L'altre 47: les badalonines que van segrestar 14 busos a Badalona

BadalonaL'autobús B25 actualment uneix el centre de Barcelona amb el barri badaloní de Pomar. La línia té una quarantena de parades i permet anar d'una ciutat a l'altre en un trajecte d'aproximadament una hora. Fins aquí són detalls que qualsevol usuari freqüent d'aquesta línia podria assenyalar. El que potser no saben, però, és que darrere del B25 s'hi amaga una intensa lluita veïnal, protagonitzada sobretot per dones, en què es van arribar a segrestar 14 autobusos.

Per conèixer l'origen del conflicte cal remuntar-se a l'abril del 1985: finalment, després d'anys d'espera, el metro arribava a Badalona. El desitjat allargament de la línia 4, però, va comportar una reestructuració del servei d'autobusos. La línia BS-TP, que unia Pomar amb el centre de Barcelona –amb servei diürn i nocturn–, es va modificar i se'n va suprimir la part final, de manera que el recorregut ja no arribava fins al barri badaloní.

Aquest tram va passar a ser substituït per dos autobusos: un que enllaçava Pomar amb la nova línia de metro i Llefià (el 4), i un altre, de l'empresa TUSA, que anava a Barcelona (el B-25), però només fins a la plaça de les Glòries. A més, tots dos només funcionaven en horari diürn. "Havíem d'agafar dos transports i pagar dos bitllets: el de l'autobús i el del metro. Això suposava un doble cost i molt més temps d'espera. A més, et podies quedar aïllat a la nit", recorda Carmen Díaz, veïna del barri que va participar en les protestes.

"Pomar era un barri construït per l'Obra Sindical del Hogar (OSH), que ja havia protagonitzat diverses lluites les dècades anteriors per aconseguir millores, com ara una vaga de lloguers. La taxa d'atur del barri era d'un 35% i la majoria de la població, vinguda de fora de Catalunya, treballava a Barcelona o a Badalona", explica l'historiador José Miguel Cuesta, autor del llibre El moviment veïnal al barcelonès nord (1954-1987). "A més, Pomar tenia un teixit associatiu molt fort", subratlla.

Tot plegat va facilitar que, davant d'aquesta situació, els veïns s'organitzessin per aconseguir un objectiu clar: el retorn de l'autobús BS-TP. Es van concentrar davant de l'Ajuntament per intentar –amb poc èxit– negociar amb l'alcalde, el socialista Joan Blanch, i van fer nombrosos talls de trànsit. Però l'acció de protesta que ho va precipitar tot va ser el segrest d'autobusos.

Una pràctica habitual

"Segrestar autobusos no era una pràctica estranya; al contrari, es veia com una cosa normal. Eren mètodes que s'havien fet servir en dècades anteriors i en altres barris", assenyala Cuesta. Un clar exemple és el que havia protagonitzat el conductor d’autobús de la línia 47, Manuel Vital, per portar el transport públic al barri barceloní de Torre Baró el 1978.

A Badalona, però, les coses van anar una mica diferent. Grups formats majoritàriament per dones pujaven a l'última parada de la línia BS-TP i obligaven els conductors a arribar fins a Pomar. "Vaig participar en molts segrestos d'autobusos. Ho vivia amb una mica d'emoció i de nervis –relata Rosa Luna, veïna del barri–. Em vaig posar la mà a la butxaca, com si portés alguna cosa, i vaig amenaçar el conductor: «Pugi a Pomar». La majoria no oferien gaire resistència", afegeix. Així van aconseguir retenir fins a 14 vehicles.

El segrest dels autobusos va mobilitzar tot el veïnat, que s'encarregava de custodiar-los dia i nit per assegurar-se que ningú els fes malbé. "Gairebé totes érem dones. Ens emportàvem agulles per fer punt, entrepans, truites, tot el que necessitàvem per poder menjar i fer relleus. Jo tenia dos torns: de nou a onze de la nit i de cinc a set del matí", recorda Díaz. "La meva germana va ser una de les primeres a pujar en un dels autobusos segrestats –afegeix Eva Rios–. Jo tenia 16 anys i sobretot el que recordo és la unió del barri. Hi havia veïns que es quedaven amb els autobusos tota la nit. D'altres es manifestaven. Fins i tot el meu gos portava un cartell en senyal de protesta".

Tal com apunta Rios, paral·lelament als segrestos es van recollir 5.000 signatures de suport al barri (la població era de 10.000 habitants). A més, els veïns es manifestaven cada dia i intentaven negociar amb l'Ajuntament per solucionar el conflicte. El consistori, però, governat aleshores pel PSC-PSOE amb un pacte amb CiU, no va veure bé la lluita veïnal i va acusar el PSUC i el PCC "d'estar manipulant els veïns", apunta l'historiador. Això va acabar d'enrarir la protesta.

L'assalt policial, el detonant

El punt àlgid del conflicte va arribar el 3 de maig a la matinada. Els veïns que feien la vigilància nocturna des del campanar de l'església van fer sonar l'alarma: la policia venia a recuperar els autobusos. Després d'un intent frustrat la matinada anterior, "uns cinc-cents efectius van assaltar el barri per sorpresa", explica Cuesta. L'avís va agafar els veïns amb el peu canviat i no van tenir temps per reaccionar. "Els grisos ens van rodejar i es van anar emportant els busos un a un. Tothom va sortir al carrer", assenyala Luna. "Em vaig aixecar, em vaig posar a córrer –aleshores podia córrer bé – i vaig perdre una sabatilla pel camí. Gairebé vaig caure i vaig trencar la cadena de policies", recorda Díaz rient.

Un èxit per al veïnat

Després de 18 dies de lluita i de tenses negociacions amb l'alcalde, el 8 de maig del 1985 va arribar l'acord, rubricat entre l'Ajuntament de Joan Blanch, la Federació d'Associacions de Veïns de Badalona (FAVB) i la Corporació Metropolitana de Badalona (CMB). Un autobús de la companyia TUSA faria el recorregut reclamat pels veïns amb servei nocturn inclòs. "El barri va aconseguir la seva reivindicació –resumeix Cuesta–. La gent tenia més consciència de classe, de solidaritat. Avui en dia costaria molt que la gent es mobilitzés per una cosa així". "Es va crear un moviment molt bonic; ens donàvem molt de suport els uns als altres", coincideix Díaz.

"Mai més hem tornat a viure una lluita com aquella. Va ser impressionant, inoblidable", defensa Luna. És ben bé així. Gairebé quaranta anys més tard, un dijous al matí qualsevol, a la parada del bus, els veïns del barri encara ho recorden. "Jo hi vaig participar; tenia 30 anys. Pujàvem als autobusos i els aparcàvem –recorda en Felipe–. Tot Pomar vam ser a les manifestacions". L'Ana també es va implicar en el conflicte. "Els meus fills riuen quan els ho recordo. Van portar policies de tot Espanya", subratlla. La Luisa també s'afanya a afegir que la seva mare també hi era present: "Estava en tots els fregaos". Tots tres ho expliquen a la parada de Pomar mentre esperen l'arribada de l'autobús B-25.