“Hem estat deu dies al moll d’Arguineguín rentant-nos amb l’aigua bruta del port”

Mogán (Gran Canària)31 graus de temperatura, la gent amuntegada als molls sense alternatives, els diversos governs espolsant responsabilitats i Salvament Marítim desbordat. El sud de Gran Canària s’ha convertit en l’últim escenari de la crisi migratòria a Europa. Al moll d’Arguineguín hi ha 1.300 persones i , ignorant el clam de les autoritats canàries, el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, ha descartat el trasllat a la Península dels migrants bloquejats a les illes, enmig d’una crisi humanitària que ha posat en evidència la descoordinació política i la falta d’equipaments dignes per acollir les persones que sobreviuen a una perillosíssima travessa des de l’Àfrica. Madrid ha anunciat que posarà carpes per a 7.000 persones, escoles tancades, edificis de Defensa i magatzems portuaris per acollir els migrants que ara són en hotels o al port d’Arguineguín. Una solució semblant a la que va adoptar el govern grec fa dos anys.

Cables, càmeres, reporters i telèfons amunt i avall. Una tanca groga i desenes de policies nacionals són el retrat de la vulneració del dret a la informació. La Guardamar Polimnia arriba al port amb una cinquantena de persones que ha rescatat de l’Atlàntic. A la dreta, des de la línia de premsa, el moll que ara és presó, crits d’agraïment, aplaudiments de benvinguda, somriures i eufòria. Són vius. A l’esquerra, des de la Confraria de Pescadors, insults, grolleries i xiulets de rebuig.

Del moll a l’hotel

Durant la setmana, una desena d’autobusos s’han omplert a Arguineguín per intentar drenar el moll. La majoria de persones han sigut distribuïdes en hotels dels voltants. D’altres van ser enviades al nord de l’illa i, des de dimecres al vespre, els autobusos es dirigeixen també a Barranco Seco, un descampat d’ús militar on s’han muntat tendes per a 400 persones que recorden massa el nou camp de l’illa grega de Lesbos.

La Confraria de Pescadors s’ha convertit en un centre d’operacions amb redacció inclosa i, entre policies nacionals, treballadors de la Creu Roja, turistes i periodistes, un home amb accent canari i marroquí alhora fa voltes buscant algú que li llogui una moto d’aigua. “No sé on és el meu germà, vull mirar d’acostar-m’hi”. L’home, resident a Canàries des de fa prop de vint anys, va rebre una trucada del seu germà, encara a la barca, que l’avisava que estava bé i que ja veia el vaixell de rescat. “Des de llavors no en sé res més. Ho he preguntat a la policia, no sabem si és aquí o ni tan sols si és viu, no sé ni si va arribar a trepitjar el moll. Diuen que no hi ha ni aigua, ni mantes ni carregadors de mòbil perquè la gent pugui trucar als seus familiars. La meva mare està embogint i, com ella, moltes persones més que no saben on són els seus familiars”.

Set casos per cada advocat

L’escena es barreja amb l’estupefacció dels advocats que fan hores de cua per entrar i atendre les persones. Segons José Muñoz, el Col·legi d’Advocats està adjudicant set casos a cada professional, que ha de fer dins del moll les entrevistes personals, on es decideix el futur de cada migrant. “Els llegeixen l’ordre d’expulsió i poc més. No ens permeten contactar-hi pels possibles recursos contra l’expulsió que puguem presentar”, denuncia l’advocat.

A l’oest d’Arguineguín, Puerto Rico s’erigeix sobre turons amb construccions faraòniques d’hotels de color blanc. Apartaments, habitacions i molts balcons de pedra o vidre amb un color que encega la mirada amb el reflex del sol. Montesol, Buenavista, Calipso Oasis, Monteparaíso... Pels noms es pot imaginar el tipus de turisme de la zona. Entremig, palmeres i carreteres de doble sentit desdibuixades.

Encara que a l’illa de Gran Canària no se supera el 6% d’ocupació turística, segons les dades del gremi, els carrers de Puerto Rico són transitats per turistes, sobretot nòrdics. Xancletes, banyadors, ulleres de sol i vestits de bany al costat dels grups de joves subsaharians o magrebins pràcticament uniformats amb les vambes negres de sola blanca que els donen quan arriben.

“Hem passat deu dies al port d’Arguineguín en condicions molt dures”, explica el Moussa, un jove senegalès. “No hi havia dutxes i ens rentàvem amb l’aigua salada i bruta del port. Només menjàvem pa i suc, tres vegades al dia”, diu. Als seus 23 anys, el Moussa va arribar a Gran Canària després de quatre dies en una barca que va sortir de Dahla, al Sàhara, amb 43 persones més. Ja fa una setmana que ha sigut traslladat, amb altres persones, a un dels hotels de Puerto Rico. Està millor que al port, però ell i els seus companys només poden sortir una hora al dia, després del torn de dinar. “Aquí no som lliures. Jo només vull poder seguir el meu viatge, poder treballar i enviar diners a la meva família”, repeteix el Moussa.

“Jo no soc racista, però...”

A poc més de trenta metres, el cambrer del Bombón Café justifica el rebuig per la caiguda del turisme. “Jo no soc racista, però als turistes no els agrada veure moros i negres per aquí, i això ho acabem pagant nosaltres. Ja em sap greu, però aquest no és el seu lloc”, diu. No els deixa entrar al lavabo: “Si en deixo entrar un, llavors vindran tots. Són normes de l’empresa”. El discurs de l’efecte crida cala massa a fons en una part de la població.

Al costat del Moussa, el Dembere, un jove malià, barreja paraules en anglès i francès mentre ensenya l’únic paper oficial que duu a sobre. Una ordre d’expulsió igual que la de la resta dels que han passat per Arguineguín. A la data de naixement hi diu 01/01/2000, però ell assegura que és menor. “Tinc 17 anys, vaig ensenyar el meu carnet d’identitat a qui prenia les dades i va apuntar aquesta data de naixement, que no és real. Em van fer la prova i diuen que en tinc 20”, explica, mentre gesticula amb les mans i els canells per aclarir les proves de què parla.

A poc a poc, Gran Canària esdevé una barreja de similituds d’altres zones, tant la mateixa illa quinze anys enrere com l’Algesires del 2018 o la Lesbos del 2016, on desenes de joves menors d’edat rebien documentació oficial a data d’1 de gener, cosa que els feia majors d’edat. L’estampa es repeteix mentre als despatxos es juga a cara o creu entre un futur i una deportació. La vida i la por no juguen a l’atzar.