Montserrat Carulla: “Jo era una dona trista, i només vius una vegada. I em vaig separar”

Als 84 anys, acaba de tancar la seva carrera d’actriu.

L’hem tancat. Ja vaig dir que em retiraria quan s’acabés La iaia, i es va acabar a Mallorca. Ja no vull estirar més la corda. Actors que admirava la van estirar més del compte i ens feien patir molt, i ells patien moltíssim.

I què se sent?

Una certa nostàlgia. Però sóc una dona que no mira enrere. Sé que he fet coses bé, d’altres no tan bé, i fins i tot malament, però miro a l’horitzó.

I ara què hi veu?

Una certa tranquil·litat, que potser em fa falta. Potser llegiré més, escoltaré més música, passejaré més, estaré més amb el meu home, que el tinc desesperat perquè sempre vaig d’una banda a l’altra...

Plega als 84 anys, dalt de l’escenari. Com hi ha arribat?

No és fruit de la casualitat, sinó de la constància, l’estudi, la dedicació, que m’agrada molt la meva feina i en gaudeixo. És un premi a la vida.

¿La satisfacció a l’escenari és quan tens l’aplaudiment?

És quan estàs fent una escena i notes que tens el públic a la mà. Perquè es nota. Aquell silenci tan especial, aquell “ara ja són meus”. La màgia que hi ha entre els actors i la platea, el silenci perquè la gent gairebé ni respira, i notes que els tens a tots amb tu. Aquesta màgia em compensa de tots els moments dolents. Sempre tens por, perquè no tots els personatges que ens fan feliços a nosaltres fan feliç el públic. Però quan veus que arribes al públic... I parlo del teatre, perquè el teatre és el pare i la mare de la resta. Ni la televisió, ni el cinema... És el teatre. El teatre és viu. La televisió és la filleta una mica desemparada del cinema. El cinema té una grandiositat que no té la televisió.

Què cal per ser una bona actriu?

Oblidar-te de tu, perquè hi ha actors que es repeteixen sempre. Gary Cooper era un gran actor, però era sempre el Gary Cooper. En canvi, hi ha actors camaleònics, que es transformen amb el personatge. Això és el que admiro. Creure tan profundament en allò que fas que és com si et passés. Quan fas una escena en què t’emociones i plores, el sistema nerviós ho ha d’acollir com si et passés a tu. Ara, què passa en el meu sistema nerviós quan estic plorant desesperada en escena? Sap que l’enganyo?

Aquesta és bona! I a quina conclusió ha arribat?

No ho sé, perquè som molt complexos, nosaltres [riu]. Sí que sé que quan tanco el camerino me’n vaig a casa i m’oblido que sóc la Montserrat Carulla actriu. Sóc una dona com les altres, amb el marit, els fills, una casa, que se li crema el sofregit...

Creu que les dones de la seva generació tenen dret a sentir-se estafades?

Sí, però més que la meva generació, la de la mare. Aquelles dones que van veure com els seus homes anaven a la guerra o a la presó, que es van quedar soles amb els fills, que els van tirar endavant... La mare treballava totes les hores, dins i fora de casa... Els tinc un respecte immens. La generació posterior hem lluitat i treballat, però aquell esforç de tirar endavant la família i el país va ser admirable. Jo llegia molt, i em va ajudar molt. L’àvia em donava 10 cèntims cada setmana i jo me’ls guardava. I un dia, vaig comprar-me un llibre. A casa no hi havia entrat mai un llibre.

I quin es va comprar?

A la botiga em van preguntar quin i vaig dir “Vostè mateix” [riu]. L’home devia veure que aquella nena de 10 o 12 anys tenia inquietuds, i em va vendre La pietat perillosa, de l’Stefan Zweig. Els llibres... Un dia, a casa uns cosins, en vaig agafar un i vaig dir: “Mira que bé, entenc el francès”. I els cosins em van dir que no era francès, que era català! Mai havia tingut a les mans un llibre en català!

Com era la seva escola?

Era el Sagrat Cor. Les nenes riques entraven pel carrer Diputació, i per Bailèn hi entràvem les nenes pobres. A les riques no les vèiem, i portàvem fins i tot uniformes diferents. Només les vèiem el dia de la Primera Comunió. Però no les veia ni al pati, perquè hi jugaven a hores diferents. Un Dijous Sant ens va cridar la mare superiora i ens va dir que ens rentéssim els peus ben nets, i ens van regalar unes espardenyetes i uns mitjonets blancs. Ens van dir que portéssim l’uniforme ben net i planxat, i les nenes riques ens van rentar els peus a nosaltres, en senyal d’humilitat. Jo pensava: “I si li donés una puntada, a aquesta nena?” Era en ple franquisme, això, eh?

I es devia preguntar per què hi ha rics i per què hi ha pobres...

Sí. I a més l’hi comentava al pare, i em deia que sempre n’hi havia hagut i sempre n’hi hauria, i que “tu, calla i menja”. Jo era una nena que preguntava i a casa no tenia mai resposta, perquè eren preguntes bastant fondes. Em vaig acostumar a preguntar-me i contestar-me jo. Vaig començar a treballar amb 15 anys, al Col·legi de Farmacèutics, davant de casa. M’ho vaig passar molt bé. Ens encarregàvem de les receptes de la Seguretat Social. Era una sala grandiosa plena de noies amb les màquines. Les farmàcies ens enviaven les receptes i nosaltres les passàvem a màquina per saber quant se’ls havia de pagar. N’hi havia unes quantes de les grandetes que s’emportaven feina a casa i els pagaven un percentatge. Vaig preguntar com podia emportar-me receptes a casa i em van dir que em passarien les que elles tenien a casa, però cobraria el 50%. Els deu primers dies del mes, fins a altes hores de la matinada.... Em va quedar el dit tort de tant escriure. Però, de tota manera, oi que notes que no em queixo?

I la crec perquè m’ha dit que em parla la Montserrat Carulla, no l’actriu.

L’actriu només actua als escenaris [riu].

A quina edat va fer el primer petó?

El primer petó me’l vaig fer amb el Felipe... Perquè el pare era dels que, quan un noi ens acompanyés a casa, havia de pujar a parlar amb ell. El primer que em va acompanyar -jo treballava a Radio Nacional, aleshores- va ser el Felipe Peña. Ell feia veus al ràdio-teatre i jo muntatge musical. I el pare va voler que pugés a parlar-hi.

I què li va dir son pare?

Que jo era una nena decent, i que si m’acompanyava per treure’m alguna cosa, que s’ho tragués del cap perquè li trencaria les cames. No em va fer cap favor, perquè l’ideal és que jo hagués passat de mà en mà com la falsa moneda, que s’aprèn molt.

El seu pare va estar ingressat als camps d’Argelers.

Sí. Després va ser a la Model, i vaig estar força temps sense veure’l. Un dia, quan vaig tornar d’escola, la mare em va dir que anés al terrat, que hi tenia una sorpresa. Vaig pujar i ell anava amb uns pantalons negres i una camisa blanca arremangada, i estava recolzat a la paret. Me’l vaig quedar mirant. Em va dir: “Montserrat, que no em coneixes?” Li vaig preguntar si era el papa. Estava tan canviat, sec, negre del camp de concentració, trist... Ell era un home que era com un cascavell, alegre, i mai més el vaig veure riure. Mai més. Ho va passar molt malament. Vam perdre una guerra i ens van triturar. Jo dic que no tinc rancúnia però no sóc sincera. Tinc rancúnia. Tota aquella pobra gent que marxava a Perpinyà caminant, els vells que els portaven en braços, amb matalassos...

Però no en devien parlar a l’hora de dinar, com tantes famílies.

No. A més, no enteníem la magnitud de la tragèdia. Vèiem que el pare no hi era, que la mare treballava com una desesperada, amb un mal humor horrorós perquè no arribava a final de mes, que feia trampes amb l’electricitat, robava el carbó de les golfes i no tenia l’home. Tot això et va marcant, per això comprenc tant la gent.

En quin sentit?

Que de vegades penso: “Mira aquest home o aquesta dona quina actitud més estranya que té...” I penso: “Què li deu haver passat a la vida?” Gent que és difícil perquè ho té difícil avui.

Vostè es va separar quan la majoria de dones no s’atrevien a fer-ho.

Pensa que jo treballava a Televisió Espanyola, a Miramar, i quan ho van saber em van fer boicot, em volien castigar perquè tornés amb ell. I jo no hi vaig tornar. El meu home era un bon home, és el pare dels meus fills i tenia moltes qualitats. Però no era per a mi, no era el marit ideal. I vaig pensar que si tota la vida havia d’estar així... Va ser un escàndol. Jo, tan tímida, discreta, que m’atrevís a deixar el marit... Vaig estar un any sense treballar, fins que els set realitzadors de Miramar van anar junts a parlar amb el director. Ells em posaven als repartiments, però la direcció posava “ ausente ”. Li van dir que si jo no tornava a treballar farien vaga. I aleshores em van tornar a donar feina.

Quant temps feia que estava casada quan es va separar?

Setze anys. Va arribar el moment que vaig dir-me que quan la filla gran tingués 16 anys i es pogués quedar a casa amb els petits em separaria. I així ho vaig fer. La vida només la vius una vegada, i no la volia viure trista i amargada. Jo era una dona trista. Quan em vaig separar em van dir si estava boja. A les criatures els van preguntar amb qui volien anar i van dir que amb mi. Em preguntaven com m’ho faria i vaig dir que me’n sortiria, i ho vaig fer.

Sortint per la televisió i sent famosa, no li devien faltar pretendents.

En tenia molts, era molt mona jo, eh? Però em deien que quan eren joves havien estat molt enamorats de mi. I jo els deia que m’ho podrien haver dit llavors perquè potser algun d’ells ho hauria pogut aprofitar [riu]. Els pares em van veure fer carrera. El pare estava molt orgullós de mi, m’estimava molt.

Si ara pogués parlar amb aquella nena que anava a l’escola amb les riques, què li diria?

Que insisteixi, que no s’adormi ni noti el pes d’una societat que es creu superior a ella. Que pensi que ella, com a ésser humà, té un lloc a la vida de la mateixa importància, o més, que el dels que es pensen que són més.