Les moltes vides d'Ava Gardner
Presentat amb èxit en l'últim Festival de Cine de Sant Sebastià, s'estrena avui el nou film del gironí Isaki Lacuesta, La noche que no acaba , un documental sobre Ava Gardner que és al mateix temps un retrat de l'actriu, un estudi de l'empremta del seu mite a l'Espanya de la postguerra, un comentari sobre les relacions de Hollywood amb el franquisme i, per damunt de tot, un joc de mirades entre l'actriu i el seu reflex del passat (o del futur).
Ambicions no n'hi falten a un títol que navega amb atreviment entre les aigües de la divulgació i l'experimentació narrativa -sense que cap d'aquestes dues facetes anul·li l'altra- i que acota el seu àmbit d'anàlisi al lapse de temps que va del primer a l'últim film que Ava va rodar a Espanya, respectivament Pandora i l'holandès errant (1951) i Harén (1986).
L'animal més bell a Tossa de Mar
El documental comença amb un muntatge que posa en relació dos primers plans de l'actriu en aquestes cintes, bon resum de les intencions del film, i de seguida passa a descriure l'arribada d'Ava a Tossa de Mar per rodar Pandora i l'holandès errant . Lacuesta no necessita subratllar la importància d'aquesta trobada: veus anònimes de testimonis fan evident la petjada inesborrable del rodatge i l'impacte que la imatge d'aquella dona alliberada, que esmicolava els arquetips de gènere amb naturalitat, va tenir llavors en la forma de percebre el món dels tossencs. El documental dóna la paraula tant al nen que hi surt vuit fotogrames com al director de fotografia, Jack Cardiff, fugint de les jerarquies tradicionals del retrat biogràfic i perseguint la relació entre vida i cinema en imatges insòlites, com la de la doble de cos original d'Ava Gardner, seixanta anys més tard, sortint de la platja .
L'impacte d'aquella trobada, per cert, va ser mutu: l'actriu va començar una relació apassionada amb Espanya que va esdevenir un fulletó interminable de nits d'alcohol, sexe i llibertat, amb companys de repartiment com Mario Cabré, Frank Sinatra i Luis Miguel Dominguín. El relat ja és prou conegut i posa en relleu dos aspectes claus de la personalitat d'Ava Gardner: el seu infinit apetit per la vida i una tendència autolesiva incontrolable.
Fugint del safareig
Lacuesta, però, no està interessat en l'anècdota o el safareig, tot i que la vida d'Ava donaria joc en aquest sentit, sinó en el significat, allò que transcendeix de la paraula o el gest. I en aquesta recerca el cinema es converteix en un aliat que li permet construir un nou relat a partir d'un altre, aquell que, com diu el documental, explica qualsevol pel·lícula a banda de l'argument: el dels cossos filmats. Així, Lacuesta treballa amb els materials d'arxiu com si fossin actors i els manipula per escenificar el drama i la poesia de la història, que narren dues veus, una per a l'Ava jove (Ariadna Gil) i una altra per a la més gran (Charo López).
La noche que no acaba és, en definitiva, un film tan atapeït d'idees visuals com narratives. A partir de la carrera d'Ava, il·lustra el declivi del sistema d'estudis de Hollywood, desemmascara l'ambigüitat política de la jet del franquisme (amb Dominguín al capdavant) i relata les causes macroeconòmiques que expliquen el desembarcament de Hollywood en un poblet de pescadors de la Selva. Però el punt de partida i tornada és sempre Ava Gardner, figura tocada per la tragèdia, fugitiva d'ella mateixa, que concentra en la seva mirada tantes vides (o més) com pel·lícules va rodar i de la qual Lacuesta no n'extreu cap lliçó. Ni cap falta que fa.
