parlament. La va descartar. "Jo mai m’he imaginat de diputat", explica ara al llibre Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar.

Ell es dedicava a "l'altra política", la que es fa fora de la institució per intentar canviar les coses. De fet, ja en els moments posteriors a l'esclat del 15-M, demanava als indignats, en una entrevista a l'ARA, que no es convertissin en un partit i entressin en política: "Seria la seva mort". Optimista convençut, creia que un altre món era possible i que valia la pena intentar-ho fins al final.

Es va doctorar en ciències econòmiques a Universitat de Barcelona, tot i que abans va intentar estudiar enginyeria per satisfer el pare. Durant els anys d’estudiant es va implicar molt en les assemblees clandestines del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona i va participar en la Caputxinada del 1966. Més tard va entrar a militar a l'organització Cristians pel Socialisme, a Pax Christi i a l'entitat Justícia i Pau, que presidiria durant tres mandats.