Montcada i Reixac comença a amagar una de les seves cicatrius amb trenta anys de retard

Montcada i ReixacEl pas a nivell s’abaixa. Durant set minuts la barrera separa Montcada i Reixac en dues meitats. Els vianants continuen passant per sobre les vies malgrat la prohibició. Una noia amb dues nenes petites és la primera que s’atura. A l’altra banda, un pare amb dues criatures l’imita mentre el vaivé de gent no s'atura. Un noi jove amb patinet, mirant el mòbil, és l’últim a travessar. Quinze segons més tard passa el tren de Rodalies de la R2 en direcció a Barcelona.

Oficialment, i amb un retard de més de tres dècades, avui comencen les obres de soterrament d’aquesta via ferroviària, prop de quatre quilòmetres d’obra que permetran cosir el centre urbà d’un municipi de menys de 40.000 habitants, però ple de cicatrius: tres línies ferroviàries sense soterrar, la de llarga distància que passa per sota terra, dos rius, una autopista com la C-33, l’autovia C-17... “És un municipi trossejat totalment, no hi ha cohesió”, lamenta el Sergio. Acaba de travessar pel pas a nivell amb la seva dona i la filla, la Marta, que viu just davant de les vies de la R2. A menys de 100 metres tenen una altra línia de tren, i els neguiteja l’afectació que pugui ocasionar una obra que es preveu allargar durant 7 anys. “Estem preocupats per si el soterrament afectarà els fonaments dels edificis, si començaran a sortir esquerdes”, alerta ell, a l’hora que reclama informació logística al consistori per veure què canviarà a partir d’avui.

El ministeri de Transports va adjudicar el projecte a una Unió Temporal d’Empreses (UTE) formada per la catalana Comsa, FCC i Ferrovial per un valor de 540 milions d’euros. Ahir els tècnics van començar a marcar el paviment dels carrers paral·lels a la via per assenyalar on s’ubicarà la maquinària i el material que a poc a poc anirà arribant a Montcada per començar les obres. És l’únic senyal avui en dia del que passarà.

Sense informació

De fet, l’impacte sobre el centre de Montcada i Reixac serà progressiu. A l’estació de Rodalies encara no hi ha informació al respecte, i els responsables d’Adif asseguren que fins a l’octubre no estan previstes les grans afectacions. L’obra s’anirà fent tram a tram fins a completar els prop de quatre quilòmetres de soterrament. “Seran 10 anys”, vaticina la Sandra, veïna de la zona.

“Tot i que el tren ja hi era abans que nosaltres, és necessari perquè ho millorarà tot”, diu la Carmen, una veïna que fa més de 51 anys que viu davant de les vies. “Fins que no vegi el primer forat, no m’ho crec”, assegura. Té 72 anys i després de més de tres dècades veient com els projectes per soterrar les vies anaven posposant-se, s’ho mira amb recel: “No sé si ho veuré”. Administració rere administració, independentment de qui governés, han anat ajornant les obres.

El Germán, que fa 26 anys que viu davant les vies de la R2, s’agafa precisament al treball per fases que es preveu per poder prendre’s amb resignació el que vindrà aviat: la part central on ell viu, entre les estacions de Montcada i Bifurcació, hauria de completar-se en dos anys. S’han acostumat a conviure amb les molèsties que suposa tenir una línia de Rodalies davant de casa. Però durant els últims temps, per exemple, l’impacte sonor és més molest. “Amb els passos a nivell i la gran quantitat de suïcidis que hi ha hagut, els maquinistes estan fets un sac de nervis, i xiulen més que abans”, relata el Germán.

Precisament, la reivindicació del soterrament s’accentua per la gran quantitat de morts que hi ha hagut per atropellament, 179. “Ves amb compte no siguis la pròxima víctima. Fins que no ens soterrin les vies, aquest pas és molt perillós!”, adverteix un cartell enganxat a un dels passos a nivell que connecta el centre del municipi. “La gent no té paciència i creua”, admet la Dolors des d’una terrassa propera. “El canvi serà espectacular, si fan un passeig, l’impacte visual serà gran i també hi haurà canvi a nivell de seguretat”, explica l’Ester.

Hores perdudes

El Manel, assegut al costat de la seva família, espera per creuar amb el cotxe. “He perdut moltes hores de la meva vida aquí”, resumeix amb el cotxe aturat davant de la tanca. Lamenta que ha arribat a estar gairebé “quinze minuts” aturat esperant que el semàfor canviï de color. Avui, en l’enèsim intent, aquesta espera començarà a tenir data de caducitat.