El monstre de l'anorèxia també colpeja l'entorn

Barcelona"Vaig mirar-la als ulls i li vaig suplicar: «Gemma, no ho facis més, no vomitis més, sisplau». I ella, sedada, em va respondre: «Papa, de debò, no puc aturar-me». La mirava i no era capaç de reconèixer la meva filla en aquells ulls vidriosos, era una altra Gemma qui em parlava". Aquells instants van quedar gravats a la memòria del Lluís Blanch, un pare que feia només uns mesos havia descobert que els monstres de l'anorèxia i la bulímia nerviosa s'acarnissaven amb la seva filla de 14 anys. "A poc a poc t'adones que no soluciones res demanant-li a la teva filla que mengi, esbroncant-la o enfrontant-t'hi, perquè el problema no és que no s'alimenti, és que la seva ment no la deixa fer-ho", assegura.

La insatisfacció amb el propi cos és freqüent en persones de qualsevol edat i gènere, però s'aguditza en el cas dels més joves i les dones. De fet, un 5% dels adolescents pateixen un trastorn de la conducta alimentària com l'anorèxia o la bulímia, els dos més comuns. Ara bé, la pèrdua brusca de pes és només la cara més visible del trastorn i no pot entendre's únicament com una croada contra les calories: trunquen la vida de qui els pateixen, perquè els arrenca tota autonomia i capacitat de decisió, però també arrosseguen el seu entorn, especialment el familiar, a una espiral de culpabilitat, incertesa i ràbia.

"Els pares no sempre són capaços de llegir els senyals dels seus fills, sigui perquè s'esforcen a amagar-los o sigui perquè alguns –com la irritabilitat, la fixació pel físic o els canvis en el pes– són freqüents entre adolescents", assenyala l'experta en trastorns de la conducta alimentària i professora del màster en psicologia infantil i juvenil de la UOC Neus Nuño.

El Lluís, per exemple, mai va percebre cap dels símptomes que assetjaven la Gemma. "Era una persona adulta en miniatura: un 10 de filla, boníssima estudiant, responsable, feia gimnàstica artística i tocava la flauta travessera", explica. Fins al toc d'atenció d'unes companyes de classe. "Vomitava després de dinar al menjador de l'escola. La vaig esbroncar moltíssim quan va arribar a casa", recorda.

Després d'adonar-se que no era només una ximpleria de l'edat i que feia temps que tenia una conducta autodestructiva, la família va decidir buscar ajuda professional i se'ls va recomanar ingressar-la a un hospital de dia. Allò suposava tallar tota la seva vida d'arrel –deixar d'anar a l'institut, l'esport i la música, els seus amics–, però la mateixa Gemma ho va demanar: "No seré capaç de sortir-me'n si no m'ingresseu", va respondre. Va necessitar quatre anys i mig per recuperar-se, però ara, per fi, ha rebut l'alta.

Superar la culpabilitat

"És molt important que els trastorns alimentaris es treballin sempre en clau familiar, ja que la majoria són menors d'edats o persones molt joves que encara viuen a casa amb els pares", afirma Nuño, que afegeix que incloure els éssers estimats en el procés permet generar "un vincle de confiança" que afavoreix la comunicació. Hi ha adolescents –apunta– que no reconeixen el problema o familiars que no són capaços d'entendre'n la magnitud, per la qual cosa treballar el concepte de malaltia i de trastorn és molt important en el llarg periple de recuperació.

Sovint els pares topen amb la circumstància que el seu fill és un desconegut i que el trastorn els ha suplantat la identitat. "La Gemma havia estat trista, amb l'autoestima baixa i amb una autoexigència que la feia sentir una porqueria –diu Blanch–, i jo no ho havia vist! No ho havia deixat veure mai". La psicòloga Neus Nuño defensa que el sentiment de culpa entre els pares és inevitable, però subratlla que "ningú no n'és responsable": el problema alimentari és només la manifestació d'un conjunt de problemes que no saben resoldre i el menjar és, doncs, l'únic àmbit que senten que poden controlar.

Lluny d'atribuir culpes, els experts recomanen als pares fer teràpia per involucrar-se, entendre i acceptar el problema que afecta els seus fills i participar en grups amb altres famílies que s'enfronten al mateix monstre. "T'ajudes mútuament a creure amb totes les teves forces que hi ha llum al final del túnel i que cada petita passa que fa el teu fill és una gambada per sortir-se'n", assegura Blanch, que ara també és voluntari a l'Associació contra l'Anorèxia i la Bulímia.