Montserrat Tura: “Al major Trapero no li vam fer cap favor”

¿El seu avi quina vida política va portar?

Es va presentar a les dues eleccions municipals de la República i les va guanyar les dues. Una de les tesis del llibre República pagesa és que pagesos com el meu avi van ajudar a la victòria del republicanisme. ERC havia nascut el dia de Sant Josep, el 19 de març de 1931, i les eleccions són el 12 d’abril. Per guanyar, necessitaven una xarxa. En el món rural, la xarxa estava feta: era la Unió de Rabassaires. El meu avi va guanyar pel 75% dels vots. El 1934, quan les esquerres perden, ell conserva un 57% del vot i torna a guanyar l’alcaldia de Mollet. El 1934 és empresonat pels Fets d’Octubre.

I el 1939?

El dia que l’exèrcit feixista (mantinc que no va ser un aixecament militar qualsevol, el general Mola va escriure sobre l’extermini dels líders que haguessin organitzat un ordre social diferent) entra a Barcelona, el 26 de gener, el meu avi fuig i acaba als camps d’Argelers. El seu fill gran, l’hereu, el segueix per deixar-lo a un lloc segur, però acaba en un camp d’extermini nazi.

O sigui que vostè porta la política a l’ADN.

Hi vaig néixer. La meva mare va patir molt. Li detenien l’home sovint. Només li faltava veure els fills posats en això. Recordo molt dolçament els diumenges a la tarda, asseguda a la falda del pare en una tertúlia molt observada per les autoritats franquistes per qui hi anava i qui no. Per a mi, aquelles converses eren la gran cosa de la setmana i això que era menuda. Quan em vaig presentar a alcaldessa de Mollet l’any 1987 la mare va estar mesos molt enrabiada, d’aquella manera com s’enrabien les mares, perquè ens estimen. El pare es va emocionar. Era com la rehabilitació del cognom. El pare ens deixava el remolc del tractor per fer-lo servir d’escenari. El deixava allà frenat i se n’anava. Però un dia es va quedar. Jo no el vaig veure, i quan vaig tornar al vespre, em va dir: “No ho has fet malament del tot. Ara que saps parlar, has d’aprendre a callar. És molt més difícil saber quines coses cal callar pel bé del projecte.”

Doncs ara n’hi ha que volen insultar l’independentisme dient que són “els del tractor”.

Ja voldrien molts tenir la saviesa natural que tenen aquests homes sobre climatologia o la natura. A més, la saga que explico i el seu entorn era gent volgudament culta. Jo he munyit vaques i recollit fems, he anat al camp amb el pare. M’he assegut amb ell a escoltar en silenci com creix el sembrat. Vaig tenir la sort que m’ensenyés el nom dels arbres, dels ocells, a distingir entre ordi i blat només veient el camp de lluny. La meva primera pintada, que era “Expropiació no” (de Gallecs) la vaig fer amb el pare, amb un oli espès que trèiem del tractor quan el canviàvem.

No sé si ha vist Els arxius del Pentàgon. Meryl Streep hi fa el paper de la propietària del Washington Post, el 1972, que va a les reunions on tot són homes, i quan parla no l’escolten. Vostè s’hi va trobar?

I tant. Per començar, les poques que ho érem ens fèiem dir alcalde, perquè segons el diccionari alcaldessa era la dona de l’alcalde. Recordo un promotor immobiliari que va entrar al meu despatx i va exclamar “ ¿Pero cómo? ¡Es usted mujer! ” Però un alcalde mana molt, i al final penses: “Si no escoltes les meves paraules, escoltaràs els meus edictes”.

¿I als consells executius de la Generalitat?

Alguna vegada m’havien intentat fer callar, sí, sobretot quan feia reflexió política sobre un tema global. Hi ha una tendència natural a dir que “ara l’escoltem una mica i passarem a un altre tema”. Tu llavors has d’insistir, què sé jo, si els ha quedat clar que “no podem sortir sense afirmar això”, cosa que a vegades et fa ser antipàtica i, per al món exterior, més dura del que ets.

Vostè es deu estimar els Mossos i la justícia.

No sap fins a quin punt.

Pateix molt pels Mossos, ara?

Sí, pateixo molt pels Mossos. Els policies són uns dels servidors públics amb una feina més difícil perquè ens cuiden i, alhora, han d’utilitzar energia i porten armes. Recuperar el prestigi de la Policia, i que no els considerem d’un bàndol o altre, serà la feina que li pertocarà al pròxim conseller o a qui sigui ministre a l’estat espanyol. La Policia no és de cap bàndol.

Ho diu pels dos bàndols?

Miri, el 17 d’agost tots estàvem molt colpits. Cada dues hores teníem notícia nova. El major Trapero, de qui tinc un concepte immillorable i respecto molt, té una gran capacitat d’expressar la informació policial. Ell ve de la investigació criminal i en aquelles hores terribles ens deia una cosa a la qual no estem acostumats: “Sí, l’hi confirmo. No, aquesta línia d’investigació s’ha demostrat que no. Això no l’hi puc respondre perquè ho estem investigant”. Ho deia amb tanta claredat que, tot d’una, la gent va descobrir un portaveu segur i assossegat alhora. Els catalans es van estimar la Policia perquè va resoldre aquell cas amb molta celeritat. Ara bé, quan dic que la Policia no és de cap bàndol, també dic que al major Trapero no li vam fer cap favor. Quan vam fer adhesius i samarretes, i el vam intentar identificar amb una determinada causa política, potser amb la millor intenció, no li vam fer cap favor. La Policia no té cap causa política. No la pot tenir. No l’ha de tenir. El Govern l’ha de tenir, i dintre del Govern el conseller que hi hagi. Però la Policia no. Els uniformats, mai.

El coronel de la Guàrdia Civil Pérez de los Cobos ha dit que “la defensa de la llei està per sobre de la convivència”.

Complir la llei és importantíssim, però les lleis hi són per garantir la convivència. Quan ell diu això, hauríem de discutir quina llei. La llei que defineix els cossos policials parla d’un tracte acurat i que no provoqui danys als ciutadans. Per tant, afirmo que qui no va complir la llei l’1-O són el cossos de l’Estat. Van usar la brutalitat. Pretenien impedir una cosa que no es podia impedir amb els antiavalots. Jo, que crec en l’imperi de la llei, afirmo que el que fa el PP i les institucions de l’Estat en general és confondre la seva interpretació amb la llei. Les lleis hi són per protegir els nostres drets, no pas per fer servir la brutalitat contra nosaltres, que és el que han fet.

I quan dos milions de persones volen canviar la llei i no són escoltades, què poden fer?

La llei hi és per complir-la. I l’1-O va ser un dia extraordinari, es van trobar fórmules enginyoses per fer arribar urnes i paperetes. No trobo paraules per expressar la meva admiració cap a una autogestió que passarà a la història. Ara bé, quan un Govern promet un referèndum no em serveix que al cap de dos anys digui que el marc normatiu no els és favorable. Sabia quina llei hi havia. Quan un Govern diu “referèndum o referèndum”, també té l’obligació de trobar la manera que sigui viable. Consti que vaig estar hores i hores als centres educatius de Mollet. Si em volen posar entre els que vam cometre delicte aquell dia, que m’hi posin. Però una cosa és la mobilització popular, i l’altra la dels governs. Si em criden a la mobilització, que em convoquin entitats. El president Puigdemont, de qui lamento tant com puc la seva situació, coneixia perfectament el marc jurídic en què feia la promesa de “referèndum o referèndum”.

Vostè ara què faria?

És veritat que el Parlament i el Govern havien estat avisats sobre la il·legalitat dels seus actes, però no puc acceptar la dimensió d’aquest 155, que és un intent d’anorrear l’autogovern. El 21-D hem recuperat el poder legislatiu. Ara recuperem l’executiu. Com més setmanes passin, pitjor. Si no cal un executiu perquè funcionin les coses, hi perdrem tots. Busquem una solució efectiva, i encara que entenc el sentiment que hi ha darrere una proposta guanyadora “que retorni el president legítim que és fora de Catalunya”, la meva experiència m’ha fet pragmàtica. Vull recuperar l’autogovern. No vull que estigui ni un sol dia més en mans del govern d’Espanya. No ho vull.

La paraula república la fa vibrar?

I tant.

No s’entén que partits d’esquerres no se sumin a la construcció d’una república. Vostè s’ho explica?

Jo vaig deixar de militar al PSC precisament per això. No saben fins a quin punt em costa viure sense partit. Les accions individuals tenen un valor, però transformar el món és una cosa col·lectiva. El 2005 substituíem la Policia Nacional a la ciutat de Barcelona. Perdoni que remarqui l’evidència: a mesura que desplegàvem els Mossos, els cossos de l’Estat es replegaven.

Hi torno... ¿No troba que hi ha una esquerra que s’arronsa davant d’això?

Cada vegada que he vist el PSC arrenglerat sense cap escletxa amb el PP i Cs, allà a la porta del TC, se m’ha partit el cor. No ho he entès. El meu partit no és així. Després del resultat de les últimes eleccions Miquel Iceta està intentant dir alguna cosa diferent de Cs, però ja és tard.

I els comuns?

Estan descobrint que has de tenir una posició de defensa de la dignitat nacional si vols fer política a Catalunya. En un moment en què la dignitat nacional s’ha sentit tan ferida després de l’aplicació del 155, intenta dir que no ets ni en un costat ni en l’altre...

Van trencar el pacte amb el PSC a la ciutat de Barcelona.

Sí, però després? I no ha passat només amb els comuns. Diuen que “no sé quins programes hi ha darrere la independència”. Però quan van a un debat, els pregunten “Com resoldrien el conflicte?” i quan no hi ha posició, la no definició es llegeix com a manca de fermesa. I electoralment han reculat.

Contesten que ho resoldran amb fraternitat.

La fraternitat és un valor republicà. I a més d’això, hi ha d’haver intel·ligència i un coneixement d’aquest constitucionalisme modern del Canadà o Nova Zelanda. Quedar-nos en les tesis de desobediència, que és la gran victòria de la CUP, ens ha situat en una posició de feblesa. Qui se situa fora de la llei perd la protecció de la llei. Nosaltres no havíem de perdre la protecció, sinó guanyar una lectura més oberta i progressista de la llei. Els drets fonamentals van ser fets per escoltar reivindicacions com la nostra. No perquè se’ls apropiés el PP en exclusiva.

I si no t’escolten?

Jordi Soler Tura deia: “Què passa quan s’acaben les paraules?” Llavors feia uns segons de silenci i responia: “S’han de buscar més paraules”.