El món rural també busca els seus referents LGTBIQ+

TortosaQue en un territori com les Terres de l’Ebre, allunyat de les grans sinergies urbanes, s’hagin constituït fins a sis associacions LGTBIQ+ deixa intuir que el col·lectiu també vol reivindicar-se a comarques. Els últims anys, la suma de polítiques públiques i d’activisme social ha contribuït a trencar estigmes i a visibilitzar una realitat que en pobles i ciutats petites havia estat ignorada.

Roger Font: “Vaig tornar a l'escola on m’havien assenyalat i vaig perdonar l’espai i el centre”

L'abril passat, Roger Font va tornar a l'escola on de petit va patir bullying. "Tenia només nou anys i les professores m'assenyalaven davant la resta de companys per recriminar el meu comportament efeminat. El director del centre, fins i tot, va convocar els meus pares per fer-los sabedors de les conductes, a parer seu, indignes. I jo era massa petit per entendre res: no sabia per què em castigaven ni què feia malament", explica. "La societat em va tancar a l'armari quan jo mai hi havia entrat", assegura. Ara, quinze anys després, la direcció del centre l'ha convidat com a conferenciant en un projecte educatiu per evitar, precisament, que casos com el seu es tornin a repetir. I és que aquesta primavera, l'Institut Escola 3 d'Abril de Móra la Nova ha posat en marxa el primer Punt Lila LGTBIQ+ en un centre educatiu de les Terres de l'Ebre. El projecte es va impulsar arran de diversos casos de discriminació detectats recentment entre la comunitat educativa, ha implicat tota l'escola i estarà pilotat per vint-i-quatre alumnes voluntaris (des de 6è de primària fins a 4t de l'ESO) amb el suport del professorat i tècnics del Consell Comarcal de la Ribera d'Ebre.

"Em vaig sentir estrany, perquè aquella xerrada també va ser un procés de curació personal: vaig tornar-hi per perdonar l'espai i el centre, sense intenció de culpar les docents que, estic segur, en aquell moment no eren conscients de la transcendència que la seva actitud podia tenir", recorda. El Roger hi va anar en condició d'exalumne, però també de referent juvenil del moviment LGTBIQ+ a les comarques rurals del sud de Catalunya. El 10 de juny, ell va ser al capdavant de l'organització de la segona edició del Unicorn Pride Ebre de Roquetes, que va reunir 4.000 persones. Un certamen artístic i social (amb carrosses, rua, manifestos i concerts) que va néixer fa dos anys per esdevenir l'altaveu de la diversitat i les divergències de gènere a les zones rurals del país i, també, per donar visibilitat a referents del col·lectiu fora de les grans zones urbanes.

El pas per l'institut-escola li va fer caure alguna llàgrima, a ell i a la directora del centre. I el cas el va explicar en un vídeo a Instagram que es va viralitzar en poques hores. "Estic content perquè he pogut comprovar com el centre, finalment, ha iniciat un procés de transformació en l'educació per la diversitat. Ara cal que la normalització del col·lectiu s'abordi també amb les famílies. Serà clau perquè els alumnes puguin viure la seva identitat amb llibertat des de ben petits".

Ramiro Marocchi: “Les persones racialitzades del col·lectiu LGTBIQ+ també necessitem els nostres espais de trobada rurals”

La realitat LGTBIQ+ engloba una gran diversitat: persones gais, lesbianes, intersexuals, bisexuals, trans, no binàries i queer. Però les orientacions i les identitats de gènere conviuen amb altres vessants de la personalitat. "Les realitats complexes s'entrecreuen. Ser migrant, de pell negra, ser dona, de classe obrera o tenir diversitat funcional fa que, sovint, les persones d'aquest col·lectiu estiguem sotmeses a una doble discriminació", explica Ramiro Marocchi. Encara no fa un any que aquest jove transsexual argentí es va instal·lar a la població marinera de l'Ampolla, després d'un periple que l'ha portat des d'Amèrica Llatina fins a França, passant per Alemanya, el País Valencià i ara Catalunya. És el portaveu de La Bassa Mar, una associació LGTBIQ+ situada a la comarca del Baix Ebre que ha posat en marxa un centre autogestionat per oferir seminaris i retirs orientats especialment a persones intersexuals, trans, no binàries i queer afectades pel racisme.

"L'Ampolla ens ofereix la tranquil·litat i la connexió amb l'entorn que la gran ciutat ens nega. Estem afectades per més d'una discriminació i també necessitem els nostres espais de trobada rurals. Compartir experiències envoltats d'arbres i prop de la platja ens ajuda a promoure la nostra salut mental, entesa des d'una realitat holística. Creiem que no només és important el tractaments dels símptomes sinó en el reconeixement de les condicions socials, les discriminacions, la solitud i l'aïllament com a factors desestabilitzadors del nostre benestar emocional", explica. Per tant, no són un centre mèdic i si detecten casos greus de crisi personal, els deriven als professionals del sistema de salut: "Aquí simplement volem intercanviar sabers i nodrir-nos mútuament en un entorn tranquil, perquè això ens ajuda a repensar, reprioritzar i imaginar noves maneres d'avançar, tant individualment com col·lectivament".

El centre —vinculat a projectes internacionals semblants, com la Casa Kuà, un centre comunitari i de salut amb seu a Berlín— està gestionat per mitja dotzena de voluntaris. "Treballem sobretot amb grups ja organitzats, provinents d'altres països. I ara el nostre repte és enfortir la connexió amb els col·lectius LGTBIQ+ territorials". Recentment, han acollit un grup d'escriptors racialitzats del col·lectiu, però tot i aquest grau d'especialització el seu projecte és molt obert: "Posem el focus en realitats concretes, però no exclusivament. Atenem grups, però qui ens vulgui conèixer pot contactar amb nosaltres a través de la web i l'atendrem sense problemes".

Maria Rosa Pons: “L’anonimat de la gran ciutat em va donar seguretat”

El rihihiu és el nom del crit estrident, agut i perllongat que la pagesia de la plana del Montsià feia servir antigament per comunicar-se entre finques d'oliveres. Fa dos anys, el simbolisme d'aquesta pràctica també va donar nom a la primera edició d'un certamen participatiu d'arts vives —que inclou teatre, dansa, circ, música, llibres, debats i accions comunitàries— a la població de Santa Bàrbara, amb la voluntat de reflexionar sobre el patrimoni local i la cultura rural des d'una perspectiva de gènere, feminista i LGTBIQ+. Una mirada innovadora i fins ara poc explorada que ha esdevingut un revulsiu per al col·lectiu. Perquè si bé és cert que avui la contraposició entre la ruralitat i el món urbà s'ha desdibuixat i que la delimitació entre les dues realitats no és del tot precisa, els referents d'aquest àmbit en comarques encara són escassos.

"Als dinou anys vaig marxar a Barcelona a estudiar a l'Escola Superior de Música de Catalunya. No m'ho vaig plantejar com un exili, perquè el meu objectiu era formar-me professionalment i perquè a Tortosa ja m'havia obert a parlar de la meua homosexualitat amb la família i els amics. Però reconec que l'anonimat de la gran ciutat em va donar seguretat per explorar i reafirmar la identitat", explica Maria Rosa Pons, músic i professora. El seu cas no és únic. Fa anys que Barcelona s'ha convertit en un pol d'atracció de persones del col·lectiu LGTBIQ+ provinents de les zones rurals de Catalunya, que s'han pogut desenvolupar i mostrar amb més llibertat. "Els imaginaris col·lectius al voltant de les realitats de poble i ciutat han canviat en molt pocs anys. Quan torno a l'Ebre em sento còmoda, però fins i tot quan l'entorn rural m'és favorable he de lluitar contra algunes inseguretats interioritzades, potser per la manca de referents homosexuals fora de les grans àrees urbanes", explica. Al principi d'aquesta setmana, Pons —coneguda amb el nom artístic de discjòquei PD Onea— va posar banda sonora a l'acte institucional del Dia Internacional de l'Orgull a les Terres de l'Ebre, organitzat pel departament d'Igualtat i Feminismes a Roquetes. Un acte en el qual el Govern va posar èmfasi en la transformació i en la capil·laritat territorial de la Xarxa de Serveis d'Atenció Integral LGTBIQ+, que els últims anys ha multiplicat per sis els recursos.